Llistat de punts

Recerca de la presència de Déu

Vida interior. Santedat en les feines ordinàries, santedat en les coses petites, santedat en el treball professional, en els afanys de cada dia…; santedat per santificar els altres. Una vegada un conegut meu —mai no l’acabo de conèixer del tot— somiava que volava molt alt en un avió, però no dins la cabina: anava muntat damunt les ales. Pobre desgraciat: i com patia i s’angoixava! Semblava que Nostre Senyor li feia entendre que van així —insegures, sotsobrant— per les altures de Déu les ànimes apostòliques mancades de vida interior o que la descuren: amb el perill constant d’esfondrar-se, sofrint, incertes.

I penso, efectivament, que corren molt de perill de desencaminar-se aquells qui es llancen a l’acció —a l’activisme!—, i prescindeixen de l’oració, del sacrifici i dels mitjans indispensables per aconseguir una pietat sòlida: la freqüència de Sagraments, la meditació, l’examen de consciència, la lectura espiritual, el tracte assidu amb la Verge Santíssima i amb els Àngels de la guarda… Tot això contribueix, a més, amb una eficàcia insubstituïble, al fet que la jornada del cristià sigui tan amable, perquè de la seva riquesa interior flueix la dolcesa i la felicitat de Déu, com la mel de la bresca.

En la personal intimitat, en el capteniment extern; en el tracte amb els altres, en la feina, cada u ha de mirar de mantenir-se en una contínua presència de Déu, amb una conversa —un diàleg— que no es manifesta enfora. Més ben dit, no s’expressa d’ordinari amb remor de paraules, sinó que s’ha de notar per la pruïja i l’amorosa diligència amb què actuarem en enllestir bé les tasques, tant les importants com les menudes. Si no ho féssim amb aquesta tenacitat seríem poc conseqüents amb la nostra condició de fills de Déu, perquè hauríem malversat els recursos que el Senyor col·locà providencialment al nostre abast, per tal que assolim l’estat del baró perfecte, en la mesura de l’edat perfecta segons Crist (Eph IV, 13).

Durant l’última guerra espanyola, jo viatjava sovint per tal d’atendre sacerdotalment tants de xicots que es trobaven al front. En una trinxera vaig sentir un diàleg que em va quedar ben gravat. Prop de Terol, un soldat jove comentava d’un altre, que els semblava un xic indecís, pusil·lànime: no és home d’una peça, aquest! Em causaria una tristesa enorme que de qualsevol de nosaltres poguessin afirmar, amb fonament, que som inconseqüents, que som homes que asseguren que volen ésser autènticament cristians, sants, però que menyspreen els mitjans, ja que en el compliment de llurs obligacions no manifesten contínuament a Déu llur afecte i amor filial. Si fos així com es dibuixés la nostra actuació, tampoc no seríem mai, ni tu ni jo, cristians d’una peça.

Pla de vida

En examinar com és i com hauria d’ésser la nostra pietat; en quins punts determinats hauria de millorar la nostra relació personal amb Déu, si és que m’heu entès, rebutjareu la temptació d’imaginar-vos gestes insuperables, perquè haureu descobert que el Senyor en té prou si li oferim petites mostres d’amor a cada moment.

Procura atenir-te a un pla de vida, amb constància: uns minuts d’oració mental; l’assistència a la Santa Missa —diària, si t’és possible— i la comunió freqüent; acudir regularment al Sant Sagrament del Perdó —encara que la teva consciència no t’acusi de falta mortal-; la visita a Jesús en el Sagrari; el rés i la contemplació dels misteris del Sant Rosari, i tantes pràctiques estupendes que tu saps o pots aprendre.

No han de convertir-se en normes rígides, com compartiments estancs; assenyalen un itinerari flexible, acomodat a la teva condició d’home que viu al bell mig del carrer, amb una feina professional intensa, i amb uns deures i relacions socials que no has de negligir, perquè en aquests quefers continua el teu encontre amb Déu. El teu pla de vida ha de ser com el guant de goma que s’adapta amb perfecció a la mà que el fa servir.

