Llistat de punts

Algunes persones, precisament per la presència dels laics de l’Opus Dei a llocs influents de la societat espanyola, parlen de la influència de l’Opus Dei a Espanya. ¿Ens podria explicar quina és aquesta influència?

Em molesta profundament tot allò que pugui semblar una autopropaganda. Però penso que no fóra humilitat, sinó ceguetat i ingratitud amb el Senyor —que tan generosament beneeix el nostre treball—, no reconèixer que l’Opus Dei influeix realment sobre la societat espanyola. En l’ambient dels països on l’Obra ja fa anys que treballa —a Espanya, concretament, trenta-nou, perquè aquí va ser voluntat de Déu que la nostra Associació nasqués a la vida de l’Església— és lògic que aquest influx ja tingui un notable relleu social, d’una forma paral·lela al desenrotllament progressiu de la labor.

De quina mena és aquesta influència? És evident que essent l’Opus Dei una associació amb fins espirituals, apostòlics, la naturalesa del seu influx —a Espanya, com a les altres nacions dels cinc continents on treballem— no pot ésser sinó d’aquesta mena: una influència espiritual, apostòlica. Com l’Església sencera —ànima del món— l'influx de l’Opus Dei en la societat civil no és de caràcter temporal —social, polític, econòmic, etc.—, per bé que repercuteixi en els aspectes ètics de totes les activitats humanes, sinó un influx d’ordre divers i superior, que hom expressa amb un verb precís: santificar.

I això ens duu al tema de les persones de l’Opus Dei que vostè anomena influents. Per a una Associació el fi de la qual és fer política, seran influents aquells membres seus que ocupin un lloc al parlament o bé en el consell de ministres. Si l’Associació és cultural, en considerarà influents aquells membres que siguin filòsofs de clara fama, o premis nacionals de literatura, etc. Si allò que es proposa l’Associació, en canvi, és —com en el cas de l’Opus Dei— santificar el treball ordinari dels homes, ja sigui material o intel·lectual, és evident que se n’hauran de considerar influents tots els membres: perquè tots treballen —el general deure humà de treballar té en l’Obra ressonàncies especials disciplinàries i ascètiques—, i perquè tots procuren de realitzar aquesta feina seva —sigui la que sigui— santament, cristianament, amb un desig de perfecció. Per això, per mi tan influent —tan important, tan necessari— és el testimoniatge d’un fill meu miner entre els seus companys de treball com el d’un rector d’universitat entre els altres professors del claustre acadèmic.

D’on ve, doncs, la influència de l’Opus Dei? La simple consideració d’aquesta realitat sociològica ho indica: a la nostra Associació, hi pertanyen persones de totes les condicions socials, professions, edats i estats de vida: dones i homes, clergues i laics, vells i joves, solters i casats, universitaris, obrers, camperols, empleats, persones que exerceixen professions liberals o bé que treballen en institucions oficials, etc. ¿Ha pensat en el poder d’irradiació cristiana que representa una gamma tan àmplia i tan variada de persones, sobretot si es compten per dotzenes de milers i que estan animades d’un mateix esperit apostòlic: santificar la seva professió o ofici —dins de qualsevol ambient social on es moguin—, santificar-se en aquest treball i santificar amb aquest treball?

A aquestes tasques apostòliques personals, cal afegir-hi el creixement de les nostres obres corporatives d’apostolat: Residències d’estudiants, Cases de recés, la Universitat de Navarra, Centres de formació per a obrers i camperols, Instituts tècnics, Col·legis, Escoles de formació per a la dona, etc. Aquestes obres han estat i són indubtablement uns focus d’irradiació de l’esperit cristià que, promoguts per laics, dirigits com un treball professional per ciutadans laics, iguals que els seus companys que fan la mateixa feina o ofici, i oberts a persones de tota mena i condició, han sensibilitzat grans estrats de la societat pel que fa a la necessitat de donar una resposta cristiana a les qüestions que els planteja l’exercici de llur professió o la plaça que ocupen.

