Llistat de punts

La Santa Missa en la vida del cristià

La Santa Missa ens situa així davant els misteris primordials de la fe, perquè és la donació mateixa de la Trinitat a l’Església. Així s’entén que la Missa sigui el centre i l’arrel de la vida espiritual del cristià. És el fi de tots els sagraments.¹⁸ En la Missa s’encamina cap a la seva plenitud la vida de la gràcia, que fou dipositada en nosaltres pel Baptisme, i que creix, enfortida per la Confirmació. Quan participen de l’Eucaristia, escriu sant Ciril de Jerusalem, experimentem l’espiritualització deïficant de l’Esperit Sant, que no sols ens configura amb Crist, com s’esdevé en el Baptisme, sinó que ens cristifica enterament, i ens associa a la plenitud de Crist Jesús.¹⁹

L’efusió de l’Esperit Sant, en cristificar-nos, ens mena al propi reconeixement de fills de Déu. El Paràclit, que és caritat, ens ensenya de fondre tota la nostra vida amb aquesta virtut; i consummati in unum,²⁰ fets una sola cosa amb Crist, podem ésser entre els homes allò que sant Agustí afirma de l’Eucaristia: signe d’unitat, vincle de l’Amor.²¹

No descobreixo res de nou si dic que alguns cristians tenen una visió molt pobra de la Santa Missa, que per altres és un simple ritu exterior, si no és un convencionalisme social. I és que els nostres cors, mesquins, són capaços de viure rutinàriament la major donació de Déu als homes. En la Missa, en aquesta Missa que ara celebrem, hi intervé d’una manera especial, ho repeteixo, la Trinitat Santíssima. Això de correspondre a tant d’amor exigeix de nosaltres un lliurament total, de cor i d’ànima: escoltem el Bon Déu, li parlem, el veiem, l’assaborim. I quan no n’hi ha prou amb les paraules, cantem, animant la nostra llengua ―Pange lingua!― que proclami, en presència de tota la humanitat, les grandeses del Senyor.

El Pa de vida eterna

M’agradaria que, en considerar tot això, prenguéssim consciència de la nostra missió de cristians, que giréssim els ulls cap a la Sagrada Eucaristia, cap a Jesús que, present entre nosaltres, ens ha constituït com a membres seus: vos estis corpus Christi et membra de membro,² vosaltres sou el cos de Crist i membres units a altres membres. El nostre Déu ha decidit de romandre en el Sagrari per alimentar-nos, per enfortir-nos, per divinitzar-nos, per ser eficaços la nostra feina i el nostre esforç. Jesús és simultàniament el sembrador, la llavor i el fruit de la sembra: el Pa de vida eterna.

Aquest miracle, renovat contínuament, de la Sagrada Eucaristia, té totes les característiques de la manera d’actuar de Jesús. Perfecte Déu i perfecte home, Senyor de cels i terra, se’ns ofereix com a manteniment de la manera més natural i ordinària. Així espera el nostre amor, des de fa prop de dos mil anys. És molt de temps i no és gaire temps: perquè, quan hi ha amor, els dies volen.

Em ve a la memòria una encantadora poesia gallega, una d’aquestes Cantigues d’Alfons X el Savi. La llegenda d’un monjo que en la seva simplicitat, suplicà a Santa Maria de poder contemplar el cel, mal que fos un instant. La Verge acollí el desig i el bon monjo fou traslladat al paradís. Quan en va tornar, no coneixia cap dels estadants del monestir: la seva oració, que a ell li havia semblat brevíssima, havia durat tres segles. Tres segles no són res per un cor amant. Així m’explico aquests dos mil anys d’espera del Senyor en l’Eucaristia. És l’espera de Déu, que estima els homes, que ens busca, que ens vol tal com som ―limitats, egoistes, inconstants―, però amb la capacitat de descobrir el seu afecte infinit i de lliurar-nos a Ell enterament.

