Llistat de punts

Jesucrist, perfecte Déu i perfecte home

El Fill de Déu es féu carn i és perfectus Deus, perfectus homo,² perfecte Déu i perfecte home. En aquest misteri hi ha quelcom que hauria de commoure els cristians. Jo estava i estic commogut encara: m’agradaria de tornar a Loreto. Me n’hi vaig amb el desig, per reviure els anys de la infantesa de Jesús, en repetir i considerar aquest Hic Verbum caro factum est.

lesus Christus, Deus Homo, Jesucrist Déu-Home. Una de les magnalia Dei,³ de les meravelles de Déu, que hem de meditar i que hem d’agrair a aquest Senyor que ha vingut a portar la Pau a la Terra als homes de bona voluntat.⁴ A tots els homes que vulguin unir la seva voluntat a la Voluntat bona de Déu no solament als rics, ni solament als pobres!, sinó a tots els homes, a tots els germans! Que tots som germans en Jesús, fills de Déu, germans de Crist: la seva Mare és la nostra Mare.

No hi ha més que una raça a la terra: la raça dels fills de Déu. Tots hem de parlar la mateixa llengua, la que ens ensenya el nostre Pare que està en el cel: la llengua del diàleg de Jesús amb el seu Pare, la llengua que hom parla amb el cor i amb el cap, la que ara feu servir vosaltres en la vostra oració. La llengua de les ànimes contemplatives, la dels homes que són espirituals, perquè s’han adonat de llur filiació divina. Una llengua que es manifesta en mil mocions de la voluntat, en llums clares de l’enteniment, en afectes del cor, en decisions de vida recta, de bé, de joia, de pau.

Cal mirar el Nen, Amor nostre, en el bressol. Hem de mirar-lo sabent que ens trobem davant un misteri. Ens cal acceptar el misteri per la fe i, també per la fe, aprofundir-ne el contingut. Per això, ens fan falta les disposicions humils de l’ànima cristiana: no voler reduir la grandesa de Déu als nostres pobres conceptes, a les nostres explicacions humanes, sinó comprendre que aquest misteri, en la seva obscuritat, és una claror que guia la vida dels homes.

Veiem ―diu Sant Joan Crisòstom― que Jesús ha sortit de nosaltres i de la nostra substància humana, i que ha nascut de Mare verge: però no entenem com es pot haver fet aquest prodigi. No ens cansem mirant de descobrir-lo: acceptem més aviat amb humilitat allò que Déu ens ha revelat, sense escodrinyar amb curiositat el que Déu ens té amagat.⁵ Així, en aquest acatament, sabrem comprendre i estimar; i el misteri serà per a nosaltres una ensenyança esplèndida, més convincent que qualsevol raonament humà.

Una mirada al món, una mirada al Poble de Déu,¹ en aquest mes de maig que comença, ens fa contemplar l’espectacle d’aquesta devoció mariana que es manifesta en tants costums, antics o nous, però viscuts amb un mateix esperit d’amor.

Fa alegria comprovar que la devoció a la Mare de Déu sempre és viva, i desperta en les ànimes cristianes l’impuls sobrenatural per obrar com domestica Dei, com a membres de la família de Déu.²

Segurament també vosaltres, en veure aquests dies tants cristians que expressen de mil maneres diverses el seu afecte a la Verge Santa Maria, us sentiu més dins l’Església, més germans de tots aquests germans vostres. És com una reunió de família, quan els fills grans, que la vida ha allunyat, es retroben al costat de la mare, en ocasió d’alguna festa. I si algun cop han discutit entre ells i s’han tractat malament, aquell dia es calmen; aquell dia se senten units, es reconeixen tots plegats en l’afecte comú.

Maria edifica l’Església contínuament, l’aplega, la manté compacta. És difícil tenir una autèntica devoció a la Mare de Déu i no sentir-se més vinculats als altres membres del Cos Místic, més units també al seu cap visible, el Papa. Per això m’agrada de repetir: omnes cum Petro ad lesum per Mariam!, tothom, amb Pere, a Jesús per Maria! I, en reconèixer-nos part de l’Església i invitats a sentir-nos germans en la fe, descobrim amb una major profunditat la fraternitat que ens uneix a la humanitat entera: perquè l’Església ha estat enviada per Crist a tothom i a tots els pobles.³

Això que acabo de dir és quelcom que tots hem experimentat, ja que no ens han mancat ocasions de comprovar els efectes sobrenaturals d’una sincera devoció a la Verge. Cadascú de vosaltres podria explicar moltes coses. I jo també. Em ve ara a la memòria un romiatge que vaig fer el 1933 en una ermita de la Mare de Déu, en terra castellana: a Sonsoles.

No era un romiatge tal com l’entenem habitualment. No era sorollós ni de massa: hi anàvem tres persones. Jo respecto i estimo aquelles altres manifestacions públiques de pietat, però personalment m’estimo més intentar d’oferir a Maria el mateix afecte i el mateix entusiasme, amb visites personals, o en petits grups, amb regust d’intimitat.

En aquell romiatge a Sonsoles vaig conèixer l’origen d’aquesta advocació de la Mare de Déu. Un detall sense gaire importància, que és, però, una manifestació filial de la gent d’aquella terra. La imatge de Nostra Senyora que es venera en aquell indret, fou amagada durant un temps, en l’època de les lluites entre cristians i musulmans a Espanya. Al cap d’uns anys, l’estàtua va ser trobada per uns pastors, els quals ―segons que ho conta la tradició―, en veure-la van comentar: ¡Qué ojos tan bonitos! ¡Son soles!⁴

Maria ens fa sentir germans

No es pot tractar filialment Maria i pensar tan sols en nosaltres, en els nostres propis maldecaps. No podem tractar la Verge i tenir egoistes problemes personals. Maria porta a Jesús, i Jesús és primogenitus in multis fratribus, el primogènit entre molts germans.¹⁶ Conèixer Jesús, doncs, és adonar-nos que la nostra vida no es pot viure amb cap altre sentit que el de lliurar-nos al servei dels altres. Un cristià no pot deturar-se tan sols en problemes personals, ja que ha de viure de cara a l’Església universal, pensant en la salvació de totes les ànimes.

Així, fins i tot aquestes facetes que podrien ésser considerades més privades i íntimes ―la preocupació pel propi millorament interior― en realitat no són personals: perquè la santificació forma una sola cosa amb l’apostolat. Ens hem d’esforçar, per tant, en la nostra vida interior i en el desenvolupament de les virtuts cristianes, pensant en el bé de tota l’Església, ja que no podríem fer el bé i fer conèixer Crist, si en nosaltres no hi hagués un afany sincer de fer realitat pràctica les ensenyances de l’Evangeli.

Impregnats d’aquest esperit, les nostres pregàries, encara que comencin per temes i propòsits personals, acaben sempre anant per vies de servei als altres. I si caminem agafats de la mà de la Verge Santíssima, Ella farà que ens sentim germans de tots els homes, perquè tots som fills d’aquest Déu del qual Ella n’és Filla, Esposa i Mare.

Els problemes del nostre proïsme han de ser els nostres problemes. La fraternitat cristiana s’ha de trobar ben endinsada al fons de l’ànima, de manera que ningú no ens sigui indiferent. Maria, Mare de Jesús, que el va criar, educar i acompanyar durant la seva vida terrenal i que ara és al seu costat al cel, ens ajudarà a reconèixer Jesús que ens passa pel costat, que se’ns fa present en les necessitats dels nostres germans els homes.