Llistat de punts

Obrim l’Evangeli de sant Mateu, pel capítol vint-i-cinc: el regne del cel s’assembla a deu verges, que van prendre les llànties i van sortir a rebre l’espòs i l’esposa. N’hi havia cinc que eren deixades, i cinc més de prudents (Mt XXV, 1-2). L’evangelista ens explica que les previsores han aprofitat el temps. Discretament es proveeixen de l’oli que els cal, i estan a punt, quan les avisen: ei! que ja és hora!, l’espòs ja és aquí, sortiu a rebre’l: revifen les llànties i van amb goig a rebre’l (Mt XXV, 6).

Arribarà aquell dia, que serà l’últim, i ja no ens farà por: tot confiant fermament en la gràcia de Déu, estem disposats des d’ara, amb generositat, amb fortalesa, amb amor en els detalls, a acudir a aquesta cita amb el Senyor portant els llantions encesos. Perquè ens espera la gran festa del Cel. Som nosaltres, germans estimadíssims, els qui intervenim en les noces del Verb. Nosaltres, que ja tenim fe en l’Església, que ens nodrim amb la Sagrada Escriptura, que fruïm perquè l’Església està unida amb Déu. Ara, us ho prego, penseu si heu vingut a aquestes noces amb el vestit nupcial: examineu atentament els vostres pensaments (St. Gregori el Gran, Homiliae in Evangelia, XXXVIII, 11 [PL 76, 1289]). Jo us asseguro a vosaltres —i a mi mateix— que aquest vestit de noces serà teixit amb l’amor de Déu que haurem sabut aplegar fins i tot en els treballs més petits. Perquè és cosa d’enamorats tenir cura dels detalls, àdhuc en les accions aparentment sense importància.

Però reprenguem el fil de la paràbola. I les irreflexives, què fan? D’aleshores ençà dediquen tot el seu afany a agençar-se per esperar l’Espòs: van a comprar l’oli. Però s’hi han decidit tard, i mentre hi anaven, va arribar l’espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces, i la porta restà tancada. Més tard van arribar també les altres, i deien: Senyor, Senyor, obriu-nos! (Mt XXV, 10-11). No és pas que s’hagin estat sense fer res: han intentat alguna cosa. Però van sentir la veu que els responia amb duresa: no us conec (Mt XXV, 12). No van saber o no van voler preparar-se amb la sol·licitud que calia, i es van descuidar de comprar l’oli raonablement al seu temps. Els va faltar generositat per a acomplir plenament el poc que se’ls havia encomanat. Mancaven, de fet, moltes hores, però les van desaprofitar.

Pensem ardidament en la nostra vida. ¿Per què no trobem de vegades aquests minuts, per acabar amorosament la feina que ens afecta i que és el mitjà de la nostra santificació? ¿Per què descurem les obligacions familiars? ¿Per què ens entra la precipitació en el moment de resar, d’assistir al sant Sacrifici de la Missa? ¿Per què ens manquen la serenitat i la calma, per a l’acompliment de les obligacions del propi estat, i ens entretenim sense cap pressa a anar darrera els capricis personals? Em podreu respondre: això són menuderies. Sí, veritablement: però aquestes menuderies són l’oli, el nostre oli, que manté viva la flama i el llum encès.

Procurem que augmenti la nostra humilitat. Perquè tan sols una fe humil ens permet que mirem amb una visió sobrenatural. I no hi ha cap altra alternativa. Només són possibles dues maneres de viure a la terra: o es viu una vida sobrenatural, o una vida animal. I tant tu com jo no podem viure més que la vida de Déu, la vida sobrenatural. Què en traurà l’home, de guanyar tot el món, si perd la seva ànima? (Mt XVI, 26). Quin profit en treu, l’home, de tot allò que pobla la terra, de totes les ambicions de la intel·ligència i de la voluntat? Què val això, si tot s’acaba, tot s’esfondra, si són bambolines de teatre totes les riqueses d’aquest món terrenal; si després és l’eternitat per sempre, per sempre, per sempre?

Aquest adverbi —sempre— ha fet gran Teresa de Jesús. Quan ella —una nena— sortia per la porta de l’Adaja, travessant les muralles de la seva ciutat acompanyada del seu germà Rodrigo, per anar a terra de moros perquè fossin decapitats per Crist, xiuxiuejava al germà que es cansava: per sempre, per sempre, per sempre (Cfr. Libro de la vida, 1, 6).