Per amor i per a ensenyar-nos d’estimar, vingué Jesús a la terra i romangué entre nosaltres en l’Eucaristia. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem;³ amb aquestes paraules comença Sant Joan la narració d’allò que s’esdevingué aquella vetlla de la Pasqua, en què Jesús ―ens ho refereix Sant Pau― prengué pa i, donant gràcies, el partí i digué: preneu i mengeu; això és el meu cos, lliurat per vosaltres; féu això, per la meva commemoració. Semblantment féu també amb el calze, després d’haver sopat, dient: Aquest calze és el nou testament en la meva sang; féu això cada vegada que en beureu, per la meva commemoració.⁴

Tractar Jesús en la Paraula i en el Pa

Jesús s’amaga en el Santíssim Sagrament de l’altar, perquè ens vegem amb cor de tractar-lo, per tal que sigui el nostre manteniment, a fi que esdevinguem una sola cosa amb Ell. Quan va dir sense mi no podeu fer res¹¹ no va condemnar el cristià a la ineficàcia, ni tampoc no el va obligar a una recerca àrdua i difícil de la seva Persona. S’ha quedat entre nosaltres amb una disponibilitat total.

Quan ens reunim davant l’altar mentre se celebra el Sant Sacrifici de la Missa, quan contemplem la Sagrada Hòstia exposada en la custòdia o l’adorem amagada en el Sagrari, ens cal revifar la fe, pensar en aquesta existència nova, que ve a nosaltres, i commoure’ns davant l’afecte i la tendresa de Déu.

Perseveraven tots en l’ensenyament dels Apòstols, en la comunicació de la fracció del pa i en les pregàries.¹² Així ens descriuen les Escriptures el comportament dels primers cristians: congregats per la fe dels Apòstols en perfecta unitat, junts en participar de l’Eucaristia, unànimes en l’oració. Fe, Pa, Paraula.

Jesús, en l’Eucaristia, és una penyora segura de la seva presència en les nostres ànimes; del seu poder, que sosté el món; de les seves promeses de salvació, que ajudaran la família humana, per tal que quan arribi la fi dels temps, habiti perpètuament a la casa del Cel, al voltant de Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant: Trinitat Beatíssima, Déu Únic. És tota la nostra fe que es posa en acció quan creiem en Jesús, en la seva presència real sota els accidents del pa i del vi.

El pa i la sega: comunió amb tots els homes

Jesús, us deia al començament, és el sembrador. I per mitjà dels cristians, prossegueix la seva sembra divina. Crist prem el blat amb les seves mans ferides i el xopa amb la seva sang, el neteja, el purifica i el llança dins el solc, que és el món. Tira els grans d’un en un, perquè cada cristià, en el seu propi ambient, doni testimoni de la fecunditat de la Mort i de la Resurrecció del Senyor.

Si estem en les mans de Crist, ens hem d’amarar amb la seva sang redemptora, deixar-nos llançar a eixam, acceptar la nostra vida tal com Déu la vol. I convèncer-nos que, per a fructificar, la llavor s’ha d’enterrar i morir.¹⁷ Després creix la tija i sorgeix l’espiga. De l’espiga, el pa que serà convertit per Déu en el Cos de Crist. I així ens tornem a reunir en Jesús, que fou el nostre sembrador. Ja que el pa és un, nosaltres, tot i que som molts, formem un sol cos; ja que tots participem en aquest únic pa.¹⁸

No hem de perdre mai de vista que no hi ha fruit si abans no hi ha sembra: per això cal, doncs, escampar generosament la Paraula de Déu, fer que els homes coneguin Crist i que, coneixent-lo, en tinguin fam. Aquesta festa del Corpus Christi ―Cos de Crist, Pa de vida― és una bona ocasió per a meditar sobre totes les menes de fam que hom veu en el poble: de veritat, de justícia, d’unitat i de pau. Davant la fam de pau, hem de repetir amb Sant Pau: Crist és la nostra pau, pax nostra.¹⁹ Els desigs de veritat ens han de recordar que Jesús és el camí, la veritat i la vida.²⁰ Als qui aspiren a la unitat hem de posar-los davant de Crist que prega perquè estiguem consummati in unum, consumats en la unitat.²¹ La fam de justícia ens ha de dur a la font originaria de la concòrdia entre els homes: ésser i saber-se fills del Pare, germans.

Pau, veritat, unitat, justícia. Que difícil que sembla, a vegades, la tasca de sobrepassar les barreres, que impedeixen la convivència humana! I, així i tot, els cristians som cridats a realitzar aquest gran miracle de la fraternitat: aconseguir, amb la gràcia de Déu, que els homes es tractin cristianament, portant els uns les càrregues dels altres,²² vivint el manament de l’Amor, que és vincle de la perfecció i resum de la llei.²³