Llistat de punts

El Concili Vaticà II ha emprat abundosament, en els seus documents, l’expressió «Poble de Déu» per a designar l’Església, i ha fet veure així la responsabilitat comuna de tots els cristians en la missió única d’aquest Poble de Déu. Segons vostè, ¿quines característiques ha de tenir la «necessària opinió pública en l’Església» —de la qual ja va parlar Pius XII— perquè reflecteixi, efectivament, aquesta responsabilitat comuna? ¿Com queda afectat el fenomen de l'«opinió pública en l’Església» per les peculiars relacions d’autoritat i obediència que s’esdevenen en el si de la comunitat eclesial?

No concebo que hi pugui haver obediència veritablement cristiana, si aquesta obediència no és voluntària i responsable. Els fills de Déu no són pedres ni cadàvers: són éssers intel·ligents i lliures i elevats tots al mateix ordre sobrenatural, com la persona que mana. Però mai no podrà fer recte ús de la intel·ligència ni de la llibertat —tant per a obeir com per a opinar— aquell qui estigui mancat de la suficient formació cristiana. Per això, el problema de fons de la «necessària opinió pública en l’Església» és equivalent al problema de la necessària formació doctrinal dels fidels. Certament, l’Esperit Sant distribueix l’abundor dels seus dons entre els membres del Poble de Déu —que són tots corresponsables de la missió de l’Església—, però això no eximeix ningú, sinó tot el contrari, del deure d’adquirir aquesta adequada formació doctrinal.

Jo entenc per doctrina el coneixement suficient que cada fidel ha de tenir de la missió total de l’Església i de la peculiar participació, i consegüent responsabilitat específica, que li correspon en aquesta missió única. Aquesta és —tal com moltes vegades ho ha recordat el Sant Pare— la colossal tasca de pedagogia que l’Església ha d’afrontar en aquesta època postconciliar. És en relació directa amb aquest treball que jo crec que cal posar —entre altres esperances que avui bateguen en el si de l’Església— la recta solució del problema al qual vostè al·ludeix, puix que no seran pas certament les intuïcions més o menys profètiques d’alguns carismàtics sense doctrina, les que podran assegurar la necessària opinió pública en el Poble de Déu.

Quant a les formes d’expressió d’aquesta opinió pública, jo no crec que això sigui una qüestió d’òrgans o d’institucions. Una seu adequada, tant ho pot ser un consell pastoral diocesà com les columnes d’un diari —encara que no sigui oficialment catòlic— o la simple carta personal d’un fidel al seu bisbe, etc. Les possibilitats i les modalitats legítimes en què pot manifestar-se aquesta opinió dels fidels són molt variades i no sembla pas que puguin ni hagin d’encerclar-se creant un nou ésser o institució. Encara menys si es tractés d’una institució que perillés —tan fàcilment— d’arribar a ésser el monopoli o esdevenir un instrument, de fet, d’un grup o un grupet de catòlics oficials, fos quina fos la tendència o orientació en la qual aquesta minoria s’inspirés. Això posaria en perill el mateix prestigi de la Jerarquia i sonaria a burla a tots els altres membres del Poble de Déu.

El Decret «Apostolicam actuositatem», n. 5, ha afirmat clarament que l’animació cristiana de l’ordre temporal és missió de tota l’Església. Pertoca, doncs, a tothom: a la jerarquia, al clericat, als religiosos i als laics. ¿Podria dir-nos com veu el paper i les modalitats de cada un d’aquests sectors eclesials en aquesta missió única i comuna?

En realitat, hom troba la resposta en els mateixos textos conciliars. A la Jerarquia li correspon d’assenyalar —com a part del seu Magisteri— els principis doctrinals que han de presidir i il·luminar la realització d’aquesta labor apostòlica (cf. Constitució Lumen gentium, n. 28; Constitució Gaudium et spes, n. 43; Decret Apostolicam actuositatem, n. 24).