Menteixen els homes quan diuen per sempre en coses temporals. Tan sols és veritat, amb una veritat total, el per sempre de cara a Déu; i així és com tu has de viure, amb una fe que t’ajudi a sentir sabors de mel, dolçors de cel, en pensar en l’eternitat que de debò és per sempre.

Hi ha mil maneres de pregar, us ho torno a dir. Als fills de Déu no els cal cap mètode, quadriculat i artificial, per a adreçar-se al Pare. L’amor és inventiu, enginyós; si estimem, sabrem descobrir camins personals, íntims, que ens menin a aquest diàleg continuat amb el Senyor.

Déu vulgui que tot el que hem contemplat avui, no travessi damunt la nostra ànima com una tamborinada d’estiu: quatre gotes, després el sol, i l’eixut una altra vegada. Aquesta aigua de Déu s’ha de tornar a encalmar, ha d’arribar a les arrels i donar fruit de virtuts. Així passaran els nostres anys —dies de treball i d’oració—, en la presència del Pare. Si defallim, acudirem a l’amor de santa Maria, Mestra d’oració; i a sant Josep, Pare i Senyor Nostre, que venerem tant, el qual és la persona que ha tractat més íntimament la Mare de Déu en aquest món i —després de santa Maria— el seu Fill Diví. I ells presentaran la nostra debilitat a Jesús, perquè la converteixi en fortalesa.

Us deslliuraré de la captivitat, sigueu on sigueu (Ier XXIX, 14). Ens deslliurem de l’esclavitud, amb l’oració: ens sabem lliures, volant en un epitalami d’ànima enamorada, en un càntic d’amor, que empeny a desitjar no apartar-se de Déu. Una nova manera de trepitjar terra, una manera divina, sobrenatural, meravellosa. Tot recordant tants d’escriptors castellans del cinc-cents, potser ens plaurà d’assaborir pel nostre compte: que visc perquè no visc: que és Crist qui viu en mi! (Cfr. Gal II, 20).

Hom accepta amb gust la necessitat de treballar en aquest món, durant molts anys, perquè Jesús té pocs amics ací baix. No rebutgem l’obligació de viure, de gastar-nos —ben espremuts—, al servei de Déu i de l’Església. Així, en llibertat: in libertatem gloriae filiorum Dei (Rom VIII, 21), qua libertate Christus nos liberavit (Gal IV, 31); amb la llibertat dels fills de Déu, que Jesucrist ens ha guanyat en morir damunt la fusta de la Creu.

Hem corregut com la cérvola que es deleix per les fonts de les aigües (Ps XLI, 2); patint set, amb la boca desfeta, amb secor. Volem beure en aquesta deu d’aigua viva. Sense rareses, al llarg del dia ens movem en aquesta font abundosa i clara de limfes fresques que brollen vers la vida eterna (Cfr. Ioh IV, 14). Sobren les paraules, perquè la llengua no aconsegueix d’expressar-se; ja l’enteniment s’aquieta. Ja no es raona, s’esguarda! I l’ànima es posa a cantar un altre cop amb un càntic nou, perquè se sap també esguardada amorosament per Déu, tothora.

No em refereixo a situacions extraordinàries. Són, poden ser-ho molt bé, fenòmens ordinaris de la nostra ànima: una bogeria d’amor que, sense espectacle, sense extravagàncies, ens ensenya de patir i de viure, perquè Déu ens concedeix la Saviesa. I quina serenitat, quina pau aleshores, ficats en el viarany estret que mena a la vida! (Mt VII, 14).

Ascètica? Mística? No em preocupa. Sigui el que sigui, ascètica o mística, què hi fa?: és mercè de Déu. Si tu mires de meditar-ho, el Senyor no et negarà la seva assistència. Fe i fets de fe: fets, perquè el Senyor —ho has comprovat des del començament i t’ho vaig subratllar a la seva hora— és com més va més exigent. Això ja és contemplació i és unió; aquesta ha d’ésser la vida de molts cristians, anant cada un endavant pel seu propi camí espiritual —són infinits— enmig dels afanys del món, encara que ni tan solament se n’hagin adonat.

Una oració i una conducta que no ens aparten de les nostres activitats ordinàries, que enmig d’aquest afany noblement terrenal ens porten cap al Senyor. En elevar tot aquest quefer a Déu, la criatura divinitza el món. Tants cops com he parlat del mite del rei Mides, que convertia en or tot el que tocava! En or de mèrits sobrenaturals podem convertir tot quant toquem, malgrat els nostres errors personals.