Llistat de punts

En meditar aquelles paraules de Nostre Senyor: Jo per amor d’ells em santifico a mi mateix per tal que també ells siguin santificats en la veritat (Ioh XVII, 19), ens adonem clarament del nostre únic fi: la santificació, o bé, que hem de ser sants per santificar. Alhora, com una temptació subtil, potser ens assaltarà el pensament que som molt pocs els qui estem decidits a respondre a aquesta invitació divina, a part del fet que ens veiem com a instruments d’una categoria molt escassa. Certament, som pocs, en comparació amb la resta de la humanitat, i personalment no valem res; però l’afirmació del Mestre ressona amb autoritat: el cristià és llum, sal, ferment del món, i una mica de llevat fermenta tota la massa (Gal V, 9). Justament per això sempre he predicat que ens interessen totes les ànimes —de cent, totes cent—, sense discriminacions de cap mena, amb la certesa que Jesucrist ens ha redimit a tots, i vol ocupar-nos uns quants, malgrat tota la nostra nul·litat personal, perquè fem conèixer aquesta salvació.

Un deixeble de Crist mai no tractarà malament ningú; de l’error en diu error, però corregirà amb afecte el qui està equivocat: si no, no el podrà ajudar, no el podrà santificar. Cal conviure, cal comprendre, cal disculpar, cal que siguem fraternals; i, tal com ho aconsellava sant Joan de la Creu, tothora cal posar amor, on no hi ha amor, perquè llevi amor (Cfr. St. Joan de la Creu. Carta a María de la Encarnación, 6-VII-1591); també en aquestes circumstàncies aparentment intranscendents que ens deparen el treball professional i les relacions familiars i socials. Així, doncs, tu i jo aprofitarem fins i tot les oportunitats més banals que se’ns presentin, per tal de santificar-les, per tal de santificar-nos i per tal de santificar aquells qui amb nosaltres comparteixen els mateixos afanys quotidians, mentre sentim en les nostres vides el pes dolç i suggestiu de la corredempció.

S’atansa a la figuera: s’atansa a tu i s’atansa a mi. Jesús, amb fam i set d’ànimes. De la Creu estant, ha clamat: sitio! (Ioh XIX, 28), tinc set. Set de nosaltres, del nostre amor, de les nostres ànimes i de totes les ànimes que hem de dur fins a Ell, pel camí de la Creu, que és el camí de la immortalitat i de la glòria del Cel.

Va arribar a la figuera, i no hi trobà més que fulles (Mt XXI, 19). Això és lamentable. Passa així en la nostra vida? És que dissortadament hi manca fe, vibració d’humilitat, que no s’hi veuen sacrificis ni obres? Que només hi ha la façana cristiana, però que estem mancats de profit? És terrible. Perquè Jesús ho mana: que mai més no neixi fruit de tu. I a l’instant la figuera restà seca (Mt XXI, 19). Ens fa llàstima aquest passatge de l’Escriptura Santa, ensems que ens anima també a encendre la fe, a viure conforme a la fe, per tal que Crist rebi sempre un guany de nosaltres.

No ens enganyem: Nostre Senyor mai no depèn de les nostres construccions humanes; els projectes més ambiciosos són, per a Ell, un joc d’infants. Ell vol ànimes, vol amor; vol que tothom acudeixi a fruir el seu Regne per l’Eternitat. Hem de treballar molt a la terra; i hem de treballar bé, perquè aquesta tasca ordinària és el que hem de santificar. Però no ens oblidem mai de dur-la a terme per Déu. Si la féssim per nosaltres mateixos, per orgull, no produiríem més que fullaraca: ni Déu ni els homes aconseguirien, en un arbre tan frondós, un xic de dolcesa.

