Llistat de punts

Esperit de penitència

Procures adoptar ja les teves resolucions de propòsits sincers? Demana al Senyor que t’ajudi a fastiguejar-te per amor seu; a posar a tot arreu, amb naturalitat, l’aroma purificadora de la mortificació; a gastar-te en el seu servei sense espectacle, silenciosament, tal com es consumeix la llàntia que titil·la al costat del Tabernacle. I per si ara no se t’acudeix com correspondre concretament als requeriments divins que truquen al teu cor, escolta’m bé.

Penitència és el compliment exacte de l’horari que t’has fixat, encara que el cos s’hi resisteixi o el pensament pretengui d’evadir-se amb somnis quimèrics. Penitència és llevar-se a l’hora. I també, no deixar per a més tard, sense un motiu justificat, aquella tasca que et resulta més difícil o costosa.

La penitència està en saber compaginar les teves obligacions amb Déu, amb els altres i amb tu mateix, i t’ho exigeixis de manera que aconsegueixis de trobar el temps que cada cosa necessita. Ets penitent quan t’emmotlles amb amor al teu pla d’oració, encara que estiguis rendit, desganat o fred.

Penitència és tractar sempre amb la màxima caritat els altres, començant pels de casa. És atendre amb la màxima delicadesa els sofrents, els malalts, els qui pateixen. És contestar amb paciència els pesats i inoportuns. És interrompre o modificar els nostres programes, quan les circumstàncies —els interessos bons i justos dels altres, sobretot— així ho demanin.

La penitència consisteix a suportar amb bon humor les mil petites contrarietats de la jornada; a no abandonar la feina, ni que de moment se te n’hagi anat la il·lusió amb què l’havies començada; és menjar amb agraïment allò que ens sigui servit, sense importunar amb desigs o capricis.

Penitència, per als pares i, en general, per als qui tenen una missió de govern o educativa, és corregir quan calgui, segons la mena d’error i les condicions del qui necessita aquesta ajuda, per damunt de subjectivismes absurds i sentimentals.

L’esperit de penitència mena a no enganxar-nos desordenadament en aquest esbós monumental dels projectes futurs, en el qual ja hem previst quins seran els nostres traços i les pinzellades mestres. Quina alegria donem a Déu quan sabem renunciar als nostres gargots i als cops de brotxa de mestretites, i deixem que sigui Ell qui hi afegeixi aquells trets i colors que més li plaguin!

Gira un altre cop la mirada sobre la teva vida i demana perdó per aquest tret i per aquell altre que salten de seguida als ulls de la teva consciència; pel mal ús que fas de la llengua; per aquests pensaments que giren contínuament al voltant de tu mateix; per aquest judici crític consentit que et preocupa d’una manera tan poca-solta, i que et causa una perenne inquietud i una angoixa per sempre… Que podeu ésser molt feliços! Que el Senyor ens vol contents, embriacs d’alegria, anant pels mateixos camins de ventura que Ell va recórrer! Només ens sentim malaurats quan ens entossudim a descaminar-nos, i ens fiquem en aquest viarany de l’egoisme i de la sensualitat; i encara pitjor si enfilem el dels hipòcrites.

El cristià ha de manifestar-se autèntic, veraç, sincer en totes les seves obres. En la seva conducta ha de traslluir-se un esperit: el de Crist. Si hi ha ningú que en aquest món tingui l’obligació de mostrar-se conseqüent, és el cristià, per tal com ha rebut en dipòsit, per a fer fructificar aquest do (Cfr. Lc XIX, 13), la veritat que allibera, que salva (Cfr. Ioh VIII, 32). Pare, em preguntareu, i com assoliré aquesta sinceritat de vida? Jesucrist ha lliurat a la seva Església tots els mitjans necessaris: ens ha ensenyat a pregar, a tractar amb el seu Pare Celestial; ens ha enviat el seu Esperit, el Gran Desconegut, que actua en la nostra ànima; i ens ha deixat aquests signes visibles de la gràcia que són els Sagraments. Fes-los servir. Intensifica la teva vida de pietat. Fes oració cada dia. I no enretiris mai les espatlles de la càrrega gustosa de la Creu del Senyor.

Ha estat Jesús qui t’ha invitat a seguir-lo com a bon deixeble, perquè facis la teva travessia de la terra sembrant la pau i el goig que el món no pot donar. Per això —hi insisteixo—, hem de caminar sense por de la vida i sense por de la mort, sense defugir a tot preu el dolor, que per a un cristià sempre és un mitjà de purificació i una ocasió d’estimar de debò els germans, aprofitant les mil circumstàncies de la vida ordinària.

Ens ha passat el temps. Haig de posar punt final en aquestes consideracions, amb què he intentat de remoure’t l’ànima, perquè responguessis concretant alguns propòsits, pocs, però ben determinats. Pensa que Déu et vol content i que si tu, per la teva banda, fas el que pots, seràs feliç, molt feliç, felicíssim, per bé que en cap moment no et mancarà la Creu. Però aquesta Creu ja no serà un patíbul, sinó el tron des del qual regna Crist. I al seu costat, la seva Mare, Mare nostra també. La Verge Santa t’obtindrà la fortalesa que et cal per a caminar amb decisió darrera les petjades del seu Fill.

No oblideu, però, que estar amb Jesús és, segurament, topar-se amb la seva Creu. Quan ens abandonem en les mans de Déu, és freqüent que Ell ens permeti d’assaborir el dolor, la soledat, les contradiccions, les calúmnies, les difamacions, les burles, per dins i per fora: perquè vol conformar-nos a la seva imatge i semblança, i tolera també que ens diguin bojos i que ens prenguin per necis.

