Llistat de punts

Les obres de l'Amor sempre són grans, encara que en aparença es tracti de coses petites. Déu s’ha acostat als homes, pobres criatures, i ens ha dit que ens estima: Deliciae meae esse cum filiis hominum,¹⁰ les meves delícies són amb els fills dels homes. El Senyor ens dóna a conèixer que tot té importància: les accions que, amb els ulls humans, considerem extraordinàries; aquelles altres que, en canvi, qualifiquem de poca categoria. Res no es perd. Cap home no és menyspreat per Déu. Tothom, seguint cadascú la pròpia vocació ―a la llar, en la professió o ofici, en el compliment de les obligacions del propi estat, en els deures de ciutadà, en l’exercici dels drets―, és cridat a participar del regne dels cels.

Això ens ensenya la vida de sant Josep: senzilla, normal i ordinària, feta d’anys de treball sempre igual, de dies humanament monòtons que se succeeixen els uns als altres. Ho he pensat molts cops en meditar sobre la figura de sant Josep, i aquesta és una de les raons que fa que senti per ell una devoció especial.

Quan en el seu discurs de clausura de la primera sessió del Concili Vaticà II, el passat 8 de desembre, el Sant Pare Joan XXIII va anunciar que en el cànon de la missa s’esmentaria el nom de sant Josep, una altíssima personalitat eclesiàstica em va trucar de seguida per telèfon per dir-me: Rallegramenti! Felicitats!: en sentir aquest anunci he pensat de seguida en vostè, en l’alegria que li haurà fet. I era així: perquè en l’assemblea conciliar, que representa l’Església entera reunida en l'Esperit Sant, hom proclama l’immens valor sobrenatural de la vida de sant Josep, el valor d’una vida senzilla de treball amb vista a Déu, en total acompliment de la divina voluntat.

Convé no oblidar, per tant, que aquesta dignitat del treball està fundada en l'Amor. El gran privilegi de l’home és de poder estimar, transcendint així allò que és efímer i transitori. Pot estimar les altres criatures, dir un tu i un jo plens de sentit. I pot estimar Déu, que ens obre les portes del cel, que ens fa membres de la seva família, que ens autoritza a parlar-li també de tu a Tu, cara a cara.

Per això l’home no ha de limitar-se a fer coses, a construir objectes. El treball neix de l’amor, manifesta l’amor, s’ordena devers l’amor. Reconeixem Déu no solament en l’espectacle de la natura, sinó també en l’experiència de la nostra pròpia labor, del nostre esforç. Així el treball esdevé oració, acció de gràcies perquè ens sabem col·locats per Déu a la terra, estimats per Ell, hereus de les seves promeses. És just que se’ns digui: Tant si mengeu, doncs, com si beveu, com si feu qualsevol altra cosa, feu-ho tot a glòria de Déu.¹⁵