És tot això el que dóna relleu i transcendència social a l’Opus Dei. No el fet que alguns dels seus membres ocupen càrrecs d’influència humana —cosa que no ens interessa gens ni mica i per això es deixa a la lliure decisió i responsabilitat de cadascú— sinó el fet que tots, i la bondat de Déu fa que siguin molts, facin treballs —des dels oficis més humils— divinament influents.

I això és lògic: ¿a qui se li acudiria de pensar que la influència de l’Església als Estats Units va començar el dia que el catòlic John Kennedy va ser elegit president?

Alguna vegada, en parlar de la realitat de l’Opus Dei, ha afirmat que és una «desorganització organitzada». ¿Podria explicar als nostres lectors el significat d’aquesta expressió?

Vull dir que donem una importància fonamental a l’espontaneïtat apostòlica de la persona, a la seva lliure i responsable iniciativa, guiada per l’acció de l’Esperit; i no a les estructures organitzatives, als mandats, tàctiques i plans imposats des del vèrtex com a seu de govern.

Existeix un mínim d’organització, amb un govern central, que actua sempre col·legialment i que té la seu a Roma, i governs regionals, també col·legials, cadascun d’ells presidit per un Consiliari. Però tota l’activitat d’aquests organismes va dirigida fonamentalment a una missió: proporcionar als socis l’assistència espiritual necessària per a la seva vida de pietat, i una adequada formació espiritual, doctrinal-religiosa i humana. I en acabat, som-hi!, és a dir: cristians, a santificar tots els camins dels homes, que tots tenen l’aroma del pas de Déu.

En arribar a aquest límit, en aquest moment, l’Associació com a tal ja ha acabat el seu treball —justament aquell pel qual s’associen els membres de l’Opus Dei—, ja no ha de fer, ni pot ni deu fer, cap més indicació. Comença llavors la lliure i responsable acció personal de cada soci. Cadascun d’ells, amb espontaneïtat apostòlica, obrant amb completa llibertat personal i formant-se d’una manera autònoma la seva pròpia consciència de cara a les decisions concretes que ha de prendre, procura buscar la perfecció cristiana i donar testimoniatge cristià dins el seu propi ambient, santificant el propi treball professional, intel·lectual o manual. Naturalment que en prendre cadascú autònomament aquestes decisions en la seva vida secular, en les realitats temporals en les quals es mou, sovint es produeixen opcions, criteris i actuacions diverses: en una paraula, s’esdevé aquella beneïda desorganització, aquest pluralisme just i necessari, que és una característica essencial de l’Opus Dei, i que a mi sempre m’ha semblat l’únic mitjà recte i ordenat de concebre l’apostolat dels laics.

I encara li diré més: aquesta desorganització organitzada fa la seva aparició fins i tot a les mateixes obres apostòliques corporatives que l’Opus Dei duu a terme, també amb el desig de contribuir, com a tal Associació, a resoldre cristianament aquells problemes que afecten les comunitats humanes dels diversos països. Aquestes activitats i iniciatives de l’Associació són sempre de caràcter directament apostòlic: és a dir, obres educatives, assistencials o de beneficència. Però com que el nostre esperit és precisament el d’estimular que les iniciatives surtin de la base, i com que les circumstàncies, necessitats i possibilitats de cada nació o grup social són peculiars i ordinàriament diverses entre si, el govern central de l’Obra deixa als governs regionals —que gaudeixen d’una autonomia pràcticament total— la responsabilitat de decidir, de promoure i d’organitzar aquelles activitats apostòliques concretes que creguin millor: des d’un centre universitari o una residència d’estudiants, fins a un dispensari o bé una granja-escola per a camperols. Com a resultat lògic, tenim un mosaic multicolor i variat d’activitats: un mosaic organitzadament desorganitzat.

¿Podria descriure les diferències que hi ha entre la forma amb què l’Opus Dei compleix la seva missió com a Associació i la forma amb què els membres de l’Opus Dei, com a individus, compleixen la seva? Per exemple, ¿quins són els criteris que fan que es consideri millor el fet que un projecte sigui realitzat per l’Associació —un col·legi o una casa de recessos— o bé per persones individuals —una empresa editorial o comercial?

