Llistat de punts

Però reprenguem el fil de la paràbola. I les irreflexives, què fan? D’aleshores ençà dediquen tot el seu afany a agençar-se per esperar l’Espòs: van a comprar l’oli. Però s’hi han decidit tard, i mentre hi anaven, va arribar l’espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces, i la porta restà tancada. Més tard van arribar també les altres, i deien: Senyor, Senyor, obriu-nos! (Mt XXV, 10-11). No és pas que s’hagin estat sense fer res: han intentat alguna cosa. Però van sentir la veu que els responia amb duresa: no us conec (Mt XXV, 12). No van saber o no van voler preparar-se amb la sol·licitud que calia, i es van descuidar de comprar l’oli raonablement al seu temps. Els va faltar generositat per a acomplir plenament el poc que se’ls havia encomanat. Mancaven, de fet, moltes hores, però les van desaprofitar.

Pensem ardidament en la nostra vida. ¿Per què no trobem de vegades aquests minuts, per acabar amorosament la feina que ens afecta i que és el mitjà de la nostra santificació? ¿Per què descurem les obligacions familiars? ¿Per què ens entra la precipitació en el moment de resar, d’assistir al sant Sacrifici de la Missa? ¿Per què ens manquen la serenitat i la calma, per a l’acompliment de les obligacions del propi estat, i ens entretenim sense cap pressa a anar darrera els capricis personals? Em podreu respondre: això són menuderies. Sí, veritablement: però aquestes menuderies són l’oli, el nostre oli, que manté viva la flama i el llum encès.

Demanarem ara al Senyor, per acabar aquesta estona de conversa amb Ell, que ens concedeixi de repetir amb sant Pau que vencem plenament per aquell qui ens ha estimat. Per això estic segur que ni la mort, ni la vida, ni àngels, ni principats, ni virtuts, ni el present, ni el futur, ni poders, ni altitud, ni profunditat ni cap altra criatura no podrà separar-nos de l’amor de Déu, que hi ha en el Crist Jesús, Senyor nostre (Rom VIII, 37-39).

D’aquest amor, l’Escriptura també canta amb paraules enceses: ni les aigües copioses no pogueren extingir la caritat, ni se l’emportaren les riuades (Cant VIII, 7). Aquest amor sadollà sempre el Cor de Santa Maria, fins a enriquir-la amb entranyes de Mare per a la humanitat entera. En la Verge, l’amor a Déu es confon també amb la sol·licitud envers tots els seus fills. Devia haver patit molt el seu Cor dolcíssim, atent fins als més petits detalls —no tenen vi (Ioh II, 3)—, en presenciar aquella crueltat col·lectiva, aquell acarnissament que fou, per part dels botxins, la Passió i Mort de Jesús. Però Maria no parla. Com el seu Fill, estima, calla i perdona. Aquesta és la força de l’amor.

Mare de l’Església

M’agrada de tornar amb la imaginació a aquells anys que Jesús s’estigué al costat de la seva Mare, que comprenen gairebé tota la vida de Nostre Senyor en aquest món. Veure’l petit, quan Maria en té cura i el besa i l’entreté. Veure’l créixer, davant els ulls enamorats de la seva Mare i de Josep, el seu pare a la terra. Amb quina tendresa i amb quina delicadesa Maria i el Sant Patriarca es devien preocupar de Jesús durant la seva infantesa i, en silenci, devien aprendre molt i constantment d’Ell. Llurs ànimes es devien anar emmotllant a l’ànima d’aquell Fill, Home i Déu. Per això la Mare —i, després d’Ella, Josep— coneix com ningú els sentiments del Cor de Crist, i tots dos són el camí millor, gosaria dir que l’únic, per a arribar al Salvador.

Que en cadascun de vosaltres, escrivia sant Ambròs, estigui l’ànima de Maria, per lloar el Senyor; que estigui en cadascú l’esperit de Maria, per fruir en Déu. I aquest Pare de l’Església afegeix unes consideracions que a primer cop d’ull semblen agosarades, però que tenen un sentit espiritual clar per a la vida del cristià. Segons la carn, una sola és la Mare de Crist; segons la fe, Crist és fruit de tots nosaltres (St. Ambròs, Expositio Evangelii secundum Lucam, II, 26 [PL 15, 1561]).

