Llistat de punts

Vostè ha parlat, sovint, del treball: ¿podria dir quin lloc ocupa el treball en l’espiritualitat de l’Opus Dei?

La vocació a l’Opus Dei no canvia ni modifica per res la condició, l’estat de vida, de qui la rep. I com que la condició humana és el treball, la vocació sobrenatural a la santedat i a l’apostolat segons l’esperit de l’Opus Dei, confirma la vocació humana al treball. La immensa majoria dels socis de l’Obra són laics, cristians corrents; la seva condició és la d’aquell qui té una professió, un ofici, una ocupació amb freqüència absorbent, amb la qual es guanya la vida, manté la família, contribueix al bé comú, desenrotlla la seva personalitat.

La vocació de l’Opus Dei ve a confirmar tot això, fins al punt que un dels signes essencials és precisament viure en el món i exercir-hi un treball —comptant, ho torno a dir, amb les pròpies imperfeccions personals— de la manera més perfecta possible, tant des del punt de vista humà, com des del sobrenatural. És a dir, un treball que contribueixi eficaçment a l’edificació de la ciutat terrenal —que sigui, doncs, fet amb competència i esperit de servei— i a la consagració del món, i que, per tant, sigui santificador i santificat.

Aquells qui volen viure amb perfecció la fe i practicar l’apostolat segons l’esperit de l’Opus Dei, han de santificar-se amb la professió i santificar els altres amb la professió. Vivint així, sense distingir-se, per tant, dels altres ciutadans, iguals que ells, que amb ells treballen, s’esforcen a identificar-se amb Crist, imitant els seus trenta anys de treball a l’obrador de Natzaret.

Perquè aquesta feina ordinària és no solament l’àmbit en el qual s’han de santificar, sinó la matèria mateixa de la seva santedat: enmig de les incidències de la jornada, descobreixen la mà de Déu, i troben estímul per a la seva vida d’oració. La mateixa ocupació professional els posa en contacte amb altres persones —parents, amics, col·legues— i amb els grans problemes que afecten la seva societat o el món sencer, i els ofereix així l’ocasió de viure aquest donar-se al servei dels altres que és essencial als cristians. Així, s’han d’esforçar a donar un veritable i autèntic testimoniatge de Crist, perquè tots aprenguin a conèixer i amar el Senyor, a descobrir que la vida normal en el món, el treball de cada dia, pot ser un encontre amb Déu.

En altres paraules, la santedat i l’apostolat formen una sola cosa amb la vida dels socis de l’Obra, i per això el treball és la polleguera de la seva vida espiritual. El seu donar-se a Déu s’empelta en el treball, el qual practicaven abans de venir a l’Obra i que continuen exercint després.

Quan, en els primers anys de la meva activitat pastoral, vaig començar a predicar aquestes coses, algunes persones no em van entendre, d’altres es van escandalitzar: estaven fetes a sentir enraonar del món sempre en un to pejoratiu. El Senyor m’havia donat a entendre, i jo procurava de fer-ho entendre als altres, que el món és bo, perquè les obres de Déu són sempre perfectes, i que som nosaltres els qui fem dolent el món pel pecat.

Llavors jo deia, i continuo dient-ho ara, que hem d’amar el món, perquè en el món trobem Déu, perquè en els fets i els esdeveniments del món Déu se’ns manifesta i se’ns revela.

El mal i el bé es barregen en la història humana, i per això el cristià haurà d’ésser una criatura que sàpiga discernir; però mai aquest discerniment no l’ha de dur a negar la bondat de les obres de Déu, ans al contrari, a reconèixer allò diví que es manifesta en allò que és humà, fins i tot darrere les nostres pròpies febleses. Hom pot trobar un bon lema per a la vida cristiana en aquelles paraules de l’Apòstol: Totes les coses són vostres, i vosaltres de Crist, i Crist de Déu (1 C 3, 22), per a realitzar així els designis d’aquest Déu que vol salvar el món.

Ho he ensenyat constantment amb paraules de la Sagrada Escriptura: el món no és dolent, perquè ha sortit de les mans de Déu, perquè és criatura seva, perquè Jahvè l’esguardà i veié que era bo. Som nosaltres els homes que el fem dolent i lleig, amb els nostres pecats i les nostres infidelitats. No en dubteu, fills meus: qualsevol mena d’evasió de les honestes realitats diàries és, per a vosaltres, homes i dones del món, cosa oposada a la voluntat de Déu.