L’activitat principal de l’Opus Dei consisteix a donar als seus membres, i a aquelles persones que ho desitgin, els mitjans espirituals necessaris per a viure com bons cristians enmig del món. Els fa conèixer la doctrina de Crist, les ensenyances de l’Església; els proporciona un esperit que mou a treballar bé per amor de Déu i en servei de tots els homes. Es tracta, en un mot, de portar-se com a cristians: convivint amb tothom, respectant la legítima llibertat de tothom i fent que aquest món nostre sigui més just.

Cadascun dels socis es guanya la vida i serveix la societat amb l’ofici que tenia abans de venir a l’Opus Dei i que exerciria si no pertanyés a l’Obra. Així, els uns són minaires, d’altres ensenyen en escoles o universitats, d’altres són comerciants, dones de sa casa, secretàries, camperols. No hi ha cap activitat humana noble que un soci de l’Opus Dei no pugui exercir. El qui abans de pertànyer a la nostra Obra treballava, posem per cas, en una activitat editorial o comercial, continua fent-ho després. I si, a l’ocasió d’aquest treball o de qualsevol altre, busca una nova col·locació o bé decideix, amb els seus companys de professió, de fundar una empresa qualsevol, és cosa que li pertoca de decidir lliurement, acceptant personalment els resultats del seu treball i, així mateix personalment, responent-ne.

Tota l’actuació dels Directors de l’Opus Dei es basa en un respecte exquisit a la llibertat professional dels socis: això és un punt de cabdal importància, del qual depèn la pròpia existència de l’Obra i que, per tant, hom viu amb una fidelitat absoluta. Cada soci pot treballar professionalment en els mateixos camps com si no pertanyés a l’Opus Dei, de manera que ni l’Opus Dei com a tal ni cap dels altres membres, no tenen res a veure amb el treball professional que aquest soci concret exerceix. Allò a què els socis es comprometen en vincular-se a l’Obra és esforçar-se a cercar la perfecció cristiana a l’ocasió i per mitjà del seu treball i a tenir una consciència més clara del caràcter de servei a la humanitat com ha de tenir tota vida cristiana.

La missió principal de l’Obra —ja ho he dit abans— és, doncs, la de formar-ne cristianament els socis i d’altres persones que desitgin rebre aquesta formació. El desig de contribuir a la solució dels problemes que afecten la societat, als quals tant pot aportar l’ideal cristià, fa que l’Obra com a tal, a més, dugui a terme corporativament algunes activitats i iniciatives. El criteri en aquest aspecte és que l’Opus Dei, que té fins exclusivament espirituals, només pot realitzar corporativament aquelles activitats que constitueixen d’una manera clara i immediata un servei cristià, un apostolat. Fóra absurd de pensar que com a tal, l’Opus Dei es pogués dedicar a extreure carbó de les mines o bé a promoure qualsevol mena d’empreses de caràcter econòmic. Totes les seves obres corporatives són activitats directament apostòliques: una escola per a la formació de camperols, un dispensari mèdic en una zona o bé en un país subdesenvolupat, un col·legi per a la promoció social de la dona, etc. És a dir, obres assistencials, educatives o de beneficència, com les que solen promoure en tot el món institucions del credo religiós que sigui.

Per totes aquestes labors, hom compta en primer lloc amb el treball personal dels socis, que a vegades s’hi dediquen de ple. Hom compta també amb el generós ajut que presten tantes persones, cristianes o no. Alguns se senten moguts a col·laborar-hi per raons espirituals; d’altres, encara que no comparteixin els fins apostòlics, veuen que es tracta d’iniciatives en profit de la societat, obertes a tothom, sense cap discriminació de raça, religió o ideologia.

¿Com explica l’enorme èxit de l’Opus Dei i per quins criteris el mesura?

Tant l’èxit com el fracàs, tal com solen entendre’s d’ordinari, importen poc quan una empresa és sobrenatural. Sant Pau ja deia als cristians de Corint que no és pas el judici dels altres, ni el nostre propi judici, allò que interessa en la vida espiritual, sinó el judici de Déu.

