Llistat de punts

El col·liri de la pròpia feblesa

Vosaltres, com jo mateix, us trobareu diàriament carregats amb molts d’errors, si us examineu amb valentia a la presència de Déu. Quan hom lluita per foragitar-los, amb l’ajut diví, manquen d’una importància decisiva i se superen, per bé que sembli que mai no s’aconsegueix de desarrelar-los del tot. Ultra això, per damunt d’aquestes debilitats, tu contribuiràs a posar remei a les grans deficiències dels altres, sempre que tinguis l’afany de correspondre a la gràcia de Déu. En reconèixer-te tan flac com ells —capaç de tots els errors i de tots els horrors—, seràs més comprensiu, més delicat, i, ensems, més exigent perquè tots ens decidim a estimar Déu de tot cor.

Els cristians, els fills de Déu, hem de prestar assistència als altres tot portant a la pràctica amb honradesa allò que aquells hipòcrites mussitaven amb murrieria al Mestre: no feu accepció de persones (Mt XXII, 16). És a dir, rebutjarem per complet l’accepció de persones —ens interessen totes les ànimes!—, ni que, lògicament, hàgim de començar per ocupar-nos d’aquelles que per una circumstància o una altra —també per motius solament humans, en aparença— Déu ha col·locat al costat nostre.

S’acaba el trajecte en trobar el poblat, i a aquells dos que —sense adonar-se’n— han estat ferits al fons del cor tocats per la paraula i l’amor del Déu fet Home, els dol que se’n vagi. perquè Jesús els saluda amb gest de fer veure que anava més enllà (Lc XXIV, 28). Mai no s’imposa, aquest Senyor Nostre. Vol que el cridem lliurement, així que hem entrevist la puresa de l’Amor, que ens ha ficat en l’ànima. Hem de deturar-lo per força i pregar-li: quedeu-vos amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar (Lc XXXIV, 29), ja es va fent de nit.

Som així: sempre poc agosarats, tal vegada per insinceritat, o tal vegada per pudor. En el fons, pensem: quedeu-vos amb nosaltres, ja que les tenebres ens envolten l’ànima, i solament Vós sou llum, solament Vós podeu calmar aquesta ànsia que ens consumeix. Perquè d’entre les coses belles, honestes, no ignorem quina és la primera: posseir sempre Déu (St. Gregori de Nazianze, Epistolae, CCXII [PG 37, 349]).

I Jesús es queda. Els ulls se’ns obren com els de Cleofàs i el seu company, quan Crist parteix el pa; i encara que Ell torni a desaparèixer de la nostra vista, també serem capaços de reprendre la marxa —es va fent fosc—, per parlar d’Ell als altres, perquè tanta alegria no cap en un sol pit.

Camí d’Emmaús. El Nostre Déu ha omplert de dolçor aquest nom. I Emmaús és el món sencer, perquè el Senyor ha obert els camins divins de la terra.

Amb els Sants Àngels

Demano al Senyor que, durant la nostra estada en aquesta terra on som, no ens apartem mai del vianant diví. Per això, augmentem també l’amistat amb els Sants Àngels Custodis. A tots ens cal molta companyia: companyia del Cel i de la terra. Sigueu devots dels Sants Àngels! Es molt humana l’amistat, però també és molt divina; com la vida nostra, que és divina i humana alhora. Us recordeu dels mots del Senyor?: ja no us dic servents, sinó amics (Ioh XV, 15). Ens ensenya de tenir confiança en els amics de Déu, que ja són al Cel, i en les criatures que conviuen amb nosaltres, i així mateix en les que semblen allunyades del Senyor, per tal d’atreure-les cap al bon camí.

Acabaré repetint com sant Pau als Colossencs: no parem de pregar per vosaltres i de demanar a Déu que arribeu al ple coneixement de la seva voluntat en tota saviesa i intel·ligència espiritual (Col I, 9). Saviesa que és proporcionada per l’oració, la contemplació, l’efusió del Paraclet en l’ànima.

A fi que us porteu d’una manera digna del Senyor, complaent-lo en tot, fructificant en tota mena d’obres bones i creixent en la ciència de Déu; enfortits en tota fortalesa pel poder de la seva glòria, a fi que obtingueu una perfecta paciència i longanimitat, donant gràcies amb joia a Déu Pare, que s’ha dignat a incloure-us en la porció d’herència dels sants en la llum; que ens salvà de la potestat de les tenebres i ens transportà al Regne del seu Fill estimat (Col I, 10-13).