Al contrari, heu d’entendre ara —amb claredat nova— que Déu us crida a servir-lo en i des de les feines civils, materials, seculars de la vida humana: en un laboratori, al quiròfan d’un hospital, a la caserna, a la càtedra universitària, a la fàbrica, al taller, al camp, a la llar familiar, i en tot l’immens panorama del treball, Déu ens hi espera cada dia. Sapigueu-ho bé: en les situacions més comunes hi ha quelcom de sant, de diví, amagat que pertoca a cadascun de vosaltres de descobrir.

Jo solia dir a aquells universitaris i aquells treballadors que venien a mi cap allà els anys trenta, que havien de saber materialitzar la vida espiritual. Els volia apartar així de la temptació, tan freqüent llavors i ara, de portar com una doble vida: d’una banda, la vida interior, la vida de relació amb Déu; i de l’altra, diferent i separada, la vida familiar, professional i social, plena de petites realitats terrenals.

Que no, fills meus! No hi pot haver una doble vida, no podem ser com esquizofrènics si volem ser cristians: hi ha una vida única, feta de carn i d’esperit, i és aquesta que —en l’ànima i en el cos— ha de ser santa i plena de Déu. Aquest Déu invisible ens el trobem en les coses més visibles i materials.

No hi ha cap altre camí, fills meus: o bé sabem trobar el Senyor en la nostra vida ordinària, o bé no el trobarem mai. Per això us puc dir que la nostra època necessita restituir, a la matèria i a les situacions que semblen més vulgars, el seu sentit noble i original, posar-les al servei del regne de Déu, espiritualitzar-les i fer-ne un mitjà i una ocasió del nostre encontre continu amb Jesucrist.

Aquesta doctrina de la Sagrada Escriptura que es troba —com sabeu— dins el mateix moll de l’esperit de l’Opus Dei, us ha de dur a fer el vostre treball amb perfecció, a estimar Déu i els homes posant amor a les coses petites de la vostra jornada habitual, descobrint aquesta cosa divina que s’amaga en els detalls. Que bé que s’hi encaixen, aquí, aquells versos del poeta de Castella: Despacito y buena letra: / el hacer las cosas bien / importa más que el hacerlas. Poc a poc i bona lletra: fer les coses bé és més important que fer-les.

Us asseguro, fills meus, que quan un cristià fa amb amor allò que és més intranscendent de les accions de cada dia, justament allò traspua la transcendència de Déu. Per això us he repetit, amb un martelleig constant, que la vocació cristiana consisteix a fer hendecasíl·labs amb la prosa de cada dia. Sembla, fills meus, que és a la línia de l’horitzó on s’ajunten el cel i la terra; mes no és així: on veritablement s’ajunten és en els vostres cors, quan viviu santament la vida ordinària…

Viure santament la vida ordinària, us acabo de dir. I amb aquests mots vull referir-me a tot el programa del vostre quefer cristià. Deixeu-vos, doncs, de somnis, de falsos idealismes, de fantasies, d’allò que acostumo a dir la mística del tant de bo —tant de bo que no m’hagués casat, tant de bo que no tingués aquesta professió, tant de bo que tingués més salut, tant de bo que fos jove, tant de bo que fos vell!…— i, en canvi, ateniu-vos sòbriament a la realitat més material i immediata, que és on es troba el Senyor: Mireu-me les mans i els peus, que sóc jo mateix, va dir Jesús ressuscitat: Palpeu-me i mireu, que un esperit no té carn ni ossos com veieu que tinc jo.

Són molts els aspectes de l’ambient secular, dins el qual us moveu, que s’il·luminen partint d’aquestes veritats. Penseu, per exemple, en la vostra actuació com a ciutadans en la vida civil. Un home sabedor que el món, i no solament el temple, és el lloc del seu encontre amb Crist, estima aquest món, mira de tenir una bona preparació intel·lectual i professional, va formant-se —amb llibertat plena— els seus propis criteris sobre els problemes del medi en què actua i pren, conseqüentment, les seves pròpies decisions que, a més, en ser les d’un cristià, provenen d’una reflexió personal que prova humilment de copsar la voluntat de Déu en tots aquests detalls de la vida, grans i petits.