Certament, l’Obra avui està universalment estesa: hi pertanyen homes i dones de prop de setanta nacionalitats. En pensar en aquest fet, jo mateix em sorprenc. No hi trobo cap explicació humana sinó la voluntat de Déu, puix que l’Esperit bufa on vol i se serveix de qui vol per a realitzar la santificació dels homes. Tot això, per mi, és ocasió d’acció de gràcies, d’humilitat, i de petició a Déu per a saber-lo servir sempre.

Em pregunta també quin és el criteri amb què mesuro i jutjo les coses. La resposta és molt senzilla: santedat, fruits de santedat.

L’apostolat més important de l’Opus Dei és el que cada soci duu a terme amb el testimoni de la seva vida i amb la seva paraula, en el tracte diari amb els amics i companys de professió. ¿Qui pot mesurar l’eficàcia sobrenatural d’aquest apostolat callat i humil? No es pot avaluar l’ajuda que suposa l’exemple d’un amic lleial i sincer, o la influència d’una bona mare en el si d’una família.

Tal volta la seva pregunta es refereix als apostolats corporatius que l’Opus Dei realitza, suposant que en aquest cas es poden mesurar els resultats des d’un punt de vista humà, tècnic: si una escola de capacitació obrera aconsegueix promoure socialment els homes que la freqüenten; si una universitat dóna als seus estudiants una formació professional i cultural adequades. Admetent que la seva pregunta tingui aquest sentit, li diré que el resultat es pot explicar, en part, perquè es tracta de labors realitzades per persones que exerceixen aquest treball com una específica tasca professional, per a la qual es preparen com tot aquell qui desitja fer una labor seriosa: Això vol dir, entre altres coses, que aquestes obres no es plantegen amb esquemes preconcebuts, sinó que en cada cas s’estudien les necessitats peculiars de la societat dins la qual es van a realitzar, per adaptar-les a les exigències reals.

Però li torno a dir que a l’Opus Dei no li interessa d’una manera primordial l’eficàcia humana. L’èxit o el fracàs real d’aquestes labors depèn que, essent humanament ben fetes, serveixin o no perquè tant els qui realitzen aquestes activitats com els qui se’n beneficien, estimin Déu, se sentin germans de tots els altres homes i manifestin aquests sentiments en un servei desinteressat a la humanitat.

¿Estaria d’acord amb l’afirmació que s’ha fet algun cop que l’ambient peculiar d’Espanya, durant els últims trenta anys, ha facilitat el creixement de l’Obra en aquest país?

En pocs llocs hem trobat menys facilitats que a Espanya. És el país —sento dir-ho perquè amo profundament la meva Pàtria— on ha costat més treball i sofriment fer que l’Obra hi arrelés. Quan tot just havia nascut, ja va trobar l’oposició dels enemics de la llibertat individual i de persones tan aferrades a les idees tradicionals, que no podien entendre la vida dels socis de l’Opus Dei: ciutadans corrents, que s’esforcen a viure plenament llur vocació cristiana sense deixar el món.

Tampoc no han trobat especials facilitats a Espanya les obres corporatives d’apostolat. Governs de països on la majoria dels ciutadans no són catòlics, han ajudat amb molta més generositat que no pas l’Estat espanyol les activitats docents i benèfiques promogudes per membres de l’Obra. L’ajuda que aquests governs concedeixen o puguin concedir a les obres corporatives de l’Opus Dei, com ho fan d’una manera habitual amb altres obres semblants, no suposen cap privilegi sinó, simplement, el reconeixement de la funció social que realitzen, estalviant diners a l’erari públic.

En la seva expansió internacional, l’esperit de l’Opus Dei ha trobat un ressò immediat i un profund acolliment en tots els països. Si ha topat amb entrebancs, ha estat per falsedats que venien precisament d’Espanya i inventades per espanyols, per alguns sectors molt concrets de la societat espanyola. En primer lloc l’organització internacional de la qual li parlava; però això sembla segur que ja és cosa passada, i jo no guardo rancúnia a ningú. Hi ha després algunes persones que no entenen el pluralisme, que adopten una actitud de grup, això si no cauen en una mentalitat estreta o totalitària, i que se serveixen del nom de catòlic per a fer política. Alguns d’ells, no m’explico per què —potser per falses raons humanes—, semblen trobar un gust especial a atacar l’Opus Dei, i com que compten amb grans mitjans econòmics —el diner dels contribuents espanyols— els seus atacs poden ser recollits per una certa premsa.