Als laics, que treballen immergits en totes les circumstàncies i estructures pròpies de la vida secular, correspon d’una manera específica la tasca, immediata i directa, d’ordenar aquestes realitats temporals a la llum dels principis doctrinals enunciats pel Magisteri; però actuant alhora amb la necessària autonomia personal davant les decisions concretes que hagin de prendre en llur vida social, familiar, política, cultural, etc. (cf. Constitució Lumen gentium, n. 31; Constitució Gaudium et spes, n. 43; Decret Apostolicam actuositatem, n. 7).

Pel que fa als religiosos, que s’aparten d’aquestes realitats i activitats seculars abraçant un estat de vida peculiar, la seva missió és de donar un testimoniatge escatològic públic, que ajudi a recordar a tots els altres fidels del Poble de Déu que en aquesta terra no hi tenen una estada permanent (cf. Constitució Lumen gentium, n. 44; Decret Perfectae caritatis, n. 5). I tampoc no es pot oblidar el servei que suposen així mateix per a l’animació cristiana de l’ordre temporal les nombroses obres de beneficència, de caritat i d’assistència social que tants religiosos i religioses duen a terme amb un abnegat esperit de sacrifici.

L’Associació insisteix en la llibertat dels socis per expressar les conviccions que honradament mantenen. Però, tornant al tema des d’un altre punt de vista, ¿fins on creu vostè que l’Opus Dei està moralment obligat com a associació, a expressar opinions sobre afers crucials, seculars o espirituals, públicament o privadament? ¿És que hi ha situacions en les quals l’Opus Dei exerceix la seva influència i la dels seus membres en defensa de principis que considera sagrats, com ara, recentment, a favor de la legislació sobre la llibertat religiosa a Espanya?

A l’Opus Dei procurem sempre i en totes les coses sentir amb l’Església de Crist: no tenim cap altra doctrina que la que ensenya l’Església per a tots els fidels. L’única cosa peculiar que tenim és un esperit propi, característic de l’Opus Dei, és a dir, una forma concreta de viure l’Evangeli, santificant-nos en el món i fent apostolat amb la professió.

D’aquí se segueix immediatament que tots els membres de l’Opus Dei tenen la mateixa llibertat que tots els altres catòlics per poder formar lliurement les seves opinions i per poder actuar en conseqüència. Per això l’Opus Dei com a tal ni deu ni pot expressar una opinió pròpia, ni tampoc no pot tenir-la. Si es tracta d’una qüestió sobre la qual ja hi ha una doctrina definida per l’Església, l’opinió de cadascun dels socis de l’Obra serà aquesta. Si en canvi es tracta d’una qüestió sobre la qual el Magisteri —el Papa i els bisbes— no s’ha pronunciat, cadascun dels socis de l’Opus Dei tindrà, i defensarà lliurement, l’opinió que li sembli millor i actuarà en conseqüència.

En altres paraules, el principi que regula l’actitud dels directors de l’Opus Dei en aquest terreny és el de respecte a la llibertat d’opció en les coses temporals, cosa ben diferent de l’abstencionisme, ja que es tracta d’encarar cada soci amb les seves pròpies responsabilitats, invitant-lo a assumir-les segons la seva consciència, obrant en llibertat. Per això és incongruent referir-se a l’Opus Dei quan hom enraona de partits, de grups o de tendències polítiques o, en general, de tasques i empreses humanes; més encara: és injust i pròxim a la calúmnia, ja que pot induir a l’error de deduir falsament que els membres de l’Obra tenen en comú alguna ideologia, mentalitat o algun interès temporal.

Certament, els socis són catòlics, i catòlics que procuren ésser conseqüents amb llur fe. Se’ls pot qualificar així si es vol. Però tenint ben bé en compte que el fet de ser catòlic no significa formar grup ni tan sols en allò que és cultural i ideològic, ni tampoc, amb més raó, en el terreny polític. Des del començament de l’Obra i no tan solament des del Concili, hom ha mirat de viure un catolicisme obert, que defineix la legítima llibertat de les consciències, que mena a tractar amb caritat fraternal tots els homes, siguin o no catòlics, i a col·laborar amb tots, participant en les diverses il·lusions nobles que mouen la humanitat.

