Llistat de punts

Es manifesta la preocupació de tota l’Església pels problemes del que se’n diu el Tercer Món. En aquest sentit, és sabut que una de les més grans dificultats es troba en l’escassetat del clericat i especialment de sacerdots autòctons. ¿Què en pensa, d’això i, en tot cas, quina és la seva experiència en aquest terreny?

Penso que l’augment del clericat autòcton és un problema de cabdal importància per a poder assegurar el desenvolupament —i àdhuc la permanència— de l’Església en moltes nacions, especialment en aquelles que passen per moments d’un enverinat nacionalisme. Quant a la meva experiència personal, he de dir que un dels molts motius que tinc d’agraïment al Senyor és veure amb quina segura doctrina, amb quina visió universal, catòlica, i ardent esperit de servei —per descomptat que són més bons que no pas jo— es formen i arriben al sacerdoci dins l’Opus Dei centenars de laics de diverses nacions —hi deu haver més de seixanta països— on el desenrotllament del clericat autòcton és per a l’Església un problema d’urgent solució. N’hi ha alguns que han rebut l’episcopat en aquestes mateixes nacions i ja hi han creat seminaris florents.

¿Voldria descriure com i per què va fundar l’Opus Dei, i quins són els esdeveniments que considera com a fites més importants del seu desenvolupament?

Per què? Les obres que neixen de la voluntat de Déu no tenen cap més «perquè» que el desig diví d’utilitzar-les com expressió de la seva voluntat salvadora universal. Des del primer moment l’Obra ja era universal, catòlica. No naixia per donar solució als problemes concrets de l’Europa dels anys vint, sinó per dir als homes i dones de tots els països, de qualsevol condició, raça, llengua o ambient —i de qualsevol estat: solters, casats, vidus, sacerdots—, que podien amar i servir Déu, sense deixar de viure en el seu treball ordinari, amb la família, en les seves variades i normals relacions socials.

Com es va fundar? Sense cap mitjà humà. Jo només tenia vint-i-sis anys, gràcia de Déu i bon humor. L’Obra va néixer petita: no era més que l’afany d’un jove sacerdot, que s’esforçava a fer allò que Déu li demanava.

Vostè em pregunta sobre fites. En l’Obra, per mi, és una fita fonamental qualsevol moment, qualsevol instant en el qual, a través de l’Opus Dei, una ànima s’acosta a Déu, i així es fa més germà dels seus germans els homes.

Tal vegada voldria que li parlés dels punts crucials cronològics. Per bé que no són pas els més importants, de memòria li diré unes dates, més o menys aproximades. Ja els primers mesos del 1935, tot estava preparat per treballar a França, a París concretament. Però primer va venir la guerra civil espanyola i després la Segona Guerra Mundial, i es va haver d’ajornar l’expansió de I’Obra. Com que aquest desenrotllament era necessari, l’ajornament va ser mínim. Ja l’any 1940 s’inicia la labor a Portugal. Gairebé coincidint amb la fi de les hostilitats, si bé els anys anteriors alguns viatges ja havien precedit, es comença a Anglaterra, a França, a Itàlia, als Estats Units, a Mèxic. Després, l’expansió té un ritme progressiu. A partir del 1949 i 1950: a Alemanya, Holanda, Suïssa, Argentina, Canadà, Veneçuela i els restants països europeus i americans. Al mateix temps la labor es va estenent a altres continents: al Nord d’Àfrica, al Japó, a Kenya i altres països de l’Àfrica oriental, Austràlia, Filipines, Nigèria, etc.

També m’agrada recordar especialment, com a dates cabdals, les contínues ocasions en les quals s’ha mostrat d’una manera palpable l’afecte que els Summes Pontífexs tenen per la nostra Obra. Jo resideixo a Roma d’una manera estable des de 1946, i així he tingut ocasió de conèixer i de tractar Pius XII, Joan XXIII i Pau VI. En tots ells sempre he trobat l’afecte d’un pare.