M’adono perfectament que vostè està esperant noms concrets de persones i d’institucions. No els hi donaré, i espero que n’entengui la raó. Ni la meva missió ni la de l’Obra són polítiques: el meu ofici és resar. I no vull dir res que pugui interpretar-se mal que sigui com una intervenció en política. Més encara, em dol molt de parlar d’aquestes coses. He callat durant quasi quaranta anys, i si ara dic alguna cosa és perquè tinc l’obligació de denunciar com absolutament falses les interpretacions torçades que alguns intenten donar d’una labor que és exclusivament espiritual. Per això, si bé fins ara he callat, d’ara endavant continuaré parlant, i si cal, cada vegada amb més claredat.

Però tornant al tema central de la pregunta, si moltes persones de totes les classes socials, també a Espanya, han procurat seguir Crist amb l’ajuda de l’Obra i segons el seu esperit, l’explicació no es pot buscar en l’ambient o en altres motius extrínsecs. La prova n’és que els qui afirmen el contrari amb tanta lleugeresa, veuen disminuir els seus propis grups i les causes exteriors són les mateixes per tothom. Potser també és, humanament parlant, perquè ells fan grup, i nosaltres no llevem la llibertat personal a ningú.

Si l’Opus Dei està ben desenvolupat a Espanya —com també en algunes altres nacions— pot ser-ne una concausa el fet que la nostra tasca espiritual es va iniciar allà fa quaranta anys i, tal com li he dit abans, que la guerra civil espanyola i després la guerra mundial van fer necessari retardar-ne el començ en altres països. Amb tot, vull fer constar que fa anys que els espanyols són una minoria dins l’Obra.

No es cregui, li torno a dir, que no estimo el meu país, o que no m’alegra profundament la labor que l’Obra hi promou, però és trist que hi hagi persones que propaguin malentesos sobre l’Opus Dei i Espanya.

¿Quina és la situació actual del desenvolupament de l’Obra a França?

Com li deia, el govern de l’Obra a cada país és autònom. La millor informació sobre la labor de l’Opus Dei a França pot obtenir-se preguntant als directors de l’Obra al país. Entre les tasques que l’Opus Dei exerceix corporativament, i de les quals, per tant, respon com a tal, hi ha residències per a estudiants —com és ara la Résidence Internationale de Rouvray, a París, o la Résidence Universitaire de l’Île Verte, a Grenoble—, centres de reunions i convivències —com el Centre de Rencontre Couvrelles, al departament de l’Aisne—, etcètera. Però li recordo que això de les obres corporatives és el menys important: la labor principal de l’Opus Dei és el testimoniatge personal, directe, que els seus socis donen enmig de llur propi treball ordinari. I, per a això, l’enumeració no serveix. No hi pensi, en el fantasma del secret. No; no són cap secret els ocells que solquen el cel i a ningú no li passa pel cap de comptar-los.

¿Quina és la situació actual de l’Obra a la resta del món i especialment en el món anglo-saxó?

L’Opus Dei es troba tant de gust a Anglaterra com a Kenya, a Nigèria com al Japó; als Estats Units com a Àustria, a Irlanda com a Mèxic o l’Argentina; a cada lloc és un fenomen teològic i pastoral arrelat a les ànimes del país. No està lligat a una cultura determinada, ni a una època concreta de la història. L’Opus Dei, en el món anglo-saxó, gràcies a l’ajut de Déu i a la cooperació de moltes persones, té obres apostòliques de diverses menes: Netherhall House, a Londres, que presta una atenció especial a universitaris afro-asiàtics; Hudson Center, a Montreal, per a la formació humana i intel·lectual de noies joves; Nairana Cultural Center, que va de cara als estudiants de Sydney… Als Estats Units, on l’Opus Dei va començar a treballar l’any 1949, hom pot esmentar: Midtown, per a obrers en un barri del cor de Xicago; Stonecrest Community Center, a Washington, destinat a l’educació de dones mancades de capacitació professional; Trimount House, residència universitària, a Boston, etcètera. Una última advertència: la influència de l’Obra, en la mesura de cada cas, serà sempre espiritual, d’ordre religiós, però mai temporal.