Anem a posar un exemple. Davant el problema racial als Estats Units, cadascun dels socis de l’Obra tindrà en compte les ensenyances clares de la doctrina cristiana sobre la igualtat de tots els homes i sobre la injustícia de qualsevol discriminació. També coneixerà i se sentirà apressat per les indicacions concretes dels bisbes americans sobre aquest problema. Defensarà, per tant, els legítims drets de tots els ciutadans i s’oposarà a qualsevol situació o projecte discriminatori. Tindrà en compte, a més, que a un cristià no li basta respectar els drets de tots els altres homes, sinó que en tothom cal que vegi germans a qui devem un amor sincer i un servei desinteressat.

Dins la formació que l’Opus Dei dóna als seus socis, s’insistirà en aquestes idees en el seu país més que no pas en altres on aquest problema concret no es presenta, o bé s’hi presenta amb menys urgència. Allò que l’Opus Dei no farà mai és dictar, i ni tan solament suggerir, una solució concreta del problema. La determinació de defensar un projecte de llei o un altre, d’apuntar-se a una o altra associació —o de no apuntar-se a cap—, de participar o no participar en una manifestació determinada, és cosa que cadascun dels socis decidirà. I de fet es veu a tot arreu que els socis no actuen en bloc, sinó dins un lògic pluralisme.

Aquests mateixos criteris expliquen que tants d’espanyols que són membres de l’Opus Dei siguin favorables al projecte de llei sobre llibertat religiosa en llur país, tal com ha estat redactada recentment. No hi ha cap dubte que es tracta d’una opció personal, com també és personal l’opinió d’aquells qui critiquen aquest projecte. Però tots han après de l’esperit de l’Opus Dei a amar la llibertat i a comprendre els homes de totes les creences. L’Opus Dei és la primera associació catòlica que, des de l’any 1950, amb l’autorització de la Santa Seu, admet com a cooperadors els no catòlics i els no cristians, sense fer discriminacions, amb amor per a tothom.

¿Com es va desenvolupant l’Opus Dei en altres països fora d’Espanya? ¿Quina és la seva influència als Estats Units, Anglaterra, Itàlia, etc.?

A l’Opus Dei, actualment hi pertanyen persones de seixanta-vuit nacionalitats, que treballen en tots els països d'Amèrica i de l’Europa occidental i en alguns d’Àfrica, d’Àsia i d’Oceania.

La influència de l’Opus Dei en tots aquests països és una influència espiritual. Consisteix essencialment a ajudar les persones que s’acosten a la nostra activitat, a viure més plenament l’esperit evangèlic en la seva vida ordinària. Aquestes persones treballen en els llocs més variats: entre elles hi ha des de pagesos que conreen la terra en llocs apartats de la Serra dels Andes, fins a banquers de Wall Street. A tots ells l’Opus Dei ensenya que llur treball corrent —bé sigui humanament humil o bé brillant— és d’un gran valor i pot ésser un mitjà eficacíssim per estimar i servir Déu i els altres homes. Els ensenya a estimar tots els homes, a respectar-ne la llibertat, a treballar —amb plena autonomia, com els sembli millor— per esborrar les incomprensions i les intoleràncies entre els homes i perquè la societat sigui més justa. Aquesta és l’única influència de l’Opus Dei en qualsevol indret on treballi.

Referint-me a les labors socials i educatives que l’Obra com a tal sol promoure, li diré que en cada lloc responen a les condicions concretes i a les necessitats de la societat. No tinc dades detallades sobre totes aquestes activitats perquè, com comentava abans, la nostra organització és molt descentralitzada. Podria esmentar, com un exemple entre molts d’altres possibles, Midtown Sports and Cultural Center al Near West Side de Xicago, que ofereix programes educatius i esportius als habitants d’aquell barri. Una part important de la seva labor consisteix a promoure la convivència i el tracte entre els distints grups ètnics que el componen. Una altra activitat interessant als Estats Units es realitza a The Heights, a Washington, on es duen a terme cursos d’orientació professional, programes especials per a estudiants particularment dotats, etc.

