Llistat de punts

Cada dia et notes més ficat en Déu…, em dius. —Doncs així, cada dia seràs més a prop dels teus germans.

Compleixes un pla de vida exigent: et lleves de bon matí, fas oració, freqüentes els Sagraments, treballes o estudies molt, ets sobri, et mortifiques…, ¡però notes que et manca alguna cosa!

Porta al teu diàleg amb Déu aquesta consideració: com que la santedat —la lluita per aconseguir-la— és la plenitud de la caritat, has de revisar el teu amor a Déu i, per Ell, als altres. Tal vegada descobriràs aleshores, amagats en la teva ànima, grans defectes, contra els quals ni tan sols lluitaves: no ets bon fill, bon germà, bon company, bon amic, bon col·lega: i, com que estimes desordenadament «la teva santedat», ets envejós.

Et «sacrifiques» en molts detalls «personals»: per això estàs enganxat al teu jo, a la teva persona i, en el fons, no vius per a Déu ni per als altres: només per a tu.

A voltes pretens justificar-te, assegurant que ets distret, despistat; o que, per caràcter, ets sec, reservadot. I afegeixes que, per això, ni tan sols coneixes a fons les persones amb qui convius.

—Escolta: ¿veritat que no et quedes tranquil amb aquesta excusa?

Posa molta visió sobrenatural en tots els detalls de la teva vida ordinària, et vaig aconsellar. I vaig afegir immediatament: la convivència te n'ofereix moltes ocasions, al llarg del dia.

Viure la caritat significa respectar la mentalitat dels altres; omplir-se de goig pel seu camí cap a Déu.:., sense pretendre que pensin com tu, que s'uneixin a tu.

—Se m'acudí de fer-te aquesta consideració: aquells camins, diferents, són paral·lels; seguint el seu propi, cadascú arribarà a Déu…; no et perdis en comparacions, ni en desigs de saber qui va més amunt: això no importa, el que interessa és que tots assolim el fi.

Que l'altre està ple de defectes! Bé… Però, a més que sols al Cel s'hi troben els perfectes, tu també arrossegues els teus i, no obstant això, et suporten i, més encara, t'aprecien: perquè t'estimen amb l'amor que Jesucrist donava als seus, ¡que ben carregats de misèries anaven!

—Aprèn-ne!

Et queixes perquè no és comprensiu… —Jo estic cert que fa els possibles per entendre't. Però tu, quan t'esforçaràs un xic per comprendre'l?

D'acord!, ho admeto: aquella persona s'ha portat malament; la seva conducta és reprovable i indigna; no demostra cap categoria. —Humanament mereix tot el menyspreu!, has afegit.

—Hi torno, et comprenc, però no comparteixo la teva última afirmació; aquella vida mesquina és sagrada: Crist ha mort per redimir-la! Si Ell no la menyspreà, com t'hi pots atrevir tu?

Si la teva amistat es rebaixa fins a convertir-se en còmplice de les misèries alienes, queda reduïda a una trista conxorxa, que no mereix el més mínim apreci.

Vertaderament la vida, per si sola estreta i insegura, a vegades es torna difícil. —Tanmateix això contribuirà a fer-te més sobrenatural, a veure-hi la mà de Déu: i així seràs més humà i comprensiu amb els qui et volten.

La indulgència és proporcional a l'autoritat. Un simple jutge ha de condemnar —potser reconeixent els atenuants— el reu convicte i confés. El poder sobirà d'un país, algunes vegades, concedeix una amnistia o un indult. A l'ànima contrita, Déu la perdona sempre.

«A través de vosaltres he vist Déu, que oblidava les meves bogeries i les meves ofenses, i m'acollia amb afecte de Pare». Això escriví als seus, contrit, de retorn a la casa paterna, un fill pròdig del segle XX.