Hom creu generalment que, com a organització, l’Opus Dei maneja una considerable força econòmica. Ja que l’Opus Dei practica de fet activitats de caire educatiu, benèfic, etc., ¿ens podria explicar com administra l’Opus Dei aquestes activitats, és a dir, com obté els mitjans econòmics, com els coordina i els distribueix?

Efectivament, en tots els països on treballa, l’Opus Dei realitza activitats socials, educatives i benèfiques. Amb tot, aquesta no és la tasca principal de l’Obra; allò que l’Opus Dei pretén és que hi hagi homes i dones que procurin ser bons cristians i, per tant, testimonis de Crist enmig de les seves ocupacions ordinàries. Els centres als quals es refereix van ordenats justament cap a aquesta finalitat. Per això l’eficàcia de tot el nostre treball es fonamenta en la gràcia de Déu i en una vida d’oració, de treball i de sacrifici. No hi ha dubte, però, que qualsevol activitat educativa, benèfica o social ha de servir-se de mitjans econòmics.

Cada centre es finança de la mateixa manera que un altre qualsevol del seu tipus. Les residències d’estudiants, posem per cas, compten amb les pensions que paguen els residents; els col·legis, amb les quotes que satisfan els alumnes; les escoles agrícoles, amb la venda dels seus productes, etc. És clar que, malgrat tot, aquests ingressos no son gairebé mai prou per a cobrir totes les despeses d’un centre, i encara menys si hom considera que totes les labors de l’Opus Dei són pensades amb un criteri apostòlic i que la majoria van adreçades a persones de recursos econòmics escassos, les quals paguen quantitats simbòliques —en moltes ocasions— per la formació que se’ls ofereix.

Per tal que totes aquestes activitats esdevinguin possibles, hom compta amb les aportacions dels membres de l’Obra, a les quals aquests destinen part dels diners que guanyen amb el seu treball professional. Però sobretot, hom compta amb l’ajuda de moltes persones que, sense pertànyer a l’Obra, volen col·laborar en unes tasques de transcendència social i educativa. Els qui treballen a cada centre procuren fomentar, entre les persones individuals, l’afany apostòlic, la preocupació social, el sentit comunitari que els menen a col·laborar activament a la realització d’aquestes empreses. Com que es tracta de labors que són dutes a terme amb serietat professional, que responen a necessitats reals de la societat, la resposta ha estat generosa en la majoria de casos. Vostè sap, per exemple, que la Universitat de Navarra compta amb una Associació d’Amics d’uns 12.000 membres.

El finançament de cada centre es autònom. Cada un funciona amb independència i procura buscar els fons necessaris entre persones interessades en aquella labor concreta.

¿Com es va desenvolupant l’Opus Dei en altres països fora d’Espanya? ¿Quina és la seva influència als Estats Units, Anglaterra, Itàlia, etc.?

A l’Opus Dei, actualment hi pertanyen persones de seixanta-vuit nacionalitats, que treballen en tots els països d'Amèrica i de l’Europa occidental i en alguns d’Àfrica, d’Àsia i d’Oceania.

La influència de l’Opus Dei en tots aquests països és una influència espiritual. Consisteix essencialment a ajudar les persones que s’acosten a la nostra activitat, a viure més plenament l’esperit evangèlic en la seva vida ordinària. Aquestes persones treballen en els llocs més variats: entre elles hi ha des de pagesos que conreen la terra en llocs apartats de la Serra dels Andes, fins a banquers de Wall Street. A tots ells l’Opus Dei ensenya que llur treball corrent —bé sigui humanament humil o bé brillant— és d’un gran valor i pot ésser un mitjà eficacíssim per estimar i servir Déu i els altres homes. Els ensenya a estimar tots els homes, a respectar-ne la llibertat, a treballar —amb plena autonomia, com els sembli millor— per esborrar les incomprensions i les intoleràncies entre els homes i perquè la societat sigui més justa. Aquesta és l’única influència de l’Opus Dei en qualsevol indret on treballi.