És l’hora d’estimar la mortificació passiva, que ve —oculta o descarada i insolent— quan no l’esperem. Arriben a ferir les ovelles amb els rocs que s’haurien de tirar als llops: el seguidor de Crist experimenta en la seva carn que, aquells qui l’haurien d’estimar, es comporten amb ell d’una manera que va de la malfiança a l’hostilitat, de la sospita a l’odi. El miren amb recel, com a un mentider, perquè no creuen que hi pugui haver una relació personal amb Déu, vida interior; en canvi, amb l’ateu i amb l’indiferent, d’ordinari díscols i desvergonyits, s’emplenen d’amabilitat i de comprensió.

I potser el Senyor permet que el seu deixeble es vegi atacat amb l’arma de les injúries personals, que no és mai honrosa per a qui l’empunya; amb l’ús de llocs comuns, fruit tendenciós i delictuós d’una propaganda aclaparadora i mentidera: perquè això d’estar dotats de bon gust i de mesura, no és cosa de tots.

Els qui sostenen una teologia incerta i una moral relaxada, sense frens; els qui practiquen segons llur caprici personal una litúrgia dubtosa, amb una disciplina de hippies i un govern irresponsable, no és estrany que propaguin, contra els qui només parlen de Jesucrist, zelotípies, sospites, falses denúncies, ofenses, maltractaments, humiliacions, xerrameques i vexacions de tota mena.

Així esculpeix Jesús les ànimes dels seus, sense deixar de donar-los interiorment serenitat i goig, perquè entenen molt bé que —amb cent mentides plegades— els dimonis no són capaços de fer una veritat: i fixa en llurs vides el convenciment que tan sols es trobaran còmodes quan es decideixin a no voler-hi estar.

En admirar i estimar autènticament la Humanitat Santíssima de Jesús, descobrirem, una a una, les seves nafres. I en aquests temps de purgació passiva, penosos, forts, de llàgrimes dolces o amargues que procurem d’amagar, ens caldrà ficar-nos dins de cada una d’aquelles Santíssimes Ferides: per tal de purificar-nos, per complaure’ns en aquesta Sang redemptora, per enfortir-nos. Hi acudirem com els coloms que, segons que diu l’Escriptura (Cfr. Cant II, 14), s’arreceren en els nius dels espadats a l’hora de la tempesta. Ens ocultem en aquest refugi, per trobar la intimitat de Crist: i veurem com la seva manera de conversar és suau i el seu rostre formós (Cfr. Cant II, 14), perquè els qui coneixen que la seva veu és dolça i agradable, són els qui reberen la gràcia de l’Evangeli, que els fa dir: Vós teniu paraules de vida eterna (St. Gregori de Nissa, In Canticum Canticorum homiliae, V [PG 44, 879]).

La Santa Creu

Afany d’adoració, ànsies de desgreuge amb una suavitat assossegada i amb sofriment. Esdevindrà vida en la vostra vida l’afirmació de Jesús: qui no pren la seva creu, i em segueix, no és digne de mi (Mt X, 38). I el Senyor se’ns manifesta com més va més exigent, ens demana reparació i penitència, fins a empènyer-nos a experimentar l’anhel fervent de voler viure per a Déu, crucificat juntament amb Crist (Gal II, 19). Però nosaltres duem aquest tresor en vasos de terrissa, fràgils i trencadissos, a fi que es vegi que la grandesa és del poder de Déu i no pas nostra (2 Cor IV, 7).

En tot patim tribulacions, i si bé no ens angoixen, ens trobem mancats de mitjans, encara que no desesperats o sense recursos; perseguits, per bé que no quedem desemparats; abatuts, encara que no fins a veure’ns perduts; sempre duent arreu en el cos la mortificació de Jesús (2 Cor IV, 8-10).

Ens imaginem que el Senyor, a més a més, no ens escolta, que anem enganyats, que només se sent el monòleg de la nostra veu. Ens trobem sobre la terra sense cap puntal i abandonats del Cel. Tot i així, és vertader i pràctic el nostre horror al pecat, encara que sigui venial. Amb la tossudesa de la Cananea, ens prostrem submisament com ella, que el va adorar, tot implorant: Senyor, socorreu-me (Mt XV, 25). Desapareixerà l’obscuritat, superada per la claror de l’Amor.

És l’hora de clamar: recorda’t de les promeses que m’has fet, per emplenar-me d’esperança; això em consola en el meu no res i m’omple la vida de fortalesa (Cfr. Ps CXVIII, 49-50). Nostre Senyor vol que comptem amb Ell, per a tot: ens adonem amb evidència que sense Ell no podem fer res (Cfr. Ioh XV, 5), i que amb Ell podem fer-ho tot (Cfr. Phil IV, 13). Es confirma la nostra decisió d’anar sempre en la seva presència (Cfr. Ps CXVIII, 168).

Amb la claredat de Déu en l’enteniment, que sembla inactiu, ens resulta indubtable que, si el Creador té cura de tothom —dels seus enemics i tot— quanta més no en tindrà dels amics! Ens convencen que no hi ha mal, ni contradicció, que no es converteixi en bé: així s’assenten més fermament en el nostre esperit, l’alegria i la pau, que cap altre motiu humà no ens podrà arrencar, per tal com aquestes visitacions sempre ens deixen quelcom de seu, quelcom diví. Lloarem el Senyor Déu Nostre, que ha fet en nosaltres coses admirables (Cfr. Iob V, 9), i comprendrem que hem estat creats amb capacitat per posseir un tresor infinit (Cfr. Sap VII, 14).