Llistat de punts

Aquest esperit crític —et concedeixo que no és murmuració—, no l’has d’exercitar amb el vostre apostolat, ni amb els teus germans. —Aquest esperit crític, per a la vostra empresa sobrenatural —¿em perdones que t’ho digui?— és una gran nosa, perquè mentre examines la feina dels altres, sense que hi hagi raó perquè n’examinis res —amb absoluta elevació de mires: t’ho concedeixo—, tu no fas cap obra positiva i rovelles, en canvi, amb el teu exemple de passivitat, la bona marxa de tots.

«¿Llavors —demanes, neguitós— ¿aquest esperit crític que és com la substància del meu caràcter...?»

Mira —et tranquil·litzaré—, agafa una ploma i un full: escriu senzillament i confiadament —¡ah!, i breument— els motius que et torturen, dona la nota al superior i no hi pensis més. Ell, que fa de cap —té gràcia d’estat—, arxivarà la nota... o bé la llençarà a la paperera. —A tu, com que el teu esperit crític no és murmuració i l’exercites amb mires elevades, tant se te’n dona.

Si sents impulsos de ser cabdill, la teva aspiració serà: amb els teus germans, l’últim; amb els altres, el primer.

A veure: ¿quina injúria se’t fa a tu pel fet que aquell o l’altre tinguin més confiança amb determinades persones, a les quals van conèixer abans o per qui senten més afinitats de simpatia, de professió, de caràcter?

—Amb tot, entre els teus, evita curosament fins l’aparença d’una amistat particular.

No parlis malament del teu germà, ni que tinguis prou motius i de sobres. —Ves primer al Sagrari, i després ves al Sacerdot, el teu pare, i desfoga també la teva pena amb ell.

—I amb ningú més.

Després de veure en què es gasten, ¡íntegres!, moltes vides (llengua, llengua, llengua amb totes les seves conseqüències), em sembla més necessari i més amable el silenci. —I entenc molt bé que demanis compte, Senyor, de la paraula ociosa.

Frater qui adjuvatur a fratre quasi civitas firma —el germà ajudat pel seu germà és tan fort com una ciutat emmurallada.

—Pensa-hi una estona i decideix-te a viure la fraternitat que sempre et recomano.

Si no et veig practicar la beneïda fraternitat, que contínuament et predico, et recordaré aquelles paraules entranyables de sant Joan: Filioli mei, non diligamus verbo neque lingua, sed opere et veritate. —Fillets meus, no estimem amb la paraula o amb la llengua, sinó amb obres i de veritat.

¡Poder de la caritat! —La vostra mútua feblesa és també suport que us manté drets en el compliment del deure si viviu la vostra fraternitat beneïda: com se sostenen mútuament, apuntalant-se, els naips.

¿Ho veus? Un fil i un altre i molts, ben trenats, formen aquesta maroma capaç d’alçar pesos enormes.

—Tu i els teus germans, unides les vostres voluntats per complir la de Déu, sereu capaços de superar tots els obstacles.

Tindràs més facilitat per complir el teu deure si penses en l’ajuda que et donen els teus germans i en la que deixes de donar-los, si no ets fidel.

En la teva empresa d’apostolat no has de témer els enemics de fora, per gran que sigui el seu poder. —L’enemic imponent és aquest: la teva falta de «filiació» i la teva falta de «fraternitat».

Entenc bé que et diverteixin els menyspreus que et fan —encara que vinguin d’enemics poderosos—, mentre sentis la unió amb el teu Déu i amb els teus germans d’apostolat. —¿A tu, què?