Referint-me a les labors socials i educatives que l’Obra com a tal sol promoure, li diré que en cada lloc responen a les condicions concretes i a les necessitats de la societat. No tinc dades detallades sobre totes aquestes activitats perquè, com comentava abans, la nostra organització és molt descentralitzada. Podria esmentar, com un exemple entre molts d’altres possibles, Midtown Sports and Cultural Center al Near West Side de Xicago, que ofereix programes educatius i esportius als habitants d’aquell barri. Una part important de la seva labor consisteix a promoure la convivència i el tracte entre els distints grups ètnics que el componen. Una altra activitat interessant als Estats Units es realitza a The Heights, a Washington, on es duen a terme cursos d’orientació professional, programes especials per a estudiants particularment dotats, etc.

A Anglaterra hom podria destacar la labor de residències universitàries que ofereixen als estudiants no sols un allotjament, sinó diversos programes per completar llur formació cultural, humana i espiritual. Netherhall House, a Londres, és potser especialment interessant pel seu caràcter internacional. Han conviscut en aquesta residència universitaris de més de cinquanta països. Molts d’ells no són cristians, perquè les cases de l’Opus Dei són obertes a tothom sense discriminació de raça ni de religió.

Per no estendre’m més, solament esmentaré una labor, el Centro Internazionale della Gioventù Lavoratrice, a Roma. Aquest Centre per a la formació professional d’obrers joves va ser encomanat a l’Opus Dei pel Papa Joan XXIII i inaugurat per Pau VI encara no fa un any.

Com a Gran Canceller de la Universitat de Navarra, voldríem que ens parlés dels principis que, en fundar-la, el van inspirar i de la seva significació actual dins el marc de la Universitat espanyola.

La Universitat de Navarra va sorgir el 1952 —després de pregar molts anys: sento alegria en dir-ho— amb la il·lusió de donar vida a una institució universitària, on es plasmessin els ideals culturals i apostòlics d’un grup de professors que sentien pregonament la labor docent. Llavors aspirava —i també aspira ara— a contribuir, colze a colze, amb les altres universitats, a solucionar un greu problema educatiu: el d’Espanya i el de molts altres països que necessiten homes ben preparats per a construir una societat més justa.

Quan es va fundar, aquells qui la van iniciar no eren pas uns estranys a la Universitat espanyola: eren professors que s’havien format i havien exercit llur magisteri a Madrid, a Barcelona, Sevilla, Santiago, Granada i tantes altres universitats. Aquesta col·laboració estreta —gosaria dir més estreta que la que tenen entre si universitats fins i tot veïnes— s’ha continuat; hi ha intercanvis freqüents i visites de professors, congressos nacionals on es treballa a l’uníson, etc. El mateix contacte s’ha mantingut i es manté amb les millors universitats d’altres països: ho confirma l’actual nomenament de doctors honoris causa a professors de la Sorbona, Harvard, Coimbra, Munich i Lovaina.

La Universitat de Navarra ha servit també per a donar encarrilament a l’ajuda de tantes persones que veuen en els estudis universitaris una base fonamental de progrés del país, quan estan oberts a tothom qui es mereix d’estudiar, siguin quins siguin els seus recursos econòmics. És una realitat l’Associació d’Amics de la Universitat de Navarra, la qual, amb la seva aportació generosa, ha aconseguit distribuir ja un elevat nombre de beques o bosses d’estudi. Aquest nombre anirà creixent cada vegada més, com també creixerà l’afluència d’estudiants afro-asiàtics i de l’Amèrica Llatina.

Hi ha qui ha escrit que la Universitat de Navarra és una Universitat per a rics i que, així i tot, rep abundoses subvencions de l’Estat. Respecte a allò primer, ja sabem que no és pas així, perquè nosaltres també som estudiants i coneixem els nostres companys; però, ¿què hi ha de les subvencions estatals?