Enmig de la multitud, un d’aquells entesos que no encertaven ja a discernir les ensenyances revelades a Moisès, embullades per ells mateixos amb una estèril casuística, ha fet una pregunta al Senyor. Jesús obre els seus llavis divins per respondre a aquest doctor de la Llei i contesta pausadament, amb la segura persuasió d’aquell qui ho té ben experimentat: estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tota la ment. Aquest és el primer i el màxim manament. El segon li és semblant: estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. En aquests dos manaments culminen tota la llei i els profetes (Mt XXII, 37-40).

Ara fixeu-vos en el Mestre reunit amb els seus deixebles, en la intimitat del Cenacle. En acostar-se el moment de la seva Passió, el Cor de Crist, voltat d’aquells que Ell estima, esclata en flamarades inefables: un manament nou us dono: que us estimeu els uns als altres; que així com jo us he estimat, us estimeu també els uns als altres. En això coneixerà tothom que sou deixebles meus, si us teniu amor els uns als altres (Ioh XIII, 34-35).

Per acostar-se al Senyor mitjançant les pàgines del Sant Evangeli, recomano sempre que us esforceu a ficar-vos a l’escena de tal manera, que hi participeu com un personatge més. Així —jo ho sé de tantes ànimes normals i corrents que ho viuen—, us abstraureu com Maria, pendent de les paraules de Jesús o bé, com Marta, us atrevireu a manifestar-li sincerament les vostres inquietuds, fins i tot les més petites (Cfr. Lc X, 39-40).

Senyor, per què l’anomeneu nou, aquest manament? Tal com ho acabem de sentir, l’amor al proïsme era prescrit en l’Antic Testament, i també recordareu que Jesús, tan bon punt comença la seva vida pública, amplia aquesta exigència, amb una divina generositat: heu sentit que fou dit: estimaràs el teu proïsme i odiaràs el teu enemic. Doncs bé, jo us demano més: estimeu els vostres enemics fent el bé als qui us avorreixen i pregueu pels qui us persegueixen i calumnien (Mt V, 42-44).

Senyor, permeteu-nos d’insistir-hi: per què continueu anomenant nou aquest precepte? Aquella nit, poques hores abans d’immolar-vos a la Creu, durant aquella conversa entranyable amb els qui —a pesar de les seves flaqueses i misèries personals, com les nostres— us han acompanyat fins a Jerusalem, Vós ens vau revelar la mesura insospitada de la caritat: així com jo us he estimat. ¡Com no us havien d’entendre els Apòstols, si havien estat testimonis del vostre amor insondable!

L’anunci i l’exemple del Mestre esdevenen clars, precisos. Ha subratllat amb obres la seva doctrina. I, tot i així, molts cops he pensat que després de vint segles, encara continua essent un manament nou, perquè molt pocs homes s’han esforçat per practicar-lo; la resta, la majoria s’ha estimat i s’estima més fer el desentès. Amb un egoisme exacerbat, en conclouen: per què més complicacions, ja em basta i em sobra amb el meu.

Entre els cristians, una positura així no és vàlida. Si professem aquesta mateixa fe, si és de debò que ambicionem de trepitjar les nítides empremtes que els peus de Crist han deixat a la terra, no ens hem de conformar amb evitar als altres els mals que no ens desitgem nosaltres mateixos. Això és molt, però és molt poc, quan entenem que la mesura del nostre amor és definida pel comportament de Jesús. A més, Ell no ens proposa aquesta norma de conducta com una fita llunyana, com la coronació de tota una vida de lluita. És —ha d’ésser, hi insisteixo, perquè ho tradueixis en propòsits concrets— el punt de partida, ja que Nostre Senyor ho anteposa com a senyal previ: en això coneixeran que sou els meus deixebles.

Jesucrist, Senyor Nostre, s’encarnà i prengué la nostra naturalesa per mostrar-se a la humanitat com el model de totes les virtuts. Apreneu de mi, ens invita, que sóc benigne i humil de cor (Mt XI, 29).

