Llistat de punts

Quan hom parla del laïcat, no és pas poc freqüent que s’oblidi el fet de la presència de la dona, amb la qual cosa el seu paper dins l’Església queda desdibuixat. Igualment, en tractar de la «promoció social de la dona» se sol entendre simplement com presència de la dona en la vida pública. ¿Com entén la missió de la dona en l’Església i en el món?

No cal dir que no veig cap motiu pel qual en parlar del laïcat —de la seva tasca apostòlica, drets i deures, etc.— s’hagi de fer cap mena de distinció o discriminació pel que fa a la dona. Tothom qui ha estat batejat —homes i dones— participa igualment de la comuna dignitat, llibertat, responsabilitat dels fills de Déu. En l’Església existeix aquesta radical unitat fonamental, que sant Pau ja ensenyava als primers cristians: «Quicumque enim in Christo baptizati estis, Christum induistis. Non est Iudaeus, neque Graecus: non est servus, neque liber; non est masculus, neque femina» (Gal. 3, 27-28); ja no hi ha cap distinció entre un jueu i un grec; entre un esclau i un lliure; ni tampoc entre home i dona.

Si hom exceptua la capacitat jurídica de rebre els ordes sagrats —distinció que per moltes raons, també de dret diví positiu, considero que cal retenir—, jo crec que, a la dona, se li han de reconèixer plenament dins l’Església —en la seva legislació, en la seva vida interna i en la seva acció apostòlica— els mateixos drets i deures que als homes: dret a l’apostolat, a fundar i dirigir associacions, a manifestar responsablement la seva opinió en tot allò que afecta el bé comú de l’Església, etc. Ja sé que tot això —que teòricament no és difícil d’admetre si hom considera les clares raons teològiques que hi ajuden— toparà de fet amb la resistència d’algunes mentalitats. Encara recordo l’estupefacció i fins i tot la crítica —ara en canvi, com en tantes altres coses, tendeixen a imitar— amb què determinades persones van comentar el fet que l’Opus Dei procurava que les dones que pertanyen a la secció femenina de la nostra Associació també adquirissin graus acadèmics en ciències sagrades.

Malgrat tot, jo crec que aquestes resistències i reticències cediran de mica en mica. Aquesta qüestió, en el fons, no és res més que un problema de comprensió eclesiològica: adonar-se que l’Església no la formen tan sols els clergues i religiosos, sinó que els laics —dones i homes— també són Poble de Déu i tenen, per dret diví, una missió i una responsabilitat pròpies.

Però m’agradaria afegir que, tal com jo ho veig, la igualtat essencial entre l’home i la dona exigeix precisament que hom sàpiga copsar alhora el paper complementari de l’un i de l’altra en l’edificació de l’Església i en el progrés de la societat civil: perquè no és pas debades que Déu els va crear home i dona. Aquesta diversitat s’ha de comprendre no en un sentit patriarcal, sinó en tota la seva profunditat, tan rica de matisos i conseqüències, que allibera l’home de la temptació de masculinitzar l’Església i la societat; i la dona, d’entendre la seva missió, en el Poble de Déu i en el món, com una simple reivindicació de treballs fins ara privatius tan sols de l’home, però que ella pot exercir igualment de bé. Em sembla, doncs, que tant l’home com la dona s’han de sentir justament protagonistes de la història de la salvació, per bé que cada un d’ells d’una forma complementària.

Monsenyor, com més va més gran és la presència de la dona en la vida social, més enllà de l’àmbit familiar en el qual, fins ara, s’havia mogut, gairebé, exclusivament. ¿Què en diu, d’aquesta evolució? ¿I quins són, al seu entendre, els trets generals que la dona ha d’assolir per complir la missió que li ha estat encomanada?