No m’oblidis tampoc que el que importa no consisteix a fer moltes coses; limita’t amb generositat a les que puguis acomplir cada jornada, amb ganes o sense. Aquestes pràctiques et duran, gairebé sense adonar-te’n, a l’oració contemplativa. Brollaran de la teva ànima més actes d’amor, jaculatòries, accions de gràcies, actes de desgreuge, comunions espirituals. I això, mentre estàs per les teves obligacions: al moment de despenjar el telèfon, quan puges en un mitjà de transport, en tancar o obrir una porta, tot passant davant una església, en començar una nova tasca, mentre la fas i quan l’acabes; tot ho referiràs al teu Pare Déu.

Reposeu en la filiació divina. Déu és un Pare ple de tendresa, d’amor infinit. Digues-li Pare molts cops el dia, i digues-li ara mateix —estant tot sol, en el teu cor— que l’estimes, que l’adores: que sents l’orgull i la força d’ésser fill seu. Això suposa un autèntic programa de vida interior, que s’ha de canalitzar a través de les teves relacions de pietat amb Déu —poques, però constants, hi insisteixo—, que et permetran d’adquirir els sentiments i les maneres d’un bon fill.

T’he de prevenir encara contra el perill de la rutina —veritable sepulcre de la pietat—, que es presenta sovint disfressada amb ambicions de realitzar o d’emprendre gestes importants, mentre l’obligada ocupació quotidiana és còmodament descurada. Quan t’adonis d’aquestes insinuacions, posa’t amb sinceritat davant el Senyor: pensa si no t’hauràs avorrit de lluitar sempre pel mateix, perquè no anaves a trobar Déu; mira si ha decaigut —per falta de generositat, d’esperit de sacrifici— la perseverança fidel en el treball. Aleshores, les teves normes de pietat, les petites mortificacions, l’activitat apostòlica que no aplega un fruit immediat, apareixen com tremendament estèrils. Estem buits, i tal vegada comencem a somiar nous plans, per ofegar la veu del nostre Pare del Cel, que reclama una lleialtat total. I amb un malson de grandeses en l’ànima, oblidem la realitat més certa, el camí que sens dubte ens porta de dret cap a la santedat: un senyal clar que hem perdut el punt de mira sobrenatural; el convenciment que som nens petits; la persuasió que el nostre Pare farà meravelles en nosaltres, si recomencem amb humilitat.

Els pals pintats de vermell

Em van quedar molt gravats en el meu cap de nen aquells senyals que hom posava a la vora dels camins, a les muntanyes de la meva terra; em van cridar l’atenció uns pals alts, ordinàriament pintats de vermell. Em van explicar aleshores que quan cau la neu, i tapa camins, sembrats i pastures, boscs, penyals i barrancs, aquestes estaques sobresurten com un punt de referència segur, perquè tothom sàpiga sempre per on passa la ruta.

En la vida interior, s’esdevé una cosa semblant. Hi ha primaveres i estius, però també arriben els hiverns, els dies sense sol i les nits orfes de lluna. No podem permetre que el tracte amb Jesucrist depengui del nostre humor, dels canvis del nostre caràcter. Aquestes actituds denoten egoisme, comoditat, i, per descomptat, no es compaginen amb l’amor.

Per això, en els moments de nevada i de torb, unes pràctiques piadoses sòlides —no gens sentimentals—, ben arrelades i ajustades a les circumstàncies pròpies de cada u, seran com aquests pals pintats de vermell que continuen marcant-nos el rumb, fins que el Senyor decideixi que torni a brillar el sol, que es fonguin els gels, i el cor torni a vibrar, encès amb un foc que de fet no es va apagar mai; restà solament com un caliu amagat a la cendra d’una temporada de prova, o de menys delit, o de sacrifici escàs.