Llistat de punts

És l’hora d’acudir a la teva Mare beneïda del Cel, perquè t’aculli als seus braços i t’obtingui del seu Fill una mirada de misericòrdia. I procura de seguida treure propòsits concrets: talla d’una vegada, encara que et faci mal, aquest doblec que et destorba, i que Déu i tu coneixeu bé. La supèrbia, la sensualitat, la manca de sentit sobrenatural s’aliaran per xiuxiuejar-te: això? Però si es tracta d’una circumstància de res, una rucada insignificant! Tu, sense dialogar més amb la temptació, respon: també em lliuraré a aquesta exigència divina! I la raó no et faltarà: l’amor es demostra d’una manera especial en petiteses. Ordinàriament, els sacrificis que ens demana el Senyor, els més ardus, són minúsculs, però tan continuats i valuosos com els batecs del cor.

¿Quantes mares has conegut com a protagonistes d’un acte heroic, extraordinari? Poques, molt poques. I, tot i així, de mares heroiques, heroiques de debò, que no apareixen com a figures de res d’espectacular, que mai no seran notícia —com se sol dir—, tant tu com jo en coneixem moltes: viuen negant-se tothora, retallant amb alegria els seus propis plaers i afeccions, el seu temps, les seves possibilitats d’afirmació o d’èxit, per revestir de felicitat tots els dies dels seus fills.

Prenem altres exemples, també de la vida corrent. Sant Pau els esmenta: tots els qui han de competir en la palestra s’abstenen de tot: ells per obtenir una corona que es marceix; i nosaltres, una d’immarcescible (1 Cor IX, 25). Us basta de llançar una mirada al vostre voltant. Fixeu-vos a quants de sacrificis se sotmeten, de bon grat o de mal grat, tant ells com elles, per tenir cura del cos, per defensar la salut, per aconseguir l’estimació aliena… ¿Nosaltres no serem capaços de commoure’ns davant aquest amor immens de Déu correspost tan malament per la humanitat, mortificant allò que hagi d’ésser mortificat, per tal que la nostra ment i el nostre cor visquin més pendents del Senyor?

El sentit cristià ha estat talment alterat en moltes consciències que, en parlar de mortificació i de penitència, hom no pensa sinó en aquests grans dejunis i cilicis que s’esmenten en els admirables relats d’algunes biografies de sants. En començar aquesta meditació, hem establert la premissa evident que hem d’imitar Jesucrist, com a model de conducta. Certament, va preparar el començament de la seva predicació retirant-se al desert, per dejunar durant quaranta dies i quaranta nits (Cfr. Mt IV, 1-11), però tant abans com després va practicar la virtut de la temprança amb tanta naturalitat, que els seus enemics van aprofitar per a titil·lar-lo calumniosament d’home voraç i bevedor, amic dels publicans i dels pecadors (Lc VII, 34).

M’interessa que descobriu en tota la seva profunditat aquesta senzillesa del Mestre, que no fa ostentació de la seva vida penitent, ja que és això mateix el que Ell et demana a tu: quan dejuneu, no feu un posat trist, com els hipòcrites que es desfiguren la cara perquè els altres vegin que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. Tu en canvi, quan dejunis, perfuma’t el cap i renta’t la cara, per tal que la gent no s’adoni que dejunes, sinó únicament el teu Pare que està en el secret; i el teu Pare, que veu en el secret, t’ho pagarà (Mt VI, 16-18).

Així cal que t’exercitis en l’esperit de penitència: de cara a Déu i com un fill, com el menut que demostra l’estimació al seu pare tot renunciant als seus pocs tresors de valor escàs —un rodet, un soldat escapçat, una xapa d’ampolla-; li costa de fer aquest pas, però a la fi pot més l’estimació i li allarga la mà, satisfet.

Podria continuar assenyalant-te una pila de detalls —t’he esmentat solament els que ara m’han passat pel cap—, que pots aprofitar al llarg del dia, per acostar-te més i més a Déu, més i més al proïsme. Si t’he esmentat aquests exemples, hi insisteixo, no és pas perquè jo menyspreï les grans penitències; al contrari, es mostren santes i bones, i fins i tot necessàries, quan el Senyor ens crida per aquest camí, sempre comptant amb l’aprovació de qui dirigeix la teva ànima. T’aviso, però, que les grans penitències també són compatibles amb les caigudes aparatoses, provocades per la supèrbia. En canvi, amb aquest desig continuat d’agradar a Déu en les petites batalles personals —com es ara somriure quan no se’n tenen ganes: jo us asseguro, a més, que hi ha ocasions en què és més costós un somrís que una hora de cilici—, es fa difícil de donar pàbul a l’orgull, a la ridícula ingenuïtat de considerar-nos herois notables; ens veurem com un nen que amb prou feines pot oferir futileses al seu pare, però que són rebudes amb un goig immens.

Així, doncs, un cristià ha d’ésser sempre mortificat? Sí, però per amor. Perquè aquest tresor de la nostra vocació el duem talment en vasos de terrissa; perquè es vegi que la grandesa del poder ve de Déu i no pas de nosaltres. Som atacats amb tota mena de tribulacions, però no ens angoixem; ens trobem en grans destrets, però no ens desesperem; som perseguits però no som abandonats, som abatuts però no enterament perduts; onsevulla que anem, portem sempre en el nostre cos la mortificació de Jesús per tal que la vida de Jesús es faci palesa també en els nostres cossos (2 Cor IV, 7-10).

Potser fins en aquests moments no ens havíem sentit constrets a seguir tan de prop els passos de Crist. Potser no ens havíem adonat que podem unir al seu sacrifici reparador les nostres petites renúncies: pels nostres pecats, pels pecats dels homes en totes les èpoques, per aquesta tasca malvada de Lucífer que continua oposant a Déu el seu non serviam! ¿Com gosarem clamar sense hipocresia: Senyor, em dolen les ofenses que fereixen el vostre Cor amabilíssim, si no ens decidim a privar-nos d’una nimietat o a oferir un sacrifici minúscul en lloança del seu Amor? La penitència —veritable desgreuge— ens llança pel camí de la donació, de la caritat. Donació de si mateix per ajudar els altres, tal com Crist ens ha ajudat a nosaltres.

D’ara endavant, tingueu pressa a estimar. L’amor ens impedirà la queixa, la protesta. Perquè suportem sovint la contrarietat, sí; però ens queixem; i aleshores, a més de malgastar la gràcia de Déu, li tallem les mans per a futurs requeriments. Hilarem enim datorem diligit Deus (2 Cor IX, 7). Déu estima el qui dóna amb alegria, amb l’espontaneïtat que neix d’un cor enamorat, sense els escarafalls de qui es lliura com si fes una mercè.