Llistat de punts

Caceu-nos les guineus, les guineus menudes que fan malbé les vinyes, les nostres vinyes en flor (Cant II, 15). Fidels en les menuderies, molt fidels en les minúcies. Si mirem d’esforçar-nos així, aprendrem també d’acudir amb confiança als braços de Santa Maria, com a fills seus. ¿No us recordava al començament que tots nosaltres tenim molt pocs anys, tants com els que fa que ens vam decidir a tractar Déu amb intimitat? Doncs és raonable que la nostra misèria i la nostra poquesa s’apropin a la grandesa i a la puresa santa de la Mare de Déu, que es també Mare nostra.

Us puc contar una altra anècdota real, perquè han passat ja tants anys, tantíssims anys des que s’esdevingué; i perquè us ajudarà a pensar, pel contrast i la cruesa de les expressions. Dirigia una curs de recés per a sacerdots de diverses diòcesis. Jo els buscava amb afecte i amb interès, perquè vinguessin a parlar, a desfogar la consciència, puix que també els sacerdots necessitem el consell i l’ajut d’un germà. Vaig començar a parlar amb un, una mica feréstec, però noble i sincer; jo li estirava un xic la llengua, amb delicadesa i claredat, per cloure qualsevol ferida que hi hagués allà dins, en el seu cor. En un moment determinat m’interrompé, més o menys amb aquests mots: tinc una enveja molt gran de la meva somera; ha estat fent serveis parroquials a set rectories i res no se’n pot dir. Ah, si jo hagués fet el mateix!

Si vivim així, realitzarem en el món una tasca de pau (Cfr. Gal V, 22); sabrem fer amable als altres el servei al Senyor, perquè Déu estima el qui dóna amb alegria (2 Cor IX, 7). El cristià és un més dins la societat, però del seu cor desbordarà el goig de qui es proposa complir, amb l’ajut constant de la gràcia, la Voluntat del Pare: I no se sent víctima, ni disminuït, ni coartat. Camina amb el cap alt, perquè és home i és fill de Déu.

La nostra fe confereix tot el seu relleu a aquestes virtuts que ningú no hauria de deixar de conrear. Ningú no pot superar el cristià en humanitat. Per això, qui segueix Crist és capaç —no pas per mèrit propi, sinó per gràcia del Senyor— de comunicar als qui el volten allò que a vegades pressenten, bé que no arribin a entendre-ho: que la veritable felicitat, l’autèntic servei al proïsme, depèn només del Cor del Nostre Redemptor, perfectus Deus, perfectus homo.

Acudim a Maria, Mare nostra, la criatura més excel·lent que ha sortit de les mans de Déu. Demanem-li que ens faci homes de bé i que aquestes virtuts humanes, encastades en la vida de la gràcia, es converteixin en la millor ajuda per a aquells qui, com nosaltres, treballen en el món per la pau i la felicitat de tots.

Contemplem, ara, la seva Mare beneïda, Mare nostra també. Al Calvari, al costat del patíbul, prega. No és una actitud nova de Maria. Sempre s’ha conduït així, complint els seus deures, ocupant-se de la llar. Mentre estava en les coses de la terra, restava pendent de Déu. Crist, perfectus Deus, perfectus homo (Símbol Quicumque), també volgué que la seva Mare, la criatura més excelsa, la plena de gràcia, ens confirmés en aquest afany d’alçar sempre els ulls a l’amor diví. Recordeu l’escena de l’Anunciació: baixa l’Arcàngel, per comunicar la divina ambaixada —l’anunci que seria Mare de Déu—, i la troba retirada en oració. Maria està enterament recollida en el Senyor, quan sant Gabriel la saluda: Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu (Lc I, 28). Uns dies després s’obre en l’alegria del Magnificat —aquest cant marià que l’Esperit Sant ens ha transmès per la delicada fidelitat de sant Lluc—, fruit del tracte habitual de la Verge Santíssima amb Déu.

La Nostra Mare ha meditat llargament les paraules de les dones i dels homes sants de l’Antic Testament, que esperaven el Salvador, i els esdeveniments de què han estat protagonistes. Ha admirat aquell cúmul de prodigis, el devessall de la misericòrdia de Déu envers el seu poble, tantes vegades ingrat. En considerar aquesta tendresa del Cel, incessantment renovada, brolla l’afecte del seu Cor immaculat: la meva ànima glorifica el Senyor, i el meu esperit celebra el Déu salvador meu; perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa (Lc I, 46-48). Els fills d’aquesta Mare bona, els primers cristians, han après d’Ella; nosaltres també podem aprendre’n i hem de fer-ho.