Més endavant, quan explica als Apòstols el senyal pel qual els reconeixeran com a cristians, no diu: perquè sou humils. Ell és la puresa més sublim, l’Anyell immaculat. Res no podria tacar la seva santedat perfecta, sense màcula (Cfr. Ioh VIII, 46). Però tampoc no indica: s’adonaran que estan davant els meus deixebles perquè sou castos i nets.

Passà per aquest món amb el despreniment més complet dels béns de la terra. Tot essent el Creador i el Senyor de tot l’univers, li faltava fins i tot el lloc per a reclinar el cap (Cfr. Mt VIII, 20). Això no obstant, no comenta: sabran que sou dels meus perquè no us heu aferrat a les riqueses. S’està quaranta dies amb les seves nits, al desert, dejunant rigorosament (Cfr. Mt IV, 2), abans de dedicar-se a la predicació de l’Evangeli. I, d’igual manera, no afirma als seus: comprendran que serviu Déu, perquè no sou goluts ni bevedors.

La característica que distingirà els apòstols, els cristians autèntics de tots els temps, l’hem sentida: en això —justament en això— coneixeran tots que sou els meus deixebles, que us teniu amor els uns als altres (Ioh XIII, 35).

Em sembla perfectament lògic que els fills de Déu hagin restat sempre remoguts —com tu i jo, en aquests moments— davant aquesta insistència del Mestre. El Senyor no estableix com a prova de la fidelitat dels seus deixebles, els prodigis o els miracles inaudits, bé que els ha conferit el poder de fer-los, en l’Esperit Sant. Què els comunica? Coneixeran que sou els meus deixebles si us estimeu recíprocament (St. Basili, Regula efusius tractatae, III, 1 [PG 31, 918]).

Pedagogia divina

No odiar l’enemic, no tornar mal per mal, renunciar a la venjança, perdonar sense rancúnia, era considerat aleshores —i ara també, no ens enganyem— una conducta insòlita, massa heroica, fora del comportament normal. Fins aquí arriba la mesquinesa de les criatures. Jesucrist, que ha vingut a salvar tothom i que desitja associar els cristians a la seva obra redemptora, volgué ensenyar als seus deixebles —a tu i a mi— una caritat gran, sincera, més noble i valuosa: ens hem d’estimar mútuament com Crist ens estima a cada un de nosaltres. Solament així, imitant —dins la nostra pròpia personal tosquedat— les maneres divines, aconseguirem d’obrir el nostre cor a tots els homes, estimar d’una manera més alta, completament nova.

Que bé que van posar en pràctica els primers cristians aquesta caritat ardent, que sobresortia amb excés més enllà dels cimals de la simple solidaritat humana o de la benignitat de caràcter. S’estimaven entre si, dolçament i fortament, des del Cor de Crist. Un escriptor del segle II, Tertulià, ens ha transmès el comentari dels pagans, commoguts en contemplar la continença dels fidels d’aleshores, tan plena d’atractiu sobrenatural i humà: mireu com s’estimen (Tertulià, Apologeticum, XXXIX [PL 1, 471]), repetien.

Si t’adones que tu, ara o en tants de detalls de la jornada, no mereixes aquesta lloança; que el teu cor no reacciona com caldria davant les exigències divines, pensa també que t’ha arribat el temps de rectificar. Atèn la invitació de sant Pau: obrem el bé amb tothom, però sobretot amb els qui mitjançant la fe (Gal VI, 10), pertanyen al Cos Místic de Crist.

El principal apostolat que els cristians hem de realitzar en el món, el millor testimoni de fe, és contribuir a fer que dins l’Església es respiri el clima de l’autèntica caritat. Quan no ens estimem lleialment, quan hi ha atacs, calúmnies i renyines, qui se sentirà atret pels qui sostenen que prediquen la Bona Nova de l’Evangeli?