¿Quina és la situació actual de l’Obra a la resta del món i especialment en el món anglo-saxó?

L’Opus Dei es troba tant de gust a Anglaterra com a Kenya, a Nigèria com al Japó; als Estats Units com a Àustria, a Irlanda com a Mèxic o l’Argentina; a cada lloc és un fenomen teològic i pastoral arrelat a les ànimes del país. No està lligat a una cultura determinada, ni a una època concreta de la història. L’Opus Dei, en el món anglo-saxó, gràcies a l’ajut de Déu i a la cooperació de moltes persones, té obres apostòliques de diverses menes: Netherhall House, a Londres, que presta una atenció especial a universitaris afro-asiàtics; Hudson Center, a Montreal, per a la formació humana i intel·lectual de noies joves; Nairana Cultural Center, que va de cara als estudiants de Sydney… Als Estats Units, on l’Opus Dei va començar a treballar l’any 1949, hom pot esmentar: Midtown, per a obrers en un barri del cor de Xicago; Stonecrest Community Center, a Washington, destinat a l’educació de dones mancades de capacitació professional; Trimount House, residència universitària, a Boston, etcètera. Una última advertència: la influència de l’Obra, en la mesura de cada cas, serà sempre espiritual, d’ordre religiós, però mai temporal.

¿Quina és la posició de l’Obra sobre la declaració conciliar a favor de la llibertat religiosa, i d’una manera especial sobre la seva aplicació a Espanya, on el «Projecte Castiella» encara està en suspens? ¿I què direm d’aquest pretès «integrisme» que, en ocasions, s’ha retret a l’Opus Dei?

Integrisme? L’Opus Dei no està ni a la dreta ni a l’esquerra ni al centre. Jo, com a sacerdot, procuro d’estar amb Crist, qui a la Creu va obrir tots dos braços, i no pas un solament; jo prenc amb llibertat, de cada grup, allò que em convenç i que em fa tenir el cor i els braços acollidors, per a tota la humanitat; i cadascun dels socis és absolutament lliure d’escollir l’opció que vulgui, dins els termes de la fe cristiana.

Quant a la llibertat religiosa, l’Opus Dei, des que es va fundar, no ha fet mai discriminacions; treballa i conviu amb tothom, perquè veu en cada persona una ànima que cal respectar i estimar. No són paraules solament; la nostra Obra és la primera organització catòlica que, amb l’autorització de la Santa Seu, admet com a Cooperadors els no catòlics, cristians o no. He defensat sempre la llibertat de les consciències. No entenc la violència: no em sembla pas apta ni per a vèncer ni per a convèncer; l’error se supera amb l’oració, amb la gràcia de Déu, amb l’estudi; mai amb la força, sempre amb la caritat. Comprendrà que essent aquest l’esperit que des del primer moment hem viscut, només és alegria allò que em poden produir les ensenyances que sobre aquest tema ha promulgat el Concili. Sobre el projecte concret al qual es refereix, no és cosa meva resoldre’l, sinó de la Jerarquia de l’Església a Espanya i dels catòlics d’aquest país: és a ells que correspon d’aplicar, al cas concret, l’esperit del Concili.

¿Podria donar-me algunes dades sobre l’expansió de l’Obra aquests quaranta anys de vida? ¿Quines són les seves labors apostòliques més importants?

Abans que res he de dir que agraeixo molt a Déu Nostre Senyor que m’hagi permès de veure l’Obra, quaranta anys només després de la seva fundació, estesa a tot arreu del món. Quan va néixer, el 1928, a Espanya, ja va néixer «romana», que per mi vol dir catòlica, universal. I el seu primer impuls va ser —tal com era inevitable— l’expansió a tots els països.

