Llistat de punts

Aquesta és la voluntat de Déu, la vostra santificació… Que sàpiga cadascun de vosaltres tractar el seu cos santament i honestament, sense deixar-se arrossegar per la passió, com fan els pagans que no coneixen Déu (1 Thes IV, 3-5). Pertanyem totalment a Déu, amb ànima i cos, amb la carn i amb els ossos, amb els sentits i amb les potències. Pregueu-li amb confiança: Jesús, guardeu-nos el cor! un cor gran, un cor fort i tendre i afectuós i delicat, que sobreïxi de caritat per Vós, per servir totes les ànimes.

El nostre cos és sant, temple de Déu, precisa sant Pau. Aquesta exclamació de l’Apòstol em duu a la memòria la crida universal a la santedat, que el Mestre adreça als homes: estote vos perfecti sicut et Pater vester caelestis perfectus est (Mt V, 48). A tothom, sense discriminacions de cap mena, demana el Senyor correspondència a la gràcia; a cadascú, d’acord amb la seva situació personal, exigeix la pràctica de les virtuts pròpies dels fills de Déu.

Per això, en recordar-vos ara que el cristià ha de guardar una castedat perfecta, em refereixo a tots: als solters, que han d’atenir-se a una completa continència; i als casats, que viuen castament complint les obligacions pròpies de llur estat.

Amb l’esperit de Déu, la castedat no resulta un pes molest i humiliant. És una afirmació joiosa: el fet de voler, el domini, el venciment, no ho dóna la carn, ni ve de l’instint; procedeix de la voluntat, sobretot si va unit a la Voluntat del Senyor. Per ésser castos —i no simplement continents o honestos—, hem de sotmetre les passions a la raó, però per un motiu alt, per un impuls d’Amor.

Comparo aquesta virtut a unes ales que ens permeten de transmetre els manaments, la doctrina de Déu, per tots els ambients de la terra, sense por de restar enfangats. Les ales —també les d’aquests ocells majestuosos que es remunten on no arriben els núvols— pesen, i molt. Però si manquessin, no hi hauria vol. Fiqueu-vos-ho en el cap, decidits a no cedir si noteu la urpada de la temptació, que s’insinua presentant la puresa com una càrrega insuportable: endavant!, amunt!, fins al sol, a la caça de l’Amor.

Lliurar tot el cor

Necessito recordar-vos que no trobareu la felicitat fora de les vostres obligacions cristianes. Si les abandonéssiu, en tindríeu un remordiment salvatge, i seríeu uns desgraciats. Fins i tot les coses més corrents que porten una mica de felicitat, i que són lícites, poden tornar-se aleshores amargants com el fel, agres com el vinagre, repugnants com la sandàraca.

Cadascú de vosaltres, i jo també, ens confiem a Jesús: Senyor, jo em proposo de lluitar i sé que Vós no perdeu batalles; i comprenc que, si algun cop les perdo, és perquè m’he allunyat de Vós! Agafeu-me de la mà i no us refieu de mi, no em deixeu anar!

Pare, si sóc tan feliç! Si estimo Jesucrist! Si, per més que sóc de fang, desitjo arribar a la santedat amb l’ajuda de Déu i de la seva Mare Santíssima! No en dubto; només et previnc amb aquestes exhortacions per si de cas, per si se’t presenta cap dificultat.

Al mateix temps t’haig de repetir que l’existència del cristià —la teva i la meva— és d’Amor. Aquest cor nostre, ha nascut per a estimar. I quan no se li dóna un afecte pur i net i noble, es venja i s’inunda de misèria. El veritable amor de Déu —la netedat de vida, doncs— es troba tan lluny de la sensualitat com de la insensibilitat, de qualsevol sentimentalisme com de l’absència o de la duresa de cor.

És un dol no tenir cor. Són una desgraciats els qui mai no han aprés d’estimar amb tendresa. Els cristians estem enamorats de l’Amor: el Senyor no ens vol eixuts, encarcarats, com una matèria inerta. Ens vol impregnats del seu afecte! Aquell qui per Déu renuncia a un amor humà no és un fadrí vell, com aquestes persones tristes, infelices i moixes, perquè han menyspreat la generositat d’estimar netament.

Si, per desgràcia, caiem, cal aixecar-se de seguida. Amb l’ajuda de Déu, que no us faltarà si s’hi posen els mitjans, s’ha d’arribar com més aviat millor al penediment, a la sinceritat humil, a la reparació, talment que la derrota momentània es transformi en una gran victòria de Jesucrist.

Aveseu-vos també a plantejar la lluita en punts que siguin lluny dels murs cabdals de la fortalesa. No podem anar fent equilibris arran dels confins del mal: hem d’evitar amb fermesa el voluntari in causa, hem de rebutjar fins el més petit desamor; i hem de fomentar els anhels d’un apostolat cristià, continu i fecund, al qual li cal la santa puresa com a fonament i també com un dels seus fruits més característics. A més a més, hem d’omplir sempre el temps amb un treball intens i responsable, cercant la presència de Déu, perquè no hem d’oblidar mai que hem estat comprats a un gran preu, i que som temple de l’Esperit Sant.

I quins altres consells us suggeriré? Doncs els procediments que han utilitzat sempre els cristians que pretenien seguir Crist de veritat, els mateixos que empraven aquells primers que van percebre l’encoratjament de Jesús: el tracte assidu amb el Senyor en l’Eucaristia, la invocació filial a la Verge Santíssima, la humilitat, la temprança, la mortificació dels sentits —que no convé mirar allò que no és lícit de desitjar, advertia sant Gregori el Gran(St Gregori el Gran, Moralia, XXI, II, 4 [PL 76, 190])— i la penitència.

Em direu que tot això, sense afegir-hi res més, ja resumeix la vida cristiana. Certament, no se’n pot separar la puresa, que és amor, de l’essència de la nostra fe, que és caritat, l’enamorament sempre renovat de Déu, que ens ha creat, que ens ha redimit, i que ens agafa contínuament de la mà, encara que en moltes circumstàncies no ens n’adonem. No ens pot abandonar. Sió deia: M’ha abandonat Jahvè, el Senyor s’ha oblidat de mi. ¿És que una dona es pot oblidar del fruit del seu ventre, de tenir pietat del fill de les seves entranyes? Doncs, encara que ella se n’oblidés, jo no m’oblidaria de tu (Is, XLIX, 14-15). ¿No us infonen, aquestes paraules, una joia immensa?