Llistat de punts

Aquí, a la presència de Déu, que ens presideix des del Sagrari —com enforteix aquesta proximitat real de Jesús!—, meditarem avui sobre aquest do suau de Déu, l’esperança que curulla les nostres ànimes d’alegria, spe gaudentes (Rom XII, 12), joiosos, perquè —si som fidels— ens espera l’Amor infinit.

No oblidem mai que, per a tothom —per a cada un de nosaltres, doncs— només hi ha dues maneres d’estar-se a la terra: s’hi viu una vida divina, sempre lluitant per agradar Déu; o bé s’hi viu una vida animal, més o menys humanament il·lustrada, quan hom prescindeix d’Ell. Mai no he concedit gaire pes als santons que es gloriegen de no ser creients: jo me’ls estimo molt, com tots els homes, germans meus; els admiro la bona voluntat que en determinats aspectes pot mostrar-se heroica, però els planyo, perquè tenen l’enorme desgràcia que els falta la llum i la calor de Déu, i la inefable alegria de l’Esperança teologal.

Un cristià sincer, coherent amb la seva fe, no actua més que de cara a Déu, amb una visió sobrenatural; treballa en aquest món, que estima apassionadament, ficat entre els afanys de la terra, amb l’esguard fit al Cel. Ens ho confirma sant Pau: quae sursum sunt quaerite; cerqueu les coses de dalt, on Crist seu a la dreta de Déu; assaboriu les coses del Cel, no les de la terra. Per tal com ja sou morts —a allò que és mundà, pel Baptisme—, i la vostra vida és amagada amb Crist en Déu (Col III, 1-3).

Però si abunden els temorosos i els frívols, en aquesta terra nostra molts homes rectes, impulsats per un ideal noble —per bé que sense cap motiu sobrenatural, per filantropia—, afronten tota mena de privacions i es gasten generosament servint els altres, ajudant-los en llurs sofriments o dificultats. Em sento sempre mogut a respectar, i fins i tot a admirar la tenacitat de qui treballa decididament per un ideal net. Tanmateix, considero una obligació meva recordar que tot allò que iniciem ací, si és una empresa exclusivament nostra, neix amb el segell de la caducitat. Mediteu les paraules de l’Escriptura: però si contemplava el conjunt de les coses que havien dut a terme les meves mans i la fatiga que m’havien costat, heus aquí que tot em semblava vanitat i omplir-se de vent, i que sota el sol res no aprofita (Eccli II, 11).

Aquesta precarietat no sufoca l’esperança. Al contrari, quan reconeixem les petiteses i la contingència de les iniciatives terrenals, aquest treball s’obre a l’autèntica esperança, que eleva tot el quefer humà i el converteix en un lloc d’encontre amb Déu. S’il·lumina així aquesta tasca amb una claror perenne, que allunya les tenebres de les desil·lusions. Però si transformem els projectes temporals en metes absolutes, esborrant de l’horitzó l’estada eterna i el fi per al qual hem estat creats —estimar i lloar el Senyor, i posseir-lo després en el Cel—, els intents més brillants es tornen traïdories i fins i tot vehicles per a envilir les criatures. Recordeu la sincera i famosa exclamació de sant Agustí, que havia experimentat tantes amargors mentre desconeixia Déu, tot cercant fora d’Ell la felicitat: ens creàreu, Senyor, per a ésser vostres, i el nostre cor està inquiet, fins que reposarà en Vós! (St. Agustí, Confessions, I, I, 1 [PL 32, 661]).Tal vegada no hi ha res més tràgic en la vida dels homes que els enganys soferts per la corrupció o falsificació de l’esperança, presentada com una perspectiva que no té com a objecte l’Amor que sadolla sense sadollar.

A mi, i desitjo que a vosaltres us passi el mateix, la seguretat de sentir-me —de saber-me— fill de Déu m’omple de veritable esperança la qual, pel fet de ser una virtut sobrenatural, s’acomoda a la nostra naturalesa en infondre’s en les criatures, i és així mateix una virtut molt humana. Sóc feliç amb la certesa del Cel que tindrem, si som fidels fins a la fi; amb la benaurança que ens arribarà, quoniam bonus (Ps CV, 1), perquè el meu Déu és bo i és infinita la seva misericòrdia. Aquesta convicció m’incita a comprendre que solament allò que porta l’empremta de Déu revela el senyal indeleble de l’eternitat, i el valor n’és immoridor. Per això, l’esperança no em separa de les coses d’aquesta terra, sinó que m’apropa a aquestes realitats, d’una manera nova, cristiana, que prova de descobrir en tot la relació de la naturalesa, després de la caiguda, amb Déu Creador i amb Déu Redemptor.

En què esperar

Potser més d’un es preguntarà: els cristians, en què hem d’esperar?, perquè el món ens ofereix molts béns, desitjables per a aquest cor nostre, que reclama felicitat i persegueix l’amor amb afany. A més, volem sembrar la pau i l’alegria amb abundància, i no restem satisfets amb l’assoliment d’una prosperitat personal, i mirem que estiguin contents tots els qui ens volten.

Per desgràcia, n’hi ha que amb una visió digna però curta, amb uns ideals exclusivament caducs i fugaços, obliden que els anhels del cristià s’han d’orientar vers cims més enlairats i infinits. Ens interessa l’Amor mateix de Déu, gaudir-ne plenament, amb un goig sense fi. Hem comprovat, de tantes maneres, que les coses d’aquí baix passaran per a tothom, quan aquest món s’acabi: i ja abans, per a cada u, amb la mort, perquè les riqueses ni els honors no acompanyen al sepulcre. És per això que amb les ales de l’esperança, que anima els nostres cors a elevar-se fins a Déu, hem aprés de resar: in te Domine speravi, non confundar in aeternum (Ps XXX, 2), espero en Vós, Senyor, per tal que em conduïu amb les vostres mans ara i en tot moment, pels segles dels segles.

