Llistat de punts

Allà on ens trobem, ens exhorta el Senyor: vetlleu! Alimentem en les nostres consciències, davant aquesta petició de Déu, els desigs esperançats de santedat, amb obres. Dóna’m, fill meu, el teu cor (Prv XXIII, 26), ens suggereix a cau d’orella. Deixa’t d’alçar castells amb la fantasia, decideix-te a obrir l’ànima a Déu, ja que exclusivament en el Senyor trobaràs un fonament real per a la teva esperança i per a fer el bé als altres. Quan no es lluita amb si mateix, quan no es rebutgen terminantment els enemics que hi ha dins la ciutadella interior —l’orgull, l’enveja, la concupiscència de la carn i dels ulls, l’autosuficiència, l’esbojarrada avidesa de llibertinatge—, quan aquesta brega interior no existeix, els ideals més nobles es marceixen com la flor del fenc, que en sortir el sol abrusador, l’herba s’asseca, la flor cau i se n’acaba la vistosa formosor (Iac I, 10-11). En acabat, a la més petita, sorgiran el descoratjament i la tristesa, talment una planta nociva i invasora.

Jesús no es conforma amb un assentiment vacil·lant. Pretén, té dret de veure’ns caminar amb enteresa, sense concessions davant les dificultats. Exigeix passes fermes, concretes; i d’ordinari, els propòsits generals serveixen de poc. Aquests propòsits tan poc delineats em semblen il·lusions fal·laces, que intenten ofegar les crides divines que percep el cor; focs follets, que no cremen ni escalfen, i que desapareixen amb la mateixa fugacitat amb què han sorgit.

Per això, si et veig caminar amb determinació, em convenceré que les teves intencions per a assolir la meta són sinceres. Obra el bé, revisant les teves actituds ordinàries davant l’ocupació de cada instant; practica la justícia, precisament en els àmbits que sovinteges encara que la fatiga et doblegui; fomenta la felicitat dels qui et volten tot servint els altres amb alegria al lloc de la teva feina, amb esforç per acabar-la amb la major perfecció possible, amb la teva comprensió, el teu somriure, la teva actitud cristiana. I tot això, per Déu, amb el pensament en la seva glòria, amb la mirada alta, anhelant la Pàtria definitiva, per tal com solament aquest fi val la pena.

La importància de la lluita

Us haig de prevenir contra un parany, que Satanàs —aquest sí que mai no fa vacances!— no deixa de fer servir per arrencar-nos la pau. Potser en algun instant s’insinua el dubte, la temptació de pensar que un retrocedeix lamentablement, o que amb prou feines avança; fins i tot arriba a cobrar força el convenciment que, malgrat la punya per a millorar, encara empitjora. Jo us asseguro que, d’ordinari, aquest judici pessimista reflecteix solament una falsa il·lusió, un engany que convé de rebutjar. Acostuma a esdevenir, en aquests casos, que l’ànima es torna més atenta, la consciència més fina, l’amor més exigent; o bé passa que l’acció de la gràcia il·lumina amb més intensitat, i salten a la vista tants detalls que en una penombra passarien desapercebuts. Sigui com sigui, hem d’examinar atentament aquestes inquietuds, perquè el Senyor, amb la seva llum, ens demana més humilitat o més generositat. Recordeu-vos que la Providència de Déu ens mena sense pauses, i no ens escatima el seu auxili —amb miracles portentosos i amb miracles menuts— per fer anar endavant els seus fills.

Militia est vita hominis super terram, et sicut dies mercenarii, dies eius (Job VII, 1), la vida de l’home a la terra és milícia, i els seus dies transcorren amb el pes del treball. Ningú no s’escapa d’aquest imperatiu; tampoc no se n’escapen aquells poltrons que es resisteixen a assabentar-se’n; deserten les files de Crist, i s’afanyen en altres bregues per satisfer la ganduleria, la vanitat i les ambicions mesquines; són esclaus dels seus capricis.

Si la situació de lluita és connatural a la criatura humana, procurem complir les nostres obligacions amb tenacitat, pregant i treballant amb bona voluntat, amb rectitud d’intenció, amb l’esguard fit en allò que Déu vol. Així se sadollaran les nostres ànsies d’Amor, i progressarem en la marxa vers la santedat, per bé que en acabar la jornada puguem comprovar que encara ens manca molt de camí a fer.

Renoveu cada matí amb un serviam! decidit —us serviré, Senyor!—, el propòsit de no cedir, de no caure en la peresa o en la desídia, d’afrontar els afers amb més esperança, amb més optimisme, ben persuadits que si en alguna escaramussa hem estat vençuts, podrem superar la buidor amb un acte d’amor sincer.

