Llistat de punts

S’entén molt bé la impaciència, l’angoixa, els desigs inquiets d’aquells que, amb una ànima naturalment cristiana,²⁹ no es resignen davant la injustícia personal i social que pot crear el cor humà. Tants de segles de convivència entre els homes i, encara, tant d’odi, tanta destrucció, tant de fanatisme acumulat en ulls que no volen veure-hi i en cors que no volen estimar.

Els béns de la terra repartits entre uns pocs; els béns de la cultura tancats en cenacles. I, a fora, fam de pa i de saviesa, vides humanes que són santes, perquè vénen de Déu, tractades com a simples coses, com a nombres d’una estadística. Comprenc i comparteixo aquesta impaciència, que m’impulsa a mirar Crist, que continua invitant-nos a posar en pràctica aquell manament nou de l’amor.

Totes les situacions que travessa la nostra vida ens porten un missatge diví, ens demanen una resposta d’amor, de donació als altres. Quan el Fill de l’Home vindrà amb tota la seva majestat, acompanyat de tots els àngels, aleshores s’asseurà al seu tron de glòria, i farà comparèixer tots els pobles davant seu. Llavors separarà els uns dels altres, com el pastor separa les ovelles dels cabrits, i posarà les ovelles a la seva dreta i els cabrits a l’esquerra.

Aleshores el Rei dirà als de la seva dreta: Veniu, beneïts del meu Pare, a rebre possessió del Regne preparat per a vosaltres des del principi del món. Perquè vaig tenir fam, i em donàreu menjar; vaig tenir set, i em donàreu beure, era foraster, i em vau acollir; despullat, i em vau vestir; malalt, i em visitàreu; era a la presó, i em vinguéreu a veure. Aleshores li respondran els justos: Senyor, ¿quan us vam veure amb fam, i us donàrem menjar, o amb set, i us donàrem beure? ¿Quan us vam veure foraster, i us vam acollir; o despullat, i us vam vestir? ¿Quan us vam saber malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us? I el Rei els respondrà: En veritat us dic que sempre que ho vau fer a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho féreu.³⁰

Hem de reconèixer Crist que ens ve a l’encontre, en els nostres germans els homes. Cap vida humana no és una vida aïllada, sinó que s’entrellaça amb d’altres vides. Cap persona no és un vers solt, sinó que tots formem part d’un mateix poema diví, que Déu escriu amb el concurs de la nostra llibertat.

El blat i el jull

Us he traçat, amb la doctrina de Crist, i no amb les meves idees, un camí ideal de cristià. Que és alt, sublim i atraient, hi conveniu. Però potser hi ha algú que es pregunti: és possible de viure així en la societat d’avui?

Certament, el Senyor ens ha cridat en moments en què hom parla molt de pau i no n’hi ha enlloc: ni en les ànimes, ni en les institucions, ni en la vida social, ni entre els pobles. Hom parla contínuament d’igualtat i de democràcia, i abunden les castes: tancades, impenetrables. Ens ha cridat en un temps en què tothom clama la comprensió, i la comprensió brilla per l’absència, fins i tot entre persones que obren de bona fe i volen practicar la caritat, perquè ―no ho oblideu― la caritat, més que donar, és comprendre.

Travessem una època en què els fanàtics i els intransigents ―incapaços d’admetre les raons d’altres― es curen en salut, titllant de violents i agressius els qui són llurs víctimes. Ens ha cridat, a la fi, quan es parloteja tant d’unitat, i potser costa de concebre que pugui tolerar-se una major desunió entre els catòlics mateixos, i, no cal dir-ho, entre els homes en general.

Jo no faig mai consideracions polítiques, perquè no és el meu ofici. Per descriure sacerdotalment la situació del món actual, en tinc prou amb pensar novament en una paràbola del Senyor: la del blat i el jull. El Regne del cel, s’assembla a un home que va sembrar bona llavor al seu camp. Però mentre tothom dormia, vingué el seu enemic i va sembrar jull enmig del blat i se’n va anar.³⁹ La cosa és clara: el camp és fèrtil i la llavor és bona: el Senyor del camp ha llançat la llavor a eixam en el moment propici i amb art consumada; a més, ha organitzat una vigilància per protegir el sembrat recent. Si després hi surt el jull, és perquè no hi ha hagut correspondència, perquè els homes ―els cristians especialment― s’han adormit i han permès que l’enemic s’hi acostés.

Quan els servidors irresponsables pregunten al Senyor per què ha crescut el jull en el seu camp, l’explicació salta als ulls: inimicus homo hoc fecit,⁴⁰ ha estat l’enemic! Nosaltres, els cristians que havíem d’estar a l’aguait, per tal que les coses bones posades al món pel Creador es desenvolupessin al servei de la veritat i del bé, ens hem adormit ―quina trista peresa, aquesta son!―, mentre l’enemic i tots els qui el serveixen es movien sense parar. Ja veieu com ha crescut el jull: quina sembra tan abundosa i pertot arreu!