A Anglaterra hom podria destacar la labor de residències universitàries que ofereixen als estudiants no sols un allotjament, sinó diversos programes per completar llur formació cultural, humana i espiritual. Netherhall House, a Londres, és potser especialment interessant pel seu caràcter internacional. Han conviscut en aquesta residència universitaris de més de cinquanta països. Molts d’ells no són cristians, perquè les cases de l’Opus Dei són obertes a tothom sense discriminació de raça ni de religió.

Per no estendre’m més, solament esmentaré una labor, el Centro Internazionale della Gioventù Lavoratrice, a Roma. Aquest Centre per a la formació professional d’obrers joves va ser encomanat a l’Opus Dei pel Papa Joan XXIII i inaugurat per Pau VI encara no fa un any.

Forma part essencial de l’esperit cristià no tan sols el fet de viure en unió amb la Jerarquia ordinària —Romà Pontífex i Episcopat— sinó sentir la unitat amb els altres germans en la fe. De molt antic que he pensat que un dels mals majors de l’Església en aquest temps, és el desconeixement que tenen molts de catòlics d’allò que fan i opinen els catòlics d’altres països o d’altres àmbits socials. Cal actualitzar aquesta fraternitat que tan pregonament vivien els primers cristians. Així ens sentirem units, amant al mateix temps la varietat de les vocacions personals; i s’evitaran no pocs judicis injustos i ofensius que uns determinats petits grups propaguen —en nom del catolicisme—, en contra dels seus germans en la fe, els quals obren en realitat rectament i amb sacrifici, tenint en compte les circumstàncies particulars del seu país.

És important que cadascú procuri de ser fidel a la pròpia crida divina, de tal manera que no deixi d’aportar a l’Església allò que comporta el carisma rebut de Déu. El que és propi dels socis de l’Opus Dei —cristians corrents— és la santificació del món des de dins, participant en les tasques humanes més variades. Com que la seva pertinença a l’Obra no canvia per res la seva posició en el món, col·laboren, adequadament en cada cas, a les celebracions religioses col·lectives, en la vida parroquial, etc. També en aquest sentit són ciutadans com els altres, que volen ser bons catòlics.

Tot i això, els socis de l’Obra no acostumen a dedicar-se, d’ordinari, a treballar en activitats confessionals. Sols en casos d’excepció, quan la Jerarquia ho demana expressament, algun membre de l’Obra col·labora en treballs eclesiàstics. No hi ha en aquesta actitud cap desig de distingir-se, i menys encara de desconsideració envers les labors confessionals, sinó solament la decisió d’ocupar-se del que és propi de la vocació de l’Opus Dei. Hi ha molts religiosos i clergues, i així mateix molts laics plens de zel, que menen endavant aquestes activitats, dedicant-hi els seus millors esforços.

El treball propi dels socis de l’Obra, al qual se saben cridats per Déu, és un altre. Dintre la crida universal a la santedat, el membre de l’Opus Dei rep de més a més una crida especial per a dedicar-se, lliurement i responsablement, a buscar la santedat i fer apostolat enmig del món, comprometent-se a viure un esperit específic i a rebre, per tota la vida, una formació peculiar. Si desatenguessin llur treball en el món, per tenir cura de les labors eclesiàstiques, farien ineficaços els dons divins rebuts, i per la il·lusió d’una eficàcia pastoral immediata produirien un dany real a l’Església: perquè no hi hauria tants cristians dedicats a santificar-se en totes les professions i oficis de la societat civil, en el camp immens del treball secular.

D’altra banda, la necessitat exigent de la contínua formació professional i de la formació religiosa, juntament amb el temps dedicat personalment a la pietat, a l’oració i al compliment sacrificat dels deures d’estat, agafa tota la vida: no hi ha hores lliures.