Llistat de punts

Vaig tenir l’ocasió, Monsenyor, d’escoltar les seves respostes a les preguntes que li feia un públic de més de 2.000 persones, reunides fa un any i mig a Pamplona. Aleshores vostè insistia en la necessitat que els catòlics es comportin com ciutadans responsables i lliures, i que «no visquin de ser catòlics». ¿Quina importància i quina projecció atorga vostè a aquesta idea?

Mai no ha deixat de molestar-me l’actitud d’aquell qui de dir-se catòlic en fa una professió, com la d’aquells qui volen negar el principi de la responsabilitat personal, sobre la qual es basa tota la moral cristiana. L’esperit de l’Obra i el dels seus socis és servir l’Església i totes les criatures, sense servir-se de l’Església. M’agrada que el catòlic dugui Crist no en el nom, sinó en la conducta, donant testimoniatge real de vida cristiana. Em repugna el clericalisme i comprenc que —juntament amb un anticlericalisme dolent— també hi ha un anticlericalisme bo, que prové de l’amor al sacerdoci, i que s’oposa al fet que el simple fidel o el sacerdot faci ús d’una missió sagrada per a fins terrenals.

Ara no es cregui que amb això jo em declaro contra ningú. No hi ha a la nostra Obra cap afany exclusivista, sinó el desig de col·laborar amb tothom qui treballa per Crist i amb tothom qui, cristià o no, fa de la seva vida una esplèndida realitat de servei.

Fora d’això, el que importa no és pas solament la projecció que he donat a aquestes idees, especialment des de 1928, sinó la que li dóna el Magisteri de l’Església. I no fa gaire —amb una emoció, per a aquest pobre sacerdot, que és difícil d’explicar— el Concili ha recordat a tots els cristians, en la Constitució dogmàtica De Ecclesia, que han de sentir-se plenament ciutadans de la ciutat terrenal, treballant en totes les activitats humanes, amb competència professional i amb amor envers tots els homes, cercant la perfecció cristiana, a la qual són cridats pel sol fet d’haver rebut el Baptisme.

Dins d’aquest marc, ¿quina és la tasca que l’Opus Dei ha desenrotllat i desenrotlla? ¿Quines relacions de col·laboració mantenen els socis amb altres organitzacions que treballen en aquest camp?

No és a mi que em toca de donar un judici històric sobre allò que, per gràcia de Déu, ha fet l’Opus Dei. Solament he d’afirmar que la finalitat, a la qual l’Opus Dei aspira, és d’afavorir la recerca de la santedat i l’exercici de l’apostolat pel que fa als cristians que viuen enmig del món, sigui quin sigui el seu estat o condició.

L’Obra ha nascut per a contribuir que aquests cristians, inscrits dins la trama de la societat civil —amb la família, les amistats, el treball professional, les seves aspiracions nobles—, comprenguin que llur vida, tal i com és, pot ser ocasió d’un encontre amb Crist: és a dir, que és un camí de santedat i d’apostolat. Crist està present en qualsevol feina humana honesta: la vida d’un cristià corrent —que a algú podrà semblar vulgar i mesquina— pot i ha de ser una vida santa i santificant.

En altres paraules: per seguir Crist, per servir l’Església, per ajudar els altres homes a reconèixer el seu destí etern, no cal abandonar el món o allunyar-se’n, ni tampoc fa falta dedicar-se a una activitat eclesiàstica; la condició necessària i suficient és la d’acomplir la missió que Déu ha encomanat a cadascú, en el lloc i en l’ambient que la seva Providència ha volgut.

I com que la major part dels cristians rep de Déu la missió de santificar el món des de dins, romanent enmig de les estructures temporals, l’Opus Dei es dedica a fer-los descobrir aquesta missió divina, mostrant-los que la vocació humana —la vocació professional, familiar i social— no s’oposa a la vocació sobrenatural: al contrari, en forma part integrant.

L’Opus Dei té com a única i exclusiva missió la difusió d’aquest missatge —que és un missatge evangèlic— entre totes les persones que viuen i treballen en el món, en qualsevol ambient o professió. I a aquells qui entenen aquest ideal de santedat, l’Obra els facilita els mitjans espirituals i la formació doctrinal, ascètica i apostòlica, necessària per a realitzar-lo en la pròpia vida.

Els socis de l’Opus Dei no actuen en grup, sinó que ho fan individualment, amb llibertat i responsabilitat personals. L’Opus Dei no és pas, però, una organització tancada, o que d’alguna forma reuneixi els seus socis per aïllar-los dels altres homes. Les labors corporatives, que són les úniques que l’Obra dirigeix, són obertes a persones de tota mena, sense discriminació de cap classe: ni social, ni cultural, ni religiosa. I els socis, justament perquè s’han de santificar en el món, col·laboren sempre amb totes les persones amb les quals estan en relació pel seu treball i per la seva participació en la vida cívica.