Llistat de punts

La castedat és possible

Tots nosaltres arrosseguem passions; tots ens trobem amb les mateixes dificultats, a qualsevol edat. Per això, hem de lluitar. Recordeu allò que escrivia sant Pau: datus est mihi stimulus carnis meae, angelus Satanae, qui me colaphizet (2 Cor XII, 7), es rebel·la l’estímul de la carn, que és com un àngel de Satanàs, que el bufeteja, perquè si no, s’ompliria de supèrbia.

No es pot menar una vida neta sense l’assistència divina. Déu vol que siguem humils i que demanem el seu socors. Has de suplicar confiadament a la Verge, ara mateix, en la soledat acompanyada del teu cor, sense remor de paraules: Mare meva, aquest pobre cor meu se subleva amb ximpleries… Si vós no em protegiu… I t’empararà perquè el conservis pur i facis el camí a què Déu t’ha cridat.

Fills: humilitat, humilitat; aprenguem d’ésser humils. Per a custodiar l’Amor cal la prudència, vigilar amb compte i no deixar-se dominar per la por. Entre els autors clàssics d’espiritualitat, n’hi ha molts que comparen el dimoni amb un gos rabiós, fermat amb una cadena: si no ens hi acostem no ens mossegarà, per molt que bordi. Si fomenteu en les vostres ànimes la humilitat, és segur que evitareu les ocasions, reaccionareu amb la valentia de fugir; i acudireu diàriament a l’auxili del Cel, per anar endavant amb gallardia per aquest viarany d’enamorats.

Fixeu-vos com el qui està podrit per la concupiscència de la carn, espiritualment no aconsegueix caminar, és incapaç d’una obra bona, és un paralític que roman llençat com un drap. No heu vist aquests pacients amb paràlisi progressiva, que no poden valer-se, ni alçar-se, ni estar dempeus? De vegades, ni arriben a moure el cap. Això s’esdevé, en el terreny sobrenatural, als qui no són humils i s’han lliurat covardament a la luxúria. No hi veuen, ni hi senten, ni entenen res. Són paralítics i són com folls. Cada un de nosaltres ha d’invocar el Senyor, la Mare de Déu, i pregar que ens concedeixi la humilitat i la decisió d’aprofitar amb pietat el remei diví de la confessió. No permeteu que en la vostra ànima comenci un podrimener, per petit que sigui. Parleu. Quan l’aigua corre és neta; quan s’estanca, forma un toll ple de brutícia repugnant, i d’aigua potable passa a ser un brou de cucs.

Que la castedat és possible i que constitueix una deu d’alegria, ho sabeu tant com jo; també us consta que exigeix de tant en tant un xic de lluita. Escoltem novament sant Pau: em complac en la llei de Déu, segons l’home interior, però veig al mateix temps una altra llei en els meus membres que es resisteix a la llei de la meva raó i em subjuga a la llei del pecat que hi ha en els meus membres. Quin home tan infeliç! Qui em deslliurarà d’aquest cos de mort? (Rom VII, 22-24).Tu crida més, si et cal, però no exagerem: sufficit tibi gratia mea (2 Cor XII, 9), et basta la meva gràcia, ens respon Nostre Senyor.

Els mitjans per a vèncer

Vegem amb quins recursos comptem sempre els cristians per a vèncer en aquesta lluita per guardar la castedat: no pas com àngels, sinó com dones i homes sans, forts, normals! Venero amb tota l’ànima els àngels, m’uneix a aquest exèrcit de Déu una gran devoció; però això de comparar-nos-hi no m’agrada, perquè els àngels tenen una naturalesa diferent de la nostra, i aquesta equiparació suposaria un desordre.

En molts ambients s’ha generalitzat un clima de sensualitat que, unit a la confusió doctrinal, mena tanta gent a justificar qualsevol aberració, o bé, si altre no, a demostrar la tolerància més indiferent per tota classe de costums llicenciosos.

Hem de ser nets, tant com puguem, pel que fa al cos, sense por, perquè el sexe és cosa santa i noble —participació en el poder creador de Déu—, fet per al matrimoni. I, així, nets i sense por, amb el vostre capteniment donareu el testimoni de la possibilitat i la formosor de la santa puresa.

Primer de tot, ens obstinarem a afinar la nostra consciència, aprofundint tot el que calgui fins a tenir la seguretat d’haver adquirit una bona formació, distingint bé entre la consciència delicada —autèntica gràcia de Déu— i la consciència escrupolosa, que és cosa diferent.

