Llistat de punts

No oblideu que entre els esposos, a vegades, no és possible d’evitar les discussions. No us les tingueu mai davant els fills: els fareu sofrir i es decantaran a una banda, i amb això contribuiran potser a augmentar inconscientment la vostra desunió. Però les renyines, sempre que no siguin gaire sovintejades, són també una manifestació d’amor, gairebé una necessitat. L’ocasió, no pas el motiu, sol ésser el cansament del marit, esgotat per la feina de la seva professió; la fatiga ―tant de bo que no sigui l’avorriment― de l’esposa, que ha hagut de lluitar amb els nens, amb el servei o amb el seu caràcter mateix, a vegades poc ferm; bé que les dones sou més fermes que els homes, si us ho proposeu.

Eviteu la supèrbia, que és el major enemic del vostre tracte conjugal: en les vostres petites disputes, cap de vosaltres no té raó. El qui està més seré ha de dir una paraula que deturi el mal humor fins més tard. I més tard ―tots sols― baralleu-vos, que ja fareu les paus de seguida.

Vosaltres, les mullers, penseu que tal vegada abandoneu una mica la cura personal; recordeu amb el proverbi que la dona que es compon treu l’home d’una altra porta: és sempre actual el deure d’ésser amables com quan éreu promeses, deure de justícia perquè pertanyeu al marit: i ell tampoc no ha d’oblidar que és vostre i que conserva l’obligació de ser afectuós com un promès durant tota la vida. Malament, si somrieu amb ironia, en llegir aquest paràgraf: seria una mostra evident que l’afecte familiar s’ha convertit en glaçadora indiferència.

Llars lluminoses i alegres

No es pot parlar del matrimoni sense pensar alhora en la família, que és el fruit i la continuació d’allò que amb el matrimoni es comença. Una família es compon no solament del marit i de la muller, sinó també dels fills i, en un grau o en un altre, dels avis, dels altres parents i dels qui hi treballen. A tots ha d’arribar l’escalf entranyable, del qual depèn l’ambient familiar.

Certament, hi ha matrimonis als quals el Senyor no concedeix fills: és senyal que els demana que vagin estimant-se amb el mateix afecte, i que dediquin les energies ―si poden― a serveis i tasques en benefici d’altres ànimes. El que és normal, però, és que un matrimoni tingui descendència. Per a aquests esposos, la primera preocupació ha d’ésser els propis fills. La paternitat i la maternitat no s’acaben amb el naixement: aquesta participació en el poder de Déu, que és la facultat d’engendrar, s’ha de prolongar en la cooperació amb l’Esperit Sant perquè culmini formant autèntics homes cristians i autèntiques dones cristianes.

Els pares són els principals educadors dels fills, tant en allò que és humà com en el que és sobrenatural, i han de sentir la responsabilitat d’aquesta missió que els exigeix comprensió, prudència, saber ensenyar, i per damunt de tot, saber estimar; i tenir el delit de donar bon exemple. No és un camí encertat, per a l’educació, la imposició autoritària i violenta. L’ideal dels pares es concreta més aviat a ésser amics dels fills: amics als quals es confien les inquietuds, amb qui es consulten els problemes, i dels quals hom espera un ajut eficaç i amable.

Cal que els pares trobin temps per estar amb els fills i parlar-hi. Els fills són el més important: més important que els negocis, que la feina, que el descans. En aquestes converses convé d’escoltar-los amb atenció, d’esforçar-se a comprendre’ls, de saber reconèixer la part de veritat ―o tota la veritat― que hi pugui haver en algunes de les seves rebel·lies. I, ensems, ajudar-los a encarrilar bé els seus afanys i il·lusions, ensenyar-los de considerar les coses i de raonar; no imposar-los una conducta, sinó mostrar-los els motius, sobrenaturals i humans, que l’aconsellen. En un mot, respectar la seva llibertat, ja que no hi ha una veritable educació sense responsabilitat personal, ni responsabilitat sense llibertat.

Escolteu els vostres fills, dediqueu-los també temps vostre, mostreu-los confiança: creieu tot el que us diguin, per més que algun cop us enganyin; no us espanteu de les seves rebel·lies, ja que vosaltres, a la seva edat, també fóreu més o menys rebels; sortiu a trobar-los a mig camí, i pregueu per ells, que acudiran als pares amb senzillesa ―és segur, si obreu cristianament així―, en comptes d’acudir amb les seves legítimes curiositats a qualsevol amigot desvergonyit o brutal. La vostra confiança, la vostra relació amigable amb els fills, rebrà com a resposta la sinceritat d’ells amb vosaltres: i això, encara que no hi manquin baralles ni incomprensions de poca importància, és la pau familiar, la vida cristiana.

¿Com descriuré ―es demana un escriptor dels primers segles― la felicitat d’aquest matrimoni que l'Església uneix, que la pròpia donació confirma, que la benedicció segella, que els àngels proclamen, i el qual Déu Pare dóna per celebrat?... Tots dos esposos són com germans, servents l’un de l’altre, sense que entre ells s’hi faci cap separació, ni en la carn i en l’esperit. Perquè veritablement són dos en una sola carn, i on hi ha una sola carn hi ha d’haver un sol esperit... En contemplar aquestes llars, Crist s’alegra i els envia la seva pau; on són els dos, Ell també hi és, i on Ell és no hi pot haver res de dolent.¹⁰