Resulta molt fàcil, molt de moda, afirmar amb la boca que un estima totes les criatures, creients i no creients. Però si qui parla així maltracta els germans en la fe, dubto que en la seva conducta hi hagi res que no sigui una xerrameca hipòcrita. En canvi, quan estimem en el Cor de Crist els qui som fills d’un mateix Pare, estem associats en una mateixa fe i som hereus d’una mateixa esperança (Minuci Fèlix, Octavius, XXXI [PL 3, 338]), la nostra ànima s’engrandeix i crema amb l’afany que tothom s’acosti a Nostre Senyor.

Us recordo les exigències de la caritat i potser algú opinarà que manca justament aquesta virtut en les paraules que acabo de pronunciar. Res no fóra més oposat a la realitat. Us puc assegurar que, amb un sant orgull i sense falsos ecumenismes, em vaig omplir de goig quan en el passat Concili Vaticà II prenia cos amb una renovada intensitat aquesta preocupació de dur la Veritat als qui fan via apartats de l’únic Camí, del de Jesús, ja que em consumeix la fam que se salvi la humanitat entera.

Sí, fou molt gran la meva alegria, també perquè es veia confirmat novament un apostolat tan preferit per l’Opus Dei, l’apostolat ad fidem, que no rebutja ningú, i admet els no cristians, els ateus, els pagans, perquè tant com sigui possible participin dels béns espirituals de la nostra Institució: això té una llarga història, de dolor i de lleialtat que ja he explicat en d’altres ocasions. Per això torno a dir, sense por, que considero un zel hipòcrita, mentider, el que empeny a tractar bé els qui són lluny, mentre trepitja o menysprea els qui viuen al costat nostre la mateixa fe. Tampoc no crec que t’interessis per l’últim pobre del carrer, si martiritzes els de casa teva; si ets indiferent a les seves alegries, les seves penes, els seus disgustos; si no t’esforces a comprendre o passar per alt els seus defectes, mentre no siguin ofensa de Déu.

¿No us commou que l’Apòstol Joan, ja ancià, dediqui la major part d’una de les seves epístoles a exhortar-nos perquè ens captinguem segons aquesta doctrina divina? L’amor que hi ha d’haver entre els cristians neix de Déu, que és Amor. Caríssims, estimem-nos els uns als altres, que la caritat ve de Déu, i que tot aquell qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és Amor (1 Ioh IV, 7-8). Es detura en la caritat fraterna,puix que per Crist hem estat convertits en fills de Déu: Mireu quin amor tan gran ens ha donat el Pare, volent que siguem anomenats fills de Déu, i, de fet, ho som! (1 Ioh III, 1).

I mentre truca fort a les nostres consciències per tal que esdevinguin més sensibles a la gràcia divina, insisteix que hem rebut una prova meravellosa de l’amor del Pare pels homes: la caritat de Déu s’ha manifestat entre nosaltres en això: Déu ha enviat el seu Fill Unigènit al món a fi que per Ell tinguem vida (1 Ioh IV, 9). El Senyor prengué la iniciativa, venint al nostre encontre. Ens va donar aquest exemple perquè acudim amb Ell a servir els altres, perquè —m’agrada de tornar-ho a dir— posem generosament el nostre cor a terra, de manera que els altres trepitgin tou, i els sigui més amable la lluita. Ens hem de comportar així, perquè hem estat fets fills del mateix Pare, d’aquest Pare que no va dubtar a donar-nos el seu Fill molt estimat.

Universalitat de la caritat

Amb el nom de proïsme, diu sant Lleó el Gran, no hem de considerar només els qui s’uneixen a nosaltres amb els llaços de l’amistat o del parentiu, sinó tots els homes, amb els quals tenim una naturalesa comuna… Un sol Creador ens ha fet, un sol Creador ens ha donat l’ànima. Tots gaudim d’un mateix cel i d’un mateix aire, dels mateixos dies i les mateixes nits i, per més que els uns són bons i d’altres són dolents, els uns justos i els altres injustos, Déu, malgrat tot, és generós i benigne amb tothom (St. Lleó el Gran, Sermo XII, 2 [PL 54, 170]).