La virtut de l’esperança —seguretat que Déu ens governa amb la seva provident omnipotència, que ens dóna els mitjans necessaris— ens parla d’aquesta contínua bondat del Senyor amb els homes, amb tu, amb mi, sempre disposat a escoltar-nos, perquè no se’n cansa mai. Li interessen les teves alegries, els teus èxits, el teu amor, i també les teves angúnies, el teu dolor, els teus fracassos. Per això, no confiïs en Ell tan sols quan ensopeguis amb la teva feblesa; adreça’t al Pare del Cel en les circumstàncies favorables i en les adverses, tot acollint-te a la seva misericordiosa protecció. I la certesa de la nostra nul·litat personal —per reconèixer aquesta realitat, no cal una gran humilitat: som una autèntica corrua de zeros— es canviarà en una fortalesa irresistible, perquè a l’esquerra del nostre jo hi haurà Crist, i quina xifra incommensurable en resulta!: el Senyor és la meva fortalesa i el meu refugi, qui temeré? (Ps XXVI, 1).

Acostumeu-vos a veure Déu darrera de totes les coses, a saber que Ell ens espera tothora, que ens contempla i reclama justament que el seguim amb lleialtat, sense abandonar el lloc que en aquest món ens correspon. Hem de caminar amb una vigilància afectuosa, amb una preocupació sincera de lluitar, per no perdre la seva divina companyia.

Enmig de la multitud, un d’aquells entesos que no encertaven ja a discernir les ensenyances revelades a Moisès, embullades per ells mateixos amb una estèril casuística, ha fet una pregunta al Senyor. Jesús obre els seus llavis divins per respondre a aquest doctor de la Llei i contesta pausadament, amb la segura persuasió d’aquell qui ho té ben experimentat: estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tota la ment. Aquest és el primer i el màxim manament. El segon li és semblant: estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. En aquests dos manaments culminen tota la llei i els profetes (Mt XXII, 37-40).

Ara fixeu-vos en el Mestre reunit amb els seus deixebles, en la intimitat del Cenacle. En acostar-se el moment de la seva Passió, el Cor de Crist, voltat d’aquells que Ell estima, esclata en flamarades inefables: un manament nou us dono: que us estimeu els uns als altres; que així com jo us he estimat, us estimeu també els uns als altres. En això coneixerà tothom que sou deixebles meus, si us teniu amor els uns als altres (Ioh XIII, 34-35).

Per acostar-se al Senyor mitjançant les pàgines del Sant Evangeli, recomano sempre que us esforceu a ficar-vos a l’escena de tal manera, que hi participeu com un personatge més. Així —jo ho sé de tantes ànimes normals i corrents que ho viuen—, us abstraureu com Maria, pendent de les paraules de Jesús o bé, com Marta, us atrevireu a manifestar-li sincerament les vostres inquietuds, fins i tot les més petites (Cfr. Lc X, 39-40).

Una de les seves primeres manifestacions es concreta en iniciar l’ànima en els camins de la humilitat. Quan sincerament ens considerem no res; quan entenem que, sense l’ajut diví, la més feble i flaca de les criatures fóra millor que nosaltres; quan ens veiem capaços de tots els errors i de tots els horrors; quan sabem que som uns pecadors encara que breguem amb delit per apartar-nos de tantes infidelitats, com podríem pensar malament dels altres?, com es podrà alimentar en el cor el fanatisme, la intolerància, l’orgull?

La humilitat ens mena a aquesta forma de tractar el proïsme, que és la millor: la de comprendre tothom, conviure amb tothom, disculpar tothom; no crear divisions ni barreres; comportar-se —sempre!— com instruments d’unitat. No és en debades que existeix en el fons de l’home una aspiració forta envers la pau, envers la unió amb els consemblants, envers el respecte mutu dels drets de la persona, de manera que aquest mirament es transformi en fraternitat. Reflecteix una empremta d’allò que és més valuós de la nostra condició humana: si tots som fills de Déu, la fraternitat ni es redueix a un tòpic, ni resulta un ideal il·lusori: ressalta com una meta difícil, però real.

Davant tots els cínics, els escèptics, els desamorats, els qui han convertit la pròpia covardia en una mentalitat, els cristians hem de demostrar que aquesta afecció és possible. Potser hi ha moltes dificultats per a comportar-se així, ja que l’home fou creat lliure i està a la seva mà el fet d’enfrontar-se inútilment i amargament contra Déu: però és possible i és real, perquè aquesta conducta neix necessàriament com a conseqüència de l’amor de Déu i de l’amor a Déu. Si tu i jo ho volem, Jesucrist també ho vol. Aleshores entendrem en tota la seva profunditat i amb tota la seva fecunditat el dolor, el sacrifici i la donació desinteressada en la convivència diària.