En primer terme em sembla oportú de no contraposar aquests dos àmbits que acabes d’esmentar. Igual que en la vida de l’home, per bé que amb matisos molt peculiars, la llar i la família sempre ocuparan un lloc central en la vida de la dona: és evident que la dedicació a les feines familiars suposa una gran funció humana i cristiana. Això, però, no exclou la possibilitat d’ocupar-se en altres labors professionals —la de la llar també ho és—, en qualsevol dels oficis i col·locacions nobles que hi ha en la societat, en què es viu. S’entén bé el que es vol manifestar en plantejar així el problema; però jo em penso que insistir en la contraposició sistemàtica —només canviant l’accent—, menaria fàcilment, des del punt de vista social, a una equivocació més gran que la que es tracta de corregir, perquè encara fóra més greu que la dona abandonés la labor amb els seus.

En el pla personal, tampoc no es pot afirmar d’una manera unilateral que la dona hagi d’atènyer la seva perfecció solament fora de la llar: com si el temps dedicat a la família fos un temps robat al desenrotllament i a la maduresa de la seva personalitat. La llar —sigui la que sigui, perquè la dona soltera també ha de tenir una llar— és un àmbit propici per al creixement de la personalitat. L’atenció que presti a la família serà per a la dona la seva més gran dignitat: tenint cura del marit i dels fills o bé, per parlar en termes més generals, mitjançant el seu treball per crear al seu entorn un ambient acollidor i formatiu, la dona compleix la part més insubstituïble de la seva missió i, com a conseqüència, és aquí on pot assolir la seva perfecció personal.

Com acabo de dir, això no s’oposa a la participació en altres aspectes de la vida social i àdhuc, posem per cas, de la vida política. També en aquests sectors, la dona pot aportar una valuosa contribució, com a persona, amb les peculiaritats de la seva condició femenina; i ho farà així en la mesura que estigui humanament i professionalment preparada. És clar que, tant la família com la societat, necessiten aquesta aportació especial, que no és pas de cap manera secundària.

Desenvolupament, maduresa, emancipació de la dona, no han pas de voler dir una pretensió d’igualtat —d’uniformitat— amb l’home, una imitació de la manera baronívola d’actuar: això no fóra una consecució, fóra una pèrdua per la dona, no perquè sigui més o menys que l’home, sinó perquè és diferent. En un pla essencial —que ha de tenir el seu reconeixement jurídic, tant en el dret civil com en l’eclesiàstic— sí que es pot parlar d’igualtat de drets, perquè la dona, exactament igual que l’home, té la dignitat de persona i de filla de Déu. Però és a partir d’aquesta igualtat fonamental que cadascú ha d’aconseguir el que li és propi; i en aquest pla, emancipació és tant com dir possibilitat real de desenrotllar plenament les pròpies virtualitats: les que té en la seva singularitat, i les que té com a dona. La igualtat davant el dret, la igualtat d’oportunitats davant la llei, no suprimeix sinó que pressuposa i promou aquesta diversitat, que és riquesa per a tothom.

La dona està cridada a dur a la família, a la societat civil, a l’Església, quelcom de característic, que li és propi, i que només ella pot donar: la seva delicada tendresa, la seva generositat incansable, el seu amor a les coses concretes, la seva agudesa d’enginy, la seva capacitat d’intuïció, la seva pietat pregona i senzilla, la seva tenacitat… La feminitat no és autèntica si no s’adona de la bellesa d’aquesta aportació insubstituïble i no la incorpora a la pròpia vida.

Per tal d’acomplir aquesta missió, la dona ha de desenvolupar la seva pròpia personalitat, sense deixar-se endur d’un esperit d’imitació ingenu que —en general— la situaria fàcilment en un pla d’inferioritat i deixaria inacomplides les seves possibilitats més originals. Si es forma bé, amb autonomia personal, amb autenticitat, realitzarà eficaçment la seva labor, la missió a la qual se sent cridada, sigui quina sigui: la seva vida i el seu treball seran realment constructius i fecunds, plens de sentit, tant si passa el dia dedicada al marit i als fills, com si havent renunciat al matrimoni per alguna raó noble, s’ha donat de ple a d’altres tasques. Cadascuna en el seu propi camí, essent fidel a la vocació humana i divina, pot assolir, i de fet assoleix, la plenitud de la personalitat femenina. No oblidem que santa Maria, Mare de Déu i Mare dels homes, és no solament un model, sinó una prova del valor transcendent que pot atènyer una vida en aparença sense relleu.