Ho puc tot

Si no lluites, no em vinguis a dir que mires d’identificar-te més amb Crist, de conèixer-lo, d’amar-lo. Quan emprenem el camí ral de seguir Crist, de portar-nos com fills de Déu, no se’ns oculta què ens espera: la Santa Creu, que hem de contemplar com el punt central on es recolza la nostra esperança d’unir-nos al Senyor.

T’anticipo que aquest programa no resulta pas una empresa còmoda; que viure de la manera que assenyala el Senyor suposa un esforç. Us llegeixo l’enumeració de l’Apòstol, quan refereix les seves peripècies i els seus sofriments per complir la voluntat de Jesús: de part dels jueus he rebut cinc vegades els quaranta-nou assots menys un. Tres vegades m’han bastonejat; una vegada m’han apedregat; he sofert tres naufragis; vaig passar una nit i un dia enmig de la mar. Sempre rodant: en perills de rius, en perills de bandolers, en perills dels meus compatriotes, en perills dels gentils, perills a ciutat, perills al camp, perills a la mar, perills dels falsos germans. Treballs i fatigues, vetlles freqüents; fam i set, amb molts dejunis, amb fred i sense roba. I sobre aquestes coses externes, les ocupacions de cada dia per la sol·licitud de totes les esglésies (2 Cor XI, 24-28).

M’agrada, en aquestes converses amb el Senyor, ajustar-me a la realitat en què ens desenvolupem, sense inventar-me teories, ni somiar grans renúncies, heroïcitats, que habitualment no s’esdevenen. Importa que aprofitem el temps, que se’ns escapa de les mans i que, amb un criteri cristià, val més que no pas or, ja que representa un avanç de la glòria que se’ns concedirà després.

Lògicament, en la nostra jornada no toparem amb unes tals contradiccions, ni amb tantes, com experimentà la vida de Saule. Nosaltres descobrirem la baixesa del nostre egoisme, les urpades de la sensualitat, les grapades d’un orgull inútil i ridícul, i moltes altres claudicacions: tantes, tantes flaqueses. Descoratjament? No. Amb sant Pau, repetim al Senyor: em complac en les meves debilitats, en els ultratges, en les necessitats, persecucions i destrets, per amor de Crist; perquè, quan em sento feble, aleshores sóc més fort (2 Cor XII, 10).

A vegades, quan tot ens surt a l’inrevés de com ens ho afiguràvem, ens ve espontàniament a la boca: Senyor, que se m’enfonsa tot, tot, tot…! Ha arribat l’hora de rectificar: jo, amb Vós, avançaré segur, perquè Vós sou la mateixa fortalesa: quia tu es, Deus, fortitudo mea (Ps XLII, 2).

T’he pregat que, enmig de les teves ocupacions, procuris alçar l’esguard al Cel, de forma perseverant, perquè l’esperança ens impulsa a aferrar-nos a aquesta mà forta que Déu ens dóna sempre, a fi que no perdem el punt de mira sobrenatural; també quan les passions s’aixequen i ens escometen per engrillonar-nos en el reducte mesquí del nostre jo, o bé quan —amb una vanitat pueril— ens sentim el centre de l’univers. Jo visc convençut que, sense mirar cap amunt, sense Jesús, mai no aconseguiré res; i sé que la meva fortalesa per vèncer-me i per vèncer, neix de repetir aquell crit: ho puc tot en Aquell qui em conforta (Phil IV, 13), que aplega la promesa segura de Déu de no abandonar els seus fills, si els seus fills no l’abandonen.

Amb l’esguard vers el Cel

Cresquem en esperança, que així ens refermarem en la fe, fonament d’allò que esperem, i convenciment d’allò que no veiem (Hebr XI, 1). Cresquem en aquesta virtut, que és una súplica al Senyor perquè acreixi la seva caritat envers nosaltres, ja que solament l’home confia de veres en allò que estima amb totes les forces. I val la pena d’estimar el Senyor. Vosaltres haureu experimentat, com jo, que la persona enamorada es lliura segura, amb una sintonia meravellosa, en la qual els cors bateguen en un mateix voler. I què serà l’Amor de Déu? ¿No sabeu que Crist ha mort per cada un de nosaltres? Sí, per aquest cor nostre, pobre, petit, s’ha consumat el sacrifici redemptor de Jesús.

El Senyor ens parla sovint del premi que ens ha guanyat amb la seva Mort i la seva Resurrecció. Vaig a preparar-vos un lloc. l quan hi hagi anat i us hagi preparat lloc, tornaré i us prendré amb mi, perquè sigueu també vosaltres allà on sóc jo (Ioh XIV, 2-3). El Cel és la meta del nostre camí terrenal. Jesucrist ens ha precedit i allà, en companyia de la Verge i de sant Josep —que tant venero—, dels Àngels i dels sants, espera la nostra arribada.

No han faltat mai els heretges —ni en l’època apostòlica— que han intentat arrencar l’esperança als cristians. Si es predica que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com és que alguns de vosaltres diuen que no hi ha resurrecció dels morts? Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc el Crist no ha ressuscitat. I, si el Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és vana, també la vostra fe…(1 Cor XV, 12-14). La divinitat del nostre camí —Jesús, camí, veritat i vida (Cfr. Ioh XIV, 6)— és penyora segura que s’acaba en la felicitat eterna, si no ens apartem d’Ell.