En pensar en aquests anys transcorreguts, em vénen a la memòria molts esdeveniments que m’omplen d’alegria: perquè entremesclant-se amb les dificultats i les penes que en un cert sentit són la sal de la vida, em recorden l’eficàcia de la gràcia de Déu i aquell donar-se —sacrificat i alegre— de tants homes i dones que han sabut ésser fidels. Puix que vull deixar ben clar que l’apostolat essencial de l’Opus Dei és aquell que fa individualment cada soci en el propi lloc de treball, amb la família, entre els amics. Una labor que no desvetlla l’atenció, que no és fàcil de traduir en estadístiques, però que dóna fruits de santedat en milers d’ànimes que van seguint Crist, eficaçment i calladament, enmig de la feina professional de cada dia.

Sobre això no cal dir gran cosa més. Li podria contar la vida exemplar de tantes persones, però això desnaturalitzaria la bellesa humana i divina d’aquest treball en treure-li intimitat. I encara fóra pitjor reduir-lo a xifres i estadístiques perquè equivaldria a voler catalogar en va els fruits de la gràcia en les ànimes.

Puc parlar-li de les labors apostòliques que els socis de l’Obra dirigeixen en molts països. Activitats amb fins espirituals i apostòlics, en les quals hom procura de treballar amb cura i amb perfecció també humana, i en les quals col·laboren moltes altres persones que no són de l’Opus Dei, però que entenen el valor sobrenatural d’aquest treball o bé que n’aprecien el valor humà com és ara el cas de tanta gent no cristiana que ens ajuda eficaçment. Es tracta sempre de treballs laïcals i seculars promoguts per ciutadans corrents en l’exercici dels seus drets cívics normals, d’acord amb les lleis de cada país i portats endavant sempre amb criteri professional. És a dir, són treballs que no aspiren a cap mena de privilegi o tracte de favor.

Segurament que coneixerà una de les labors d’aquest tipus, que es promou a Roma: el centre ELIS que es dedica a la qualificació professional i a la formació integral d’obrers mitjançant escoles, activitats esportives i culturals, biblioteques, etc. És una labor que correspon a les necessitats de Roma i a les circumstàncies particulars de l’ambient humà allà on ha sorgit, la barriada del Tiburtino. Obres semblants es duen a terme a Xicago, Madrid, Mèxic i en altres llocs.

Un altre exemple podria ser l´Strathmore College of Arts and Science, de Nairobi. Es tracta d’un «college» preuniversitari pel qual han passat a cents els estudiants de Kenya, d'Uganda i de Tanzània. A través d’ell, alguns kenyans de l’Opus Dei, juntament amb altres conciutadans, han dut a terme una profunda labor docent i social. Va ser el primer centre de l’East Africa que va realitzar la completa integració racial, i amb el seu treball ha contribuït molt a l'africanització de la cultura. Hom pot dir coses semblants del Kianda College, també de Nairobi, que està fent una tasca de primer ordre en la formació de la nova dona africana.

Puc referir-me també a una altra labor, i tan sols per esmentar-ne una de més: la Universitat de Navarra. Des de la seva fundació el 1952, s’ha anat desenvolupant fins a comptar ara amb divuit facultats, escoles i instituts, on cursen estudis més de sis mil alumnes. En contra d’allò que han escrit recentment alguns diaris, he de dir que la Universitat de Navarra no ha estat sostinguda per subvencions estatals. L’Estat espanyol no en sufraga per res les despeses de manteniment. Solament ha contribuït amb algunes subvencions per a la creació de noves places escolars. La Universitat de Navarra es manté gràcies a l’ajut de persones i d’associacions privades. El sistema d’ensenyança i de vida universitària, inspirat en el criteri de la responsabilitat personal i de la solidaritat entre tots aquells que hi treballen, s’ha mostrat eficaç, i constitueix una experiència molt positiva en l’actual situació de la universitat en el món.

Podria parlar-li de labors d’una altra mena als Estats Units, al Japó, a l’Argentina, a Austràlia, a les Filipines, a Anglaterra, a França, etc. Però no cal. N’hi ha prou amb dir que l’Opus Dei, actualment, està estès als cinc continents i que hi pertanyen persones de més de setanta nacionalitats i de les races i condicions més diverses.