Llistat de punts

Mare del Bell Amor

Ego quasi vitis fructificavi…: com una vinya, trec sarments formosos i les meves flors fan fruits saborosos i rics (Eccli XXIV, 23). Així ho hem llegit a l’Epístola. Que aquesta suavitat d’olor que és la devoció a la nostra Mare, abundi en la nostra ànima i en l’ànima de tots els cristians, i ens dugui a la confiança més completa en qui sempre vetlla per nosaltres.

Jo sóc la Mare del bell amor, del temor, de la ciència i de la santa esperança (Eccli XXIV, 24). Lliçons que avui ens recorda Santa Maria. Lliçó de bell amor, de vida neta, d’un cor sensible i apassionat, perquè aprenguem a ésser fidels al servei de l’Església. No és un amor qualsevol, aquest: és l’Amor. Aquí no hi ha traïcions, ni càlculs, ni oblits. Un amor formós, perquè té com a principi i com a fi el Déu tres vegades sant que és tota la Formosor i tota la Bondat i tota la Grandesa.

Però es parla també de temor. No m’imagino més temor que el d’apartar-se de l’Amor. Puix que Déu Nostre Senyor no ens vol apocats, timorats, o bé amb una donació anodina. Ens necessita audaços, valents, delicats. El temor que ens recorda el text sagrat ens duu al pensament aquella altra queixa de l’Escriptura: he cercat el qui estima la meva ànima;l’he cercat i no l’he trobat (Cant III, 1).

Això pot esdevenir-se si l’home no ha comprés fins al fons què significa estimar Déu. Passa aleshores que el cor es deixa arrossegar per coses que no porten cap al Senyor. I, com a conseqüència, el perdem de vista. D’altres vegades potser és el Senyor qui s’amaga: Ell sap per què. Aleshores ens anima a cercar-lo amb més deler i, quan el descobrim, exclamem joiosos: l’he agafat i no el deixaré anar (Cant III, 4).

En mi trobareu tota gràcia de doctrina i de veritat, tota esperança de vida i de virtut (Eccli XXIV, 25). Amb quanta saviesa l’Església ha posat aquestes paraules en boca de la nostra Mare, perquè els cristians no les oblidem! Ella és la seguretat, l’Amor que mai no abandona, el refugi constantment obert, la mà que acarona i consola sempre.

Un antic Pare de l’Església escriu que hem de mirar de conservar sempre en el nostre pensament i en el nostre record un resum ordenat de la vida de la Mare de Déu (Cfr. St. Joan Damascè, Homiliae in dormitionem B. V. Mariae, II, 19 [PL 96, 751]). De segur que haureu fullejat en moltes ocasions aquests promptuaris de medicina, de matemàtiques o d’altres matèries. Allí s’enumeren, per a quan tenim pressa, els remeis immediats, les mesures que cal adoptar a fi de no esgarriar-se en aquelles ciències.

Mare nostra

Els fills, especialment quan encara són petits, solen preguntar-se què han de fer per ells els seus pares, tot oblidant, en canvi, les obligacions de pietat filial. Els fills som, d’ordinari, molt interessats, per bé que aquesta conducta —ja ho hem fet observar—, sembla que no importa gaire a les mares, perquè tenen prou amor en llurs cors i estimen amb el millor afecte: aquell que es dóna sense esperar correspondència.

Així s’esdevé també amb Santa Maria. Però avui, en la festa de la seva maternitat divina, ens hem d’esforçar en una observació més detinguda. Ens han de doldre, si les trobem, les nostres faltes de delicadesa amb aquesta Mare bona. Jo us demano —i em demano a mi mateix—, com l’honorem?

Tornem novament a l’experiència de cada dia, al tracte amb les nostres mares a la terra. Per damunt de tot, ¿què volen, dels fills que són carn de la seva carn i sang de la seva sang? Llur il·lusió més gran és de tenir-los a prop. Quan els fills creixen i no és possible que continuïn al seu costat, n’esperen amb impaciència les notícies, els emociona tot el que els passa: des d’una lleugera malaltia fins als esdeveniments més importants.