Els fills de Déu ens forgem en la pràctica d’aquest manament nou, aprenem en l’Església a servir i a no ésser servits (Cfr. Mt XX, 28), i ens trobem amb forces per estimar la humanitat d’una manera nova, que tothom veurà com el fruit de la gràcia de Crist. El nostre amor no es confon amb una disposició sentimental, ni tampoc amb la simple companyonia, ni amb l’afany no gaire clar d’ajudar els altres per demostrar-nos a nosaltres mateixos que som superiors. No; és conviure amb el proïsme, venerar —hi insisteixo— la imatge de Déu que hi ha en cada home, procurant que ell també la contempli, perquè sàpiga adreçar-se a Crist.

Universalitat de la caritat significa, doncs, universalitat de l’apostolat; la traducció en obres i de debò, per la nostra banda, del gran deler de Déu, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat (1 Tim II, 4).

Si cal estimar també els enemics —em refereixo a aquells que ens col·loquen entre els seus enemics: jo no em sento enemic de ningú ni de res—, caldrà estimar, més que més, els qui solament són lluny, els qui ens són menys simpàtics, els qui, per la llengua, la cultura o l’educació, semblen allò que és oposat a tu i a mi.

De quin amor es tracta? La Sagrada Escriptura parla de dilectio, a fi que s’entengui bé que no és només una qüestió d’afecte sensible. Expressa més aviat una determinació ferma, de la voluntat. Dilectio deriva de electio, de «elegir». Jo hi afegiria que estimar, en cristià, significa voler estimar, fer el determini en Crist de cercar el bé de les ànimes sense discriminació de cap mena, aconseguint per a elles, abans que res, el millor: que coneguin Crist, que se n’enamorin.

El Senyor ens apressa: estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen i calumnien (Mt V, 44). Podem no sentir-nos humanament atrets envers les persones que ens rebutjarien, si ens hi acostàvem. Però Jesús ens exigeix que no els tornem mal per mal; que no malbaratem les ocasions de servir-les amb el cor, per més que ens costi; que no deixem mai de tenir-les presents en les nostres oracions.

Aquesta dilectio, aquesta caritat, s’emplena de matisos més entranyables quan es refereix als germans en la fe, i especialment als qui, perquè Déu ho ha establert així, es troben més a prop de nosaltres: els pares, el marit o la muller, els fills i els germans, els amics i els col·legues, els veïns. Si no hi hagués aquesta estimació, amor humà noble i net, ordenat a Déu i fundat en Ell, no hi hauria caritat.

Una de les seves primeres manifestacions es concreta en iniciar l’ànima en els camins de la humilitat. Quan sincerament ens considerem no res; quan entenem que, sense l’ajut diví, la més feble i flaca de les criatures fóra millor que nosaltres; quan ens veiem capaços de tots els errors i de tots els horrors; quan sabem que som uns pecadors encara que breguem amb delit per apartar-nos de tantes infidelitats, com podríem pensar malament dels altres?, com es podrà alimentar en el cor el fanatisme, la intolerància, l’orgull?

La humilitat ens mena a aquesta forma de tractar el proïsme, que és la millor: la de comprendre tothom, conviure amb tothom, disculpar tothom; no crear divisions ni barreres; comportar-se —sempre!— com instruments d’unitat. No és en debades que existeix en el fons de l’home una aspiració forta envers la pau, envers la unió amb els consemblants, envers el respecte mutu dels drets de la persona, de manera que aquest mirament es transformi en fraternitat. Reflecteix una empremta d’allò que és més valuós de la nostra condició humana: si tots som fills de Déu, la fraternitat ni es redueix a un tòpic, ni resulta un ideal il·lusori: ressalta com una meta difícil, però real.

