Llistat de punts

Fe i humilitat

Ara és sant Mateu qui ens conta una situació commovedora. Heus aquí que una dona, que feia dotze anys que patia pèrdues de sang, se li atansà per darrera i li tocà el voraviu del vestit (Mt IX, 20). Quina humilitat, la seva! És que es deia dintre seu: només que li toqui el vestit estic salvada (Mt IX, 21). Mai no falten malalts que imploren, com Bartimeu, amb una fe gran, que no els fa res confessar a crits. Però vegeu com, en el camí de Crist, no hi ha dues ànimes que siguin iguals. Gran és també la fe d’aquesta dona, i ella no crida: s’acosta sense que ningú se n’adoni. En té prou tocant una mica la roba de Jesús, perquè està segura que es guarirà. Quan tot just ho ha fet, Nostre Senyor es gira i se la mira. Ja sap què passa en l’interior d’aquell cor; s’ha adonat de la seva seguretat: tingues confiança, filla, la teva fe t’ha salvat (Mt IX, 22).

Va tocar delicadament la vora del mantell, s’atansà amb fe, cregué i sabé que havia estat guarida… Així nosaltres, si volem ésser salvats, toquem amb fe el vestit de Crist (St. Ambròs, Expositio Evangelii secundum Lucam, VI, 56, 58 [PL 15, 1682-1683]). Ho veus, com ha de ser la nostra fe? Humil. Qui ets tu, qui sóc jo, per merèixer aquesta crida de Crist? Qui som, per estar tan a prop d’Ell? Igual que a aquella pobra dona entre la gentada, ens ha ofert una ocasió. I no per tocar una mica del seu vestit, o un moment la vora del seu mantell, l’orla. El tenim a Ell. Se’ns dóna del tot amb el seu Cos, amb la seva Sang, amb la seva Ànima i amb la seva Divinitat. I el mengem cada dia, hi parlem íntimament, tal com es parla amb el pare, com es parla amb l’Amor. I això és veritat. No són imaginacions.

Vida ordinària i contemplació

Tornem al Sant Evangeli i aturem-nos en allò que ens diu sant Mateu, al capítol vint-i-u. Ens hi relata que Jesús, mentre tornava a la ciutat, va tenir gana i en veure una figuera a la vora del camí, s’hi acostà (Mt XXI, 18-19). Quina alegria, Senyor, de veure-us amb gana, de veure-us també al pou de Sicar, assedegat! (Cfr. Ioh IV, 7) —Us contemplo perfectus Deus, perfectus homo (Símbol Quicumque): veritable Déu, però veritable Home: amb carn com la meva. S’anorreà, prenent la condició d’esclau (Phil II, 7), perquè jo mai no dubtés que m’entén, que m’estima.

Tingué gana. Quan ens cansem —a la feina, a l’estudi, a la tasca apostòlica—, quan vegem l’horitzó enfosquit, aleshores, els ulls envers Crist: envers Jesús bo, envers Jesús cansat, envers Jesús famolenc i assedegat. I com us feu entendre, Senyor! Com us feu estimar! Us ens mostreu com nosaltres, en tot llevat del pecat: perquè palpem que amb Vós podrem vèncer les nostres males inclinacions, les nostres culpes. Perquè no importen ni el cansament, ni la fam, ni la set, ni les llàgrimes… Crist es va fatigar, tingué fam, estigué assedegat, va plorar. Allò que compta és la lluita —una contesa amable, ja que el Senyor s’està sempre al nostre costat— per complir la voluntat del Pare que està en el Cel (Cfr. Ioh IV, 34).

Aleshores, què canvia? Canvia que en l’ànima —perquè hi ha entrat Crist, tal com pujà a la barca de Pere— es presenten horitzons més amplis, més ambició de servei, i un desig irreprimible d’anunciar a totes les criatures les magnalia Dei (Act II, 11), les coses meravelloses que fa el Senyor, si és que el deixem fer. No puc silenciar que el treball —per dir-ho així— professional dels sacerdots és un ministeri diví i públic que abraça tota l’activitat d’una forma exigent, fins al punt que, en general, si a un sacerdot li sobra temps per a una altra tasca que no sigui pròpiament sacerdotal, pot estar segur que no compleix el deure del seu ministeri.

Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l’anomenat Dídim, i Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos més dels seus deixebles. Simó Pere els diu: me’n vaig a pescar. Els altres li respongueren: Nosaltres també hi venim. Sortiren i pujaren a la barca, i aquella nit no van agafar res. Quan ja clarejava, Jesús es presentà a la riba (Ioh XXI, 2-4).

