Llistat de punts

Feines de pesca

Vet aquí, diu el Senyor, que enviaré molts pescadors, i pescaré aquests peixos (Ier XVI, 16). Així ens concreta la gran labor: pescar. De vegades, hom parla o escriu sobre el món, comparant-lo a un mar. I hi ha veritat en aquesta comparació. En la vida humana, com en el mar, hi ha períodes de calma i de borrasca, de tranquil·litat i de vents forts. Sovint, les criatures neden en aigües amargues, enmig de grans onades; caminen entre tempestes, en una anada trista, per bé que sembla que tenen alegria, per bé que sembla que fan molt de soroll: són riallades que volen encobrir el descoratjament, el disgust, la vida sense caritat i sense comprensió. Es devoren els uns als altres, els homes igual que els peixos.

És tasca dels fills de Déu aconseguir que tots els homes entrin —en llibertat— dins la xarxa divina, perquè s’estimin. Si som cristians, ens hem de convertir en aquests pescadors que descriu el profeta Jeremies, amb una metàfora que també va emprar repetidament Jesucrist: seguiu-me, i us faré pescadors d’homes (Mt IV, 19), diu a Pere i a Andreu.

Acompanyem Crist en aquesta pesca divina. Jesús és a la vora del llac de Genesaret i la gent s’amuntega al seu voltant, delerosa d’escoltar la paraula de Déu (Lc V, 1). Com ara! Que no ho veieu? Desitgen sentir el missatge de Déu, per bé que externament ho dissimulen. Potser n’hi ha que han oblidat la doctrina de Crist; d’altres —sense que hi tinguin cap culpa— mai no l’aprengueren, i pensen en la religió com en una cosa estranya. Convenceu-vos, però, d’una realitat sempre actual: sempre arriba un moment que l’ànima no pot més, no en té prou amb les explicacions habituals, no la satisfan les mentides dels falsos profetes. I, encara que aleshores no ho admetin, aquestes persones tenen fam de saciar la seva inquietud amb l’ensenyament del Senyor.

Deixem que ho conti sant Lluc: Veié dues barques parades a la vora del llac; i els pescadors n’havien baixat, i esbandien les xarxes. Ell pujà en una de les barques, que era de Simó, i el pregà que s’apartés una mica de terra i, assegut, de la barca estant ensenyava les multituds (Lc V, 2-3). En acabar la seva catequesi, va ordenar a Simó: vés mar endins i tireu les xarxes per pescar (Lc V, 4). És Crist l’amo de la barca; és Ell qui prepara la feina: per això ha vingut al món, per ocupar-se que els seus germans trobin el camí de la glòria i de l’amor al Pare. L’apostolat cristià, no l’hem inventat nosaltres. Els homes, si per cas, l’entrebanquem: perquè som maldestres, amb la nostra manca de fe.

Simó li respongué: Mestre, tota la nit que ens hi hem escarrassat, i no hem agafat res (Lc V, 5). La resposta sembla raonable. D’ordinari, pescaven en aquestes hores; i, justament en aquella ocasió, la nit havia estat infructuosa. Com pescaran de dia? Però, Pere té fe: només per la vostra paraula, tiraré la xarxa (Lc V, 5). Decideix de fer com Crist li ho ha suggerit; es compromet a treballar, confiat en la Paraula del Senyor. Què passa aleshores? I, havent-ho fet, agafaren una quantitat tan gran de peixos, que la xarxa se’ls esquinçava. Aleshores feren senyal als companys de l’altra barca que hi anessin a ajudar-los. Hi anaren i ompliren totes dues barques, talment que gairebé s’enfonsaven (Lc V, 6-7).

Jesús, en sortir del mar amb els seus deixebles, no mirava tan solament aquesta pesca. Per això, quan Pere se li llança als peus i confessa amb humilitat: aparteu-vos de mi, Senyor, que sóc un home pecador! Nostre Senyor respon: no tinguis por, d’ara endavant seràs pescador d’homes (Lc V, 8-10). I en aquesta nova pesca, tampoc no fallarà tota l’eficàcia divina: instruments de grans prodigis són els apòstols, malgrat llurs personals misèries.

Es repetiran els miracles

També a nosaltres, si breguem diàriament per obtenir la santedat cada un en el seu propi estat en el món i en l’exercici de la pròpia professió, en la nostra vida ordinària, goso assegurar que el Senyor ens farà instruments capaços d’obrar miracles i, si calia, dels més extraordinaris. Donarem claror als cecs. ¿Qui no podria contar mil casos de com un cec gairebé de naixement recobra la vista, rep tota l’esplendor de la llum de Crist? I un altre era sord, i un altre mut, que no podien sentir o articular una paraula com a fills de Déu… I se’ls han purificat els sentits, i escolten i s’expressen ja com homes, no pas com bèsties. In nomine lesu! (Act III, 6), en el nom de Jesús els seus Apòstols donen la facultat de moure’s a aquell paralític, incapaç d’una acció útil; i aquell altre gandul, que sabia les seves obligacions però no les complia… En nom del Senyor, surge et ambula! (Act III, 6), aixeca’t i camina.

L’altre, difunt, podrit, que feia tuf de cadàver, ha copsat la veu de Déu, com en el miracle del fill de la vídua de Naïm: noi, jo t’ho mano, aixeca’t! (Lc VII, 14). Miracles com els de Crist, miracles com els dels primers Apòstols són els que farem. Potser en tu mateix, en mi, s’han operat aquests prodigis: tal vegada érem cecs, o sords, o paralítics, o bé pudíem de mort, i la paraula del Senyor ens ha aixecat de la nostra prostració. Si estimem Crist, si el seguim sincerament, si no ens busquem a nosaltres mateixos sinó tan sols a Ell, en el seu nom podrem transmetre a d’altres, per gràcia, allò que per gràcia ens ha estat concedit.

Però els deixebles —escriu sant Joan— no conegueren que era Jesús. Aleshores, Jesús els digué: nois, que teniu res per menjar? (Ioh XXI, 4-5). Aquesta escena familiar de Crist, a mi, m’omple de goig. Que digui això Jesucrist, Déu! Ell, que ja té un cos gloriós! Tireu la xarxa per la banda dreta, i en trobareu. La hi van tirar, doncs, i ja no la podien treure a causa de l’abundor de peixos (Ioh XXI, 6). Ara ho entenen. Torna al cap d’aquells deixebles allò que en tantes d’ocasions han sentit de llavis del Mestre: pescadors d’homes, apòstols. I veuen que tot és possible, perquè és Ell qui dirigeix la pesca.

Llavors, aquell deixeble que Jesús estimava digué a Pere: és el Senyor (Ioh XXI, 7). L’amor, l’amor ho veu de lluny estant. L’amor és el primer que copsa aquestes delicadeses. Aquell Apòstol adolescent, amb l’estimació ferma que sent envers Jesús, ja que estimava Crist amb tota la puresa i tota la tendresa d’un cor que mai no ha estat corromput, exclamà: és el Senyor!

Simó Pere, tot just sentí és el Senyor, va cenyir-se la túnica i es tirà a l’aigua (Ioh XXI, 7). Pere és la fe. I es llança al mar, ple d’una audàcia meravellosa. Amb l’amor de Joan i la fe de Pere, fins on arribarem nosaltres?