No tinc vocació de profeta de desgràcies. No desitjo, amb els meus mots, presentar-vos un panorama desolador, sense esperança. No pretenc queixar-me d’aquests temps en els quals vivim per providència del Senyor. Estimem aquesta època nostra, ja que és l’àmbit on hem d’assolir la nostra santificació personal. No admetem nostàlgies ingènues i estèrils: el món no ha estat mai millor. Sempre, des del bressol de l’Església, quan encara hom escoltava la predicació dels primers dotze, ja van sorgir amb violència les persecucions, van començar les heretgies, es va escampar la mentida i es va desencadenar l’odi.

Però tampoc no és lògic negar que sembla que el mal ha prosperat. En tot aquest camp de Déu, que és la terra, que és heretat de Crist, ha brotat el jull: no solament jull, sinó abundor de jull! No ens podem deixar enganyar pel mite del progrés perenne i irreversible. El progrés és bo quan és rectament ordenat, i Déu el vol, però hom pondera encara més el fals progrés, que encega tanta gent, perquè sovint no percep que la humanitat, en alguns dels seus passos, recula i perd allò que abans havia conquerit.

El Senyor ―ho repeteixo― ens ha donat el món per heretat. I hem de tenir l’ànima i la intel·ligència despertes; hem de ser realistes, sense derrotismes. Només una consciència cauteritzada, només la insensibilitat produïda per la rutina, només l’eixelebrament frívol poden permetre que es contempli el món sense veure’n el mal, l’ofensa a Déu, el dany en ocasions irreparable per a les ànimes. Hem d’ésser optimistes, però amb un optimisme que neix de la fe en el poder de Déu ―Déu no perd batalles―, amb un optimisme que no prové de la satisfacció humana, d’una complaença nècia i presumptuosa.

Avui, festa del Corpus Christi, meditem plegats la profunditat de l’amor del Senyor, que l’ha portat a romandre ocult sota les espècies sacramentals, i sembla com si sentíssim físicament aquelles ensenyances seves a la multitud: va sortir un sembrador a sembrar. I, en escampar els grans, alguns van caure arran del camí, i van venir els ocells del cel i se’ls van menjar. Uns altres van caure en pedregar, on no tenien gaire terra, i de seguida van sorgir per no tenir gruix de terra, però, un cop sortit el sol, com que no tenien arrels, es van cremar i assecar. D’altres van caure entre espines, i les espines van créixer i les van ofegar. D’altres van caure a la terra bona, i van donar fruit, l’una cent, l’altra seixanta, l’altra trenta.¹

L’escena és actual. El sembrador diví llança ara també la seva llavor. L’obra de la salvació continua complint-se, i el Senyor vol servir-se de nosaltres: desitja que els cristiana obrim al seu amor totes les senderes de la terra; ens convida a propagar el missatge diví, amb la doctrina i amb l’exemple, fins als últims racons del món. Ja que som ciutadans de la societat eclesial i de la civil, en exercir amb fidelitat els nostres deures, ens demana que cada u sigui un altre Crist, santificant el treball professional i les obligacions del propi estat.

Si mirem al nostre voltant, aquest món que estimem per tal com és de faiçó divina, veurem que es verifica la paràbola: la paraula de Jesucrist és fecunda, suscita en moltes ànimes afanys de donació i de fidelitat. La vida i el capteniment dels qui serveixen Déu han canviat la història, i fins i tot molts dels qui no coneixen el Senyor es mouen ―potser sense saber-ho― per ideals nascuts del cristianisme.

Veiem també que una part de la llavor cau en terra eixorca, o bé entre espines i cards: que hi ha cors que es tanquen a la llum de la fe. Els ideals de pau, de reconciliació, de fraternitat, són acceptats i proclamats, però ―no poques vegades― són desmentits pels fets. Hi ha alguns homes que s’entesten inútilment a encadenar la veu de Déu, i n’impedeixen la difusió per la força bruta o amb una arma menys sorollosa, però tal vegada més cruel, perquè insensibilitza l’esperit: la indiferència.