Es posa al costat dels Apòstols, vora aquestes ànimes que s’han lliurat a Ell: i ells no se n’adonen. Quantes vegades Crist, no és prop de nosaltres, sinó dintre nostre; i vivim una vida tan humana! Crist se’ns fa veí, i no s’enduu ni una sola mirada d’afecte, ni una paraula d’amor, ni una obra de zel dels seus fills.

La Humanitat Santíssima de Crist

Com podrem superar aquests inconvenients? ¿Com aconseguirem d’enfortir-nos en aquella decisió, que comença a semblar-nos molt pesada? Inspirant-nos en el model que ens mostra la Verge Santíssima, la nostra Mare: una ruta molt ampla, que necessàriament passa a través de Jesús.

Per acostar-nos a Déu, hem d’emprendre el camí just, que és la Humanitat Santíssima de Crist. És per això que jo aconsello sempre la lectura de llibres que expliquen la Passió del Senyor. Aquests escrits, plens de sincera pietat, ens duen a la ment el Fill de Déu, Home com nosaltres i Déu vertader, que estima i que pateix en la seva carn per la Redempció del món.

Fixeu-vos en una de les devocions més arrelades entre els cristians, en el rés del Sant Rosari. L’Església ens anima a la contemplació dels misteris: perquè se’ns gravi en el cap i en la imaginació, amb el goig, el dolor i la glòria de Santa Maria, l’exemple esbalaïdor del Senyor, en els seus trenta anys d’obscuritat, en els seus tres anys de predicació, en la seva Passió afrontosa i en la seva gloriosa Resurrecció.

Seguir Crist: heus aquí el secret. Acompanyar-lo tan d’a prop, que visquem amb Ell, com aquells primers dotze; tan d’a prop que ens hi identifiquem. No trigarem a afirmar, quan no haurem posat entrebancs a la gràcia, que ens hem revestit de Nostre Senyor Jesucrist (Cfr. Rom XIII, 14). Es reflecteix el Senyor en el nostre comportament, com en un espill. Si aquest és com cal, recollirà el semblant amabilíssim del nostre Salvador sense desfigurar-lo, sense caricatures: i els altres tindran la possibilitat d’admirar-lo, de seguir-lo.

En aquest esforç per identificar-se amb Crist, he distingit quatre esglaons: cercar-lo, trobar-lo, tractar-lo, estimar-lo. Potser enteneu que us trobeu com en la primera etapa. Busqueu-lo amb il·lusió, busqueu-lo en vosaltres mateixos amb totes les vostres forces. Si obreu amb aquest deler, gosaré garantir que ja l’heu trobat, i que heu començat a tractar-lo i a estimar-lo, i a tenir la vostra conversa en el Cel (Cfr. Phil III, 20).

Prego al Senyor que ens decidim a alimentar en les nostres ànimes l’única ambició noble, l’única que val la pena: anar juntament amb Jesucrist, com ho feren la seva Mare Beneïda i el Sant Patriarca, amb ànsia, amb abnegació, sense deixar res. Participarem en la benaurança de la divina amistat —en un recolliment interior, compatible amb les nostres obligacions professionals i amb les del ciutadà—, i li agrairem la delicadesa i la claredat amb què Ell ens ensenya a complir la Voluntat del Pare Nostre que és al Cel.

En admirar i estimar autènticament la Humanitat Santíssima de Jesús, descobrirem, una a una, les seves nafres. I en aquests temps de purgació passiva, penosos, forts, de llàgrimes dolces o amargues que procurem d’amagar, ens caldrà ficar-nos dins de cada una d’aquelles Santíssimes Ferides: per tal de purificar-nos, per complaure’ns en aquesta Sang redemptora, per enfortir-nos. Hi acudirem com els coloms que, segons que diu l’Escriptura (Cfr. Cant II, 14), s’arreceren en els nius dels espadats a l’hora de la tempesta. Ens ocultem en aquest refugi, per trobar la intimitat de Crist: i veurem com la seva manera de conversar és suau i el seu rostre formós (Cfr. Cant II, 14), perquè els qui coneixen que la seva veu és dolça i agradable, són els qui reberen la gràcia de l’Evangeli, que els fa dir: Vós teniu paraules de vida eterna (St. Gregori de Nissa, In Canticum Canticorum homiliae, V [PG 44, 879]).