Tingueu una cura ben esmerada de la castedat, i així mateix d’aquelles altres virtuts que formen el seu seguici —la modèstia i el pudor—, que resulten com la seva salvaguarda. No passeu amb lleugeresa per damunt d’aquestes normes que són tan eficaces per conservar-se dignes de la mirada de Déu: la custòdia atenta dels sentits i del cor; la valentia —la valentia d’ésser covard— per a fugir de les ocasions; la freqüència dels sagraments, d’una manera particular la Confessió sacramental; la sinceritat plena en la direcció espiritual personal; el dolor, la contrició, la reparació després dels mancaments. I tot plegat ungit amb una tendra devoció a la Mare i Senyora Nostra, per tal que Ella ens obtingui de Déu el do d’una vida santa i neta.

Si, per desgràcia, caiem, cal aixecar-se de seguida. Amb l’ajuda de Déu, que no us faltarà si s’hi posen els mitjans, s’ha d’arribar com més aviat millor al penediment, a la sinceritat humil, a la reparació, talment que la derrota momentània es transformi en una gran victòria de Jesucrist.

Aveseu-vos també a plantejar la lluita en punts que siguin lluny dels murs cabdals de la fortalesa. No podem anar fent equilibris arran dels confins del mal: hem d’evitar amb fermesa el voluntari in causa, hem de rebutjar fins el més petit desamor; i hem de fomentar els anhels d’un apostolat cristià, continu i fecund, al qual li cal la santa puresa com a fonament i també com un dels seus fruits més característics. A més a més, hem d’omplir sempre el temps amb un treball intens i responsable, cercant la presència de Déu, perquè no hem d’oblidar mai que hem estat comprats a un gran preu, i que som temple de l’Esperit Sant.

I quins altres consells us suggeriré? Doncs els procediments que han utilitzat sempre els cristians que pretenien seguir Crist de veritat, els mateixos que empraven aquells primers que van percebre l’encoratjament de Jesús: el tracte assidu amb el Senyor en l’Eucaristia, la invocació filial a la Verge Santíssima, la humilitat, la temprança, la mortificació dels sentits —que no convé mirar allò que no és lícit de desitjar, advertia sant Gregori el Gran(St Gregori el Gran, Moralia, XXI, II, 4 [PL 76, 190])— i la penitència.

Em direu que tot això, sense afegir-hi res més, ja resumeix la vida cristiana. Certament, no se’n pot separar la puresa, que és amor, de l’essència de la nostra fe, que és caritat, l’enamorament sempre renovat de Déu, que ens ha creat, que ens ha redimit, i que ens agafa contínuament de la mà, encara que en moltes circumstàncies no ens n’adonem. No ens pot abandonar. Sió deia: M’ha abandonat Jahvè, el Senyor s’ha oblidat de mi. ¿És que una dona es pot oblidar del fruit del seu ventre, de tenir pietat del fill de les seves entranyes? Doncs, encara que ella se n’oblidés, jo no m’oblidaria de tu (Is, XLIX, 14-15). ¿No us infonen, aquestes paraules, una joia immensa?

Digueu primer allò que desitjaríeu que no se sabés. Foragiteu el dimoni mut! D’una qüestió petita, donant-hi voltes, en feu una bola grossa com amb la neu, i us hi tanqueu. Per què? Obriu l’ànima! Jo us asseguro la felicitat, que és fidelitat al camí cristià, si sou sincers. Claredat, senzillesa: són disposicions absolutament necessàries; hem d’obrir l’ànima, de bat a bat, de manera que hi entri el sol de Déu i la claror de l’Amor.

Per a apartar-se de la sinceritat total no cal sempre una motivació tèrbola; de vegades, n’hi ha prou amb un error de consciència. Algunes persones s’han format —deformat— de tal manera la consciència, que el seu mutisme, la manca de senzillesa, els sembla cosa recta: pensen que és bo callar. S’esdevé fins i tot amb ànimes que han rebut una preparació excel·lent, que coneixen les coses de Déu; potser és per això que troben motius per a convèncer-se que convé callar. Però van enganyats. La sinceritat és necessària sempre; no hi valen excuses, encara que semblin bones.

Acabem aquesta estona de conversa, en què tu i jo hem fet la nostra oració al Pare, tot pregant-li que ens concedeixi la gràcia de viure aquesta afirmació joiosa de la virtut cristiana de la castedat.

Li ho demanem per intercessió de Santa Maria, que és la puresa immaculada. Acudim a Ella —tota pulchra!—, amb un consell que jo donava, ja fa molts anys, a aquells qui se sentien intranquils en la seva lluita diària per ésser humils, nets, sincers, alegres, generosos. Tots els pecats de la teva vida sembla com si es posessin dempeus. No desconfiïs. Ben al contrari, crida la teva Mare Santa Maria, amb fe i abandonament d’infant. Ella durà la benaurança a la teva ànima (Consideraciones espirituales, Cuenca 1934, p. 53).