Llistat de punts

Apostolat en la vida ordinària

Vegem ara aquella altra pesca, després de la Passió i Mort de Jesucrist. Pere ha negat tres vegades el Mestre, i ha plorat amb un dolor humil; el gall, amb el seu cant, li recordà les advertències del Senyor, i va demanar perdó des del fons de l’ànima. Mentre espera, contrit, en la promesa de la Resurrecció, exerceix el seu ofici, i se’n va a pescar. Arran d’aquesta pesca, hom ens demana sovint per què Pere i els fills de Zebedeu se’n tornaren a l’ocupació que tenien abans que el Senyor els cridés. Eren, efectivament, pescadors quan Jesús els va dir: seguiu-me, i us faré pescadors d’homes. A aquells qui se sorprenen d’aquesta pregunta, cal respondre’ls que als Apòstols no els estava prohibit d’exercir llur professió, ja que es tractava d’una cosa legítima i honesta (St. Agustí, In Ioannis Evangelium tractatus, CXXII, 2 [PL 35, 1959]).

L’apostolat, aquesta ànsia que es menja les entranyes del cristià corrent, no és una cosa diversa de la feina de cada dia: es confon amb aquesta mateixa feina, convertida en ocasió d’un encontre personal amb Crist. En aquesta tasca, en esforçar-nos frec a frec en els mateixos afanys amb els nostres companys, amb els amics, amb els parents, els podrem ajudar a arribar a Crist, que ens espera a la vora del llac. Abans d’ésser apòstol, pescador. Després d’apòstol, pescador. La mateixa professió que abans, després.

Aleshores, què canvia? Canvia que en l’ànima —perquè hi ha entrat Crist, tal com pujà a la barca de Pere— es presenten horitzons més amplis, més ambició de servei, i un desig irreprimible d’anunciar a totes les criatures les magnalia Dei (Act II, 11), les coses meravelloses que fa el Senyor, si és que el deixem fer. No puc silenciar que el treball —per dir-ho així— professional dels sacerdots és un ministeri diví i públic que abraça tota l’activitat d’una forma exigent, fins al punt que, en general, si a un sacerdot li sobra temps per a una altra tasca que no sigui pròpiament sacerdotal, pot estar segur que no compleix el deure del seu ministeri.

Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l’anomenat Dídim, i Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos més dels seus deixebles. Simó Pere els diu: me’n vaig a pescar. Els altres li respongueren: Nosaltres també hi venim. Sortiren i pujaren a la barca, i aquella nit no van agafar res. Quan ja clarejava, Jesús es presentà a la riba (Ioh XXI, 2-4).

Es posa al costat dels Apòstols, vora aquestes ànimes que s’han lliurat a Ell: i ells no se n’adonen. Quantes vegades Crist, no és prop de nosaltres, sinó dintre nostre; i vivim una vida tan humana! Crist se’ns fa veí, i no s’enduu ni una sola mirada d’afecte, ni una paraula d’amor, ni una obra de zel dels seus fills.

Però els deixebles —escriu sant Joan— no conegueren que era Jesús. Aleshores, Jesús els digué: nois, que teniu res per menjar? (Ioh XXI, 4-5). Aquesta escena familiar de Crist, a mi, m’omple de goig. Que digui això Jesucrist, Déu! Ell, que ja té un cos gloriós! Tireu la xarxa per la banda dreta, i en trobareu. La hi van tirar, doncs, i ja no la podien treure a causa de l’abundor de peixos (Ioh XXI, 6). Ara ho entenen. Torna al cap d’aquells deixebles allò que en tantes d’ocasions han sentit de llavis del Mestre: pescadors d’homes, apòstols. I veuen que tot és possible, perquè és Ell qui dirigeix la pesca.

Llavors, aquell deixeble que Jesús estimava digué a Pere: és el Senyor (Ioh XXI, 7). L’amor, l’amor ho veu de lluny estant. L’amor és el primer que copsa aquestes delicadeses. Aquell Apòstol adolescent, amb l’estimació ferma que sent envers Jesús, ja que estimava Crist amb tota la puresa i tota la tendresa d’un cor que mai no ha estat corromput, exclamà: és el Senyor!

Simó Pere, tot just sentí és el Senyor, va cenyir-se la túnica i es tirà a l’aigua (Ioh XXI, 7). Pere és la fe. I es llança al mar, ple d’una audàcia meravellosa. Amb l’amor de Joan i la fe de Pere, fins on arribarem nosaltres?

A més, ¿qui ho ha dit, que per parlar de Crist, per difondre’n la doctrina, calgui fer coses rares, estranyes? Viu la teva vida ordinària; treballa on ets, mirant de complir els deures del teu estat, d’enllestir bé la feina segons la teva professió o ofici, progressant, millorant a cada jornada. Sigues lleial, comprensiu amb els altres i exigent amb tu mateix. Sigues mortificat i alegre. Aquest serà el teu apostolat. I, sense que en sàpigues els motius, per la teva pobra misèria, els qui et volten vindran a tu, i amb una conversa natural, senzilla —a la sortida de la feina, en una reunió de família, a l’autobús, en un passeig, a qualsevol lloc— parlareu d’inquietuds que estan en l’ànima de tots, bé que de vegades no se’n vulguin adonar: les entendran més, quan comencin a cercar Déu de debò.

Demana a Maria, Regina apostolorum, que et decideixis a ésser partícip d’aquests desigs de sembra i de pesca, que bateguen en el Cor del seu Fill. T’asseguro que, si comences, veuràs, com els pescadors de Galilea, la barca curulla. I Crist a la platja, que t’espera. Perquè la pesca és seva.