Llistat de punts

Contemplem, ara, la seva Mare beneïda, Mare nostra també. Al Calvari, al costat del patíbul, prega. No és una actitud nova de Maria. Sempre s’ha conduït així, complint els seus deures, ocupant-se de la llar. Mentre estava en les coses de la terra, restava pendent de Déu. Crist, perfectus Deus, perfectus homo (Símbol Quicumque), també volgué que la seva Mare, la criatura més excelsa, la plena de gràcia, ens confirmés en aquest afany d’alçar sempre els ulls a l’amor diví. Recordeu l’escena de l’Anunciació: baixa l’Arcàngel, per comunicar la divina ambaixada —l’anunci que seria Mare de Déu—, i la troba retirada en oració. Maria està enterament recollida en el Senyor, quan sant Gabriel la saluda: Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu (Lc I, 28). Uns dies després s’obre en l’alegria del Magnificat —aquest cant marià que l’Esperit Sant ens ha transmès per la delicada fidelitat de sant Lluc—, fruit del tracte habitual de la Verge Santíssima amb Déu.

La Nostra Mare ha meditat llargament les paraules de les dones i dels homes sants de l’Antic Testament, que esperaven el Salvador, i els esdeveniments de què han estat protagonistes. Ha admirat aquell cúmul de prodigis, el devessall de la misericòrdia de Déu envers el seu poble, tantes vegades ingrat. En considerar aquesta tendresa del Cel, incessantment renovada, brolla l’afecte del seu Cor immaculat: la meva ànima glorifica el Senyor, i el meu esperit celebra el Déu salvador meu; perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa (Lc I, 46-48). Els fills d’aquesta Mare bona, els primers cristians, han après d’Ella; nosaltres també podem aprendre’n i hem de fer-ho.

Totes les festes de la Mare de Déu són grans, perquè constitueixen ocasions que l’Església ens ofereix per demostrar amb fets el nostre amor a Santa Maria. Però si d’aquestes festivitats, n’havia d’escollir una, m’estimo més la d’avui: la Maternitat divina de la Verge Santíssima.

Aquesta celebració ens porta a considerar alguns dels misteris centrals de la nostra fe: a meditar en l’Encarnació del Verb, obra de les tres Persones de la Trinitat Santíssima. Maria, Filla de Déu Pare, per l’Encarnació del Senyor en les seves entranyes immaculades és Esposa de Déu Esperit Sant i Mare de Déu Fill.

Quan la Verge va respondre que sí, lliurement, a aquells designis que el Creador li revelava, el Verb diví va assumir la naturalesa humana: l’ànima racional i el cos format en el si puríssim de Maria. La naturalesa divina i la humana s’unien en una única Persona: Jesucrist, veritable Déu i, d’aleshores ençà, veritable Home; Unigènit etern del Pare i, a partir d’aquell moment, com a Home, fill veritable de Maria: per això la Nostra Senyora és la Mare del Verb encarnat, de la segona persona de la Santíssima Trinitat que ha unit a ella per sempre, —sense confusió— la naturalesa humana. Podem dir ben alt a la Verge Santa, com la millor lloança, aquestes paraules que expressen la seva més alta dignitat: Mare de Déu.

Fe del poble cristià

Aquesta ha estat sempre la fe segura. En contra d’aquells qui la van negar, El Concili d’Efès proclamà que si hi ha algú que no confessa que l’Emmanuel és veritablement Déu i, que per això la Verge Santíssima és Mare de Déu, ja que engendrà segons la carn el Verb de Déu encarnat, sigui anatema (Concili d’Efès, can. 1, Denxinger-Schön. 252 [113]).

La història ens ha conservat testimonis de l’alegria dels cristians davant aquestes decisions clares, netes, que reafirmaven allò que tothom creia: tot el poble de la ciutat d’Efès, de les primeres hores del matí fins a la nit, estigué ansiós en espera de la resolució… Quan es va saber que l’autor de les blasfèmies havia estat deposat, tothom a una sola veu començà a glorificar Déu i a aclamar el Sínode, perquè havia caigut l’enemic de la fe. Tan bon punt havíem sortit de l’església, vam ésser acompanyats amb torxes a les nostres cases. Era de nit: tota la ciutat estava alegre i enllumenada (St Ciril d’Alexandria, Epistolae, 24 [PG 77, 138]). Així ho escriu sant Ciril, i no puc negar que, tot i que hi ha una distància de disset segles, aquella reacció de pietat m’impressiona profundament.

Vulgui Déu Nostre Senyor que aquesta mateixa fe cremi en els nostres cors, i que brolli dels nostres llavis un cant d’acció de gràcies: perquè la Trinitat Santíssima, en haver elegit Maria com a Mare de Crist, Home com nosaltres, ens ha posat a cadascú sota el seu mantell maternal. És Mare de Déu i Mare Nostra.

Continuem ara considerant aquest misteri de la Maternitat divina de Maria, en una oració callada, afirmant des del fons de l’ànima: Verge, Mare de Déu: Aquell que el Cel no pot contenir, s’ha reclòs en el vostre si per fer-se carn d’home (Al·leluia de la Missa de la Maternitat divina de Maria).

Mireu què ens fa recitar avui la litúrgia: benaurades siguin les entranyes de la Verge Maria, que acolliren el Fill del Pare etern (Antífona ad Communionem en la Missa comuna de la B. Verge M.). Una exclamació vella i nova, humana i divina. És com si diguéssim al Senyor, tal com es fa en certs indrets per exalçar una persona: beneïda sigui la mare que et portà al món!