Si ens identifiquem amb Maria, si n’imitem les virtuts, podrem fer que Crist neixi, per la gràcia, en l’ànima de molts que s’hi identificaran per l’acció de l’Esperit Sant. Si imitem Maria, d’alguna manera participarem en la seva maternitat espiritual. En silenci, com Nostra Senyora; sense que es noti, gairebé sense paraules, amb el testimoni íntegre i coherent d’una conducta cristiana, amb la generositat de repetir sense parar un fiat que es renova com quelcom d’íntim entre nosaltres i Déu.

Mestra de caritat. Recordeu aquella escena de la presentació de Jesús al temple. L’ancià Simeó assegurà a Maria, la seva Mare: mira, aquest és posat per a caiguda i redreç de molts a Israel, i com a signe de contradicció —i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima— perquè així es revelin els pensaments de molts cors (Lc II, 34-35). La immensa caritat de Maria envers la humanitat fa que s’acompleixi en Ella, així mateix, l’afirmació de Crist: ningú no té un amor més gran que el qui dóna la pròpia vida pels seus amics (Ioh XV, 13).

Amb raó, els Romans Pontífexs han anomenat Maria Corredemptora: de tal manera, juntament amb el seu Fill pacient i morent, va patir i gairebé va morir; i de tal manera, per la salvació dels homes, abdicà els drets materns sobre el seu Fill, i l’immolà, en tant que d’Ella depenia, per apaivagar la justícia de Déu, que hom pot dir d’Ella amb raó que redimí el gènere humà juntament amb Crist (Benet XV, Carta Inter sodalicia, 22-III-1918, AAS 10 [1919], 182). Així entenem millor aquell moment de la Passió de Nostre Senyor, que mai no ens cansarem de meditar: stabat autem iuxta crucem Iesu mater eius (Ioh XIX, 25), estava al costat de la creu de Jesús, la seva Mare.

Haureu observat la manera com algunes mares, mogudes d’un orgull legítim, s’apressen a posar-se al costat dels fills quan triomfen, quan reben un reconeixement públic. D’altres, en canvi, fins i tot en aquests moments Romanen en un segon pla, estimant en silenci. Maria era així, i Jesús ho sabia.

Ara, en canvi, en l’escàndol del Sacrifici de la Creu, Santa Maria hi era present, sentint amb tristesa els qui passaven, i l’insultaven movent el cap i dient: Tu que destrueixes el Temple de Déu i en tres dies el reconstrueixes, salva’t a tu mateix; si ets Fill de Déu, baixa de la Creu (Mt XXVII, 39-40). Nostra Senyora escoltava les paraules del seu Fill, unint-se al seu dolor: Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat? (Mt XXVII, 46). Què hi podia fer, Ella? Fondre’s amb l’amor redemptor del seu Fill, oferir al Pare el dolor immens —com una espasa esmolada— que traspassava el seu Cor pur.

Novament Jesús se sent confortat, amb aquesta presència discreta i amorosa de la Mare. Maria no crida, no va d’una banda a l’altra. Stabat: està dempeus, al costat del Fill. És aleshores quan Jesús la mira, i adreça després la mirada a Joan. I exclama: Mare, aquí teniu el vostre fill. Després diu al deixeble: aquí tens la teva Mare (Ioh XIX, 26-27). En Joan, Crist confia a la seva Mare tots els homes i especialment els seus deixebles: els qui havien de creure en Ell.

Felix culpa (Vigília Pasqual, Praeconium), canta l’Església, feliç culpa, perquè ha aconseguit de tenir un tal i tan gran Redemptor. Feliç culpa, hi podem afegir també, que ens ha merescut de rebre per Mare Santa Maria. Ja estem segurs, per tal com res no ens ha de preocupar: perquè Nostra Senyora, coronada Reina del Cel i de la terra, és l’omnipotència suplicant davant de Déu. Jesús no pot negar res a Maria, ni tampoc a nosaltres, fills de la seva mateixa Mare.