No se’ns pot ocultar que encara hi ha molt a fer. En una certa ocasió, contemplant potser el moviment suau de les espigues ja granades, Jesús digué als seus deixebles: les messes són abundants, però els treballadors són pocs; pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï treballadors a les seves messes.²⁴ Com aleshores, ara manquen peons que vulguin portar el pes de la jornada i de la calor.²⁵ I si els qui hi treballem no som fidels, passarà allò que escriu el profeta Joel: destruïda la collita, la terra està de dol, perquè malmès el blat és sec, el vi s’ha perdut, s’ha estroncat l’oli. Llauradors estigueu confosos, planyeu-vos vinaters pel blat i l’ordi: s’ha perdut la collita!²⁶

No hi ha collita quan un no està disposat a acceptar generosament un treball constant, que pot resultar llarg i cansat: llaurar la terra, sembrar la llavor, portar les terres, segar i batre... En la història, en el temps, s’edifica el Regne de Déu. El Senyor ens ha confiat a tots aquesta feina i ningú no pot sentir-se’n eximit. Avui, en adorar i mirar Crist en l’Eucaristia, pensem que encara no ha arribat l’hora del repòs, que la jornada continua.

S’ha escrit en el llibre dels Proverbis: qui treballa la seva terra anirà sadoll de pa.²⁷ Mirem d’aplicar-nos espiritualment aquest passatge: qui no llaura la terra de Déu, qui no és fidel a la missió divina de donar-se als altres, ajudant-los a conèixer Crist, difícilment aconseguirà d’entendre què és el Pa eucarístic. Ningú no estima allò que no li ha costat cap esforç. Per a avaluar amar la Sagrada Eucaristia, cal recórrer el camí de Jesús, ésser blat, morir per a nosaltres mateixos, ressorgir plens de vida i donar fruit abundós: el cent per u!²⁸

Aquest camí es resumeix en un mot únic: estimar. Estimar és tenir el cor gran, sentir les preocupacions dels qui ens volten, saber perdonar i comprendre: sacrificar-se, amb Jesucrist, per totes les ànimes. Si estimem amb el cor de Crist aprendrem a servir, i defensarem la veritat clarament i amb amor. Per a estimar així, cal que cada un extirpi de la seva pròpia vida tot allò que destorba la Vida de Crist en nosaltres: l’afecció a la nostra comoditat, la temptació de l’egoisme, la tendència al lluïment propi. Només reproduint en nosaltres aquesta Vida de Crist, podrem transmetre-la als altres; només experimentant la mort del gra de blat, podrem treballar en les entranyes de la terra, transformar-la des de dins, fer-la fecunda.

Si no aprenem de Jesús, no estimarem mai. Si penséssim, com alguns, que conservar un cor net, digne de Déu, significa no barrejar-lo, no contaminar-lo amb afectes humans, aleshores el resultat lògic seria fer-nos insensibles al dolor dels altres. Seríem capaços només d’una caritat oficial, eixuta i sense ànima, no de la veritable caritat de Jesucrist, que és afecció, escalf humà. Amb això no dono peu a falses teories, que són tristes excuses per desviar els cors ―apartant-los de Déu―, menar-los a males ocasions i a la perdició.

En la festa d’avui hem de demanar al Senyor que ens concedeixi un cor bo, capaç de compadir-se de les penes de les criatures, capaç de comprendre que, per posar remei als turments que acompanyen i no poques vegades angoixen les ànimes en aquest món, el veritable bàlsam és l’amor, la caritat: tot altre consol amb prou feines serveix per distreure un moment, i deixar més tard amargura i desesperació.

Si volem ajudar els altres hem d’estimar-los, hi insisteixo, amb un amor que sigui comprensió i donació d’un mateix, afecte i voluntària humilitat. Així entendrem per què el Senyor va decidir de resumir tota la Llei en aquest doble manament, que de fet n’és un de sol: l’amor de Déu i l’amor al proïsme, amb tot el nostre cor.³⁴

Pot ser que ara pensem que de vegades els cristians ―no els altres: tu i jo― ens oblidem de les aplicacions més elementals d’aquest deure. Tal vegada pensareu en tantes injustícies a les quals hom no posa remei, en els abusos que no són corregits, en situacions de discriminació que es transmeten d’una generació a l’altra, sense que s’endegui cap solució radical.

No puc, ni tinc per què, proposar-vos la manera concreta de resoldre aquests problemes. Però, com a sacerdot de Crist, és un deure meu de recordar-vos allò que diu l’Escriptura Santa. Mediteu sobre l’escena del judici, que el mateix Jesús ha descrit: aparteu-vos de mi, maleïts, i aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè vaig tenir fam, i no em donàreu menjar; vaig tenir set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; despullat, i no em vau vestir; malalt i a la presó, i no em visitàreu.³⁵

Un home o una societat que no reaccioni davant les tribulacions o les injustícies, i que no s’esforci per alleujar-les, no són un home o una societat a la mesura de l’amor del Cor de Crist. Els cristians ―conservant sempre la més àmplia llibertat a l’hora d’estudiar i de dur a la pràctica les diverses solucions i, doncs, amb un lògic pluralisme―, han de coincidir en l’afany idèntic de servir la humanitat. Altrament, llur cristianisme no serà la Paraula i la Vida de Jesús: només serà una disfressa, una enganyifa de cara a Déu i de cara als homes.