Davant tots els cínics, els escèptics, els desamorats, els qui han convertit la pròpia covardia en una mentalitat, els cristians hem de demostrar que aquesta afecció és possible. Potser hi ha moltes dificultats per a comportar-se així, ja que l’home fou creat lliure i està a la seva mà el fet d’enfrontar-se inútilment i amargament contra Déu: però és possible i és real, perquè aquesta conducta neix necessàriament com a conseqüència de l’amor de Déu i de l’amor a Déu. Si tu i jo ho volem, Jesucrist també ho vol. Aleshores entendrem en tota la seva profunditat i amb tota la seva fecunditat el dolor, el sacrifici i la donació desinteressada en la convivència diària.

L’exercici de la caritat

Pecaria d’ingenu aquell que s’imaginés que les exigències de la caritat cristiana s’acompleixen fàcilment. Es demostra molt distint allò que experimentem en el quefer habitual de la humanitat i, malauradament, en l’àmbit de l’Església. Si l’amor no obligués a callar, cadascú parlaria llargament de divisions, d’atacs, d’injustícies, de murmuracions, d’insídies. Hem d’admetre-ho amb senzillesa, per mirar de posar de la nostra part el remei oportú, que s’ha de traduir en un esforç personal per no ferir, per no maltractar, per corregir sense enfonsar ningú.

No són coses d’avui. Pocs anys després de l’Ascensió de Crist al Cel, quan encara anaven d’una banda a l’altra gairebé tots els apòstols, i era general un fervor estupend de fe i d’esperança, malgrat tot, ja eren molts els qui començaven a esgarriar-se, a no viure la caritat del Mestre.

Del moment que entre vosaltres hi ha gelosia i desacord —escriu sant Pau als de Corint—, no sou per ventura carnals i no us comporteu d’una manera massa humana? Perquè, quan l’un diu: jo sóc de Pau, i l’altre: jo, d’Apol·lo, no us declareu simplement humans (1 Cor III, 3-4) que no comprenen que Crist ha vingut a superar totes aquestes divisions? Què és Apol·lo? Què és Pau? Ministres d’aquell en qui heu cregut, cadascú segons allò que el Senyor li ha donat (1 Cor III, 4-5).

L’apòstol no rebutja la diversitat: cada u té de Déu el seu propi do, qui d’una manera, qui d’una altra (Cfr. 1 Cor VII, 7). Però aquestes diferències han d’estar al servei del bé de l’Església. Jo em sento mogut a demanar al Senyor, ara, —uniu-vos, si voleu, a aquesta oració meva— que no permeti que en la seva Església la manca d’amor sembri el jull en les ànimes. La caritat és la sal de l’apostolat dels cristians: si perd el gust, ¿com ens podrem presentar davant el món i explicar, amb el cap alt, que aquí hi ha el Crist?

Així, doncs, us torno a dir amb sant Pau: si jo parlés totes les llengües dels homes i dels àngels, però no tingués caritat, seria com un metall que sona o com el címbal que dringa. I si tingués el do de profecia i sabés tots els misteris i tota la ciència, si tingués tota la fe fins a fer canviar de lloc les muntanyes, però no tingués caritat, no seria res. I, si distribuís tots els meus béns per a sustentar els pobres, si oferís el meu cos i el foc em consumís, però no tingués caritat, tot allò de res no em serviria (1 Cor XIII, 1-3).

Davant aquestes paraules de l’Apòstol dels gentils, no falten els qui coincideixen amb aquells deixebles de Crist, que, quan Nostre Senyor els anuncià el Sagrament de la seva Carn i de la seva Sang, van comentar: és dura, aquesta doctrina, qui pot escoltar-la? (Ioh VI, 61). És dura, sí. Perquè la caritat que descriu l’Apòstol no es limita a la filantropia, a l’humanitarisme, o bé a la lògica commiseració davant el sofriment d’altri: exigeix l’exercici de la virtut teologal de l’amor a Déu i de l’amor, per Déu, als altres. Per això, la caritat no caducarà mai, mentre que les profecies finiran, les llengües cessaran i s’acabarà la ciència… Ara subsisteixen la fe, l’esperança i la caritat, totes tres; però la més gran de totes elles és la caritat (1 Cor XIII, 8, 13).