Existeixen dades concretes, a l’abast de tothom, perquè han estat difoses per la premsa, que fan veure que, bo i essent el cost si fa no fa igual que en les altres universitats, el nombre d’universitaris que reben ajuda econòmica per als seus estudis a la Universitat de Navarra és superior al de qualsevol altra universitat del país. I us puc dir que aquest nombre encara augmentarà, per procurar d’assolir un percentatge més alt o, si més no, similar al de la Universitat no espanyola que més es distingeixi per la seva labor de promoció social.

Jo comprenc que cridi l’atenció que la Universitat de Navarra es vegi com un organisme viu, que funciona admirablement, i que això faci pensar en l’existència d’ingents mitjans econòmics. Però, en discórrer així, hom no té en compte que els recursos materials no són prou perquè una cosa tiri endavant amb aire: la vida d’aquest centre universitari es deu principalment a la dedicació, a la il·lusió i al treball que tots plegats, professors, alumnes, empleats, bidells, aquestes beneïdes i estimadíssimes dones navarreses que tenen cura de la neteja, han dedicat a la Universitat. Si no fos per això la Universitat no s’hauria pogut sostenir.

Econòmicament, la Universitat es finança amb subvencions. Primerament, la de la Diputació Foral, per a despeses de sosteniment. Cal també esmentar la cessió de terrenys de la part de l’Ajuntament de Pamplona per poder construir els edificis, com es practica habitualment en els municipis de tants països. Sabeu per experiència l’interès moral i econòmic que suposa per a una regió com la de Navarra, i concretament per Pamplona, comptar amb una Universitat moderna, que obre a tots la possibilitat de rebre un bon ensenyament superior.

Vosaltres pregunteu sobre subvencions de l’Estat. L’Estat espanyol no ajuda a cobrir les despeses de sosteniment de la Universitat de Navarra. Ha concedit algunes subvencions per a la creació de nous llocs escolars, que alleugen el gran esforç econòmic que demanen les noves instal·lacions.

Una altra font d’ingressos, concretament per a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials, són les corporacions guipuscoanes i, especialment, la Caixa d’Estalvis Provincial de Guipúscoa.

L’ajut prestat per fundacions espanyoles o estrangeres, estatals i privades, ha tingut una especial importància des del començ de la Universitat: així, un important donatiu oficial dels Estats Units, per tal de dotar d’instrumental científic l’Escola d’Enginyers Industrials; la contribució de l’obra assistencial alemanya Misereor al pla dels nous edificis; la de la Fundació Huarte, per a la investigació sobre el càncer; les de la Fundació Gulbenkian, etc.

Hi ha després l’ajuda que, si així es pot dir, més s’agraeix: la de milers de persones de totes les classes socials, moltes d’elles de pocs recursos econòmics, que a Espanya i fora d’Espanya col·laboren, en la mesura de llurs possibilitats, a sostenir la Universitat.

Finalment, cal no oblidar aquestes empreses que s’interessen i cooperen en les labors d’investigació de la Universitat, o bé l’ajuden d’una forma o altra.

Pensareu que, amb tot això, els diners sobren. Doncs no: la Universitat de Navarra continua essent deficitària. Jo voldria que ens ajudessin encara més persones i més fundacions, per poder continuar amb més extensió aquesta tasca de servei i de promoció social.

Com a Fundador de l’Opus Dei i impulsor d’una àmplia gamma d’institucions universitàries en tot el món, ¿ens podria descriure quines motivacions han menat l’Opus Dei a crear-les i quins són els trets principals de l’aportació de l’Opus Dei a aquest nivell d’ensenyament?

El fi de l’Opus Dei és fer que moltes persones, en tot el món, sàpiguen, en la teoria i en la pràctica, que és possible santificar el treball ordinari, el treball de cada dia; que és possible buscar la perfecció cristiana al carrer, sense abandonar la feina en què el Senyor ens ha volgut cridar. És per això que l’apostolat més important de l’Opus Dei és aquell que realitzen individualment els socis, a través de la seva tasca professional feta amb la major perfecció humana —malgrat els meus errors personals i els que cadascú pugui cometre—, en tots els ambients i en tots els països: perquè, a l’Opus Dei, hi pertanyen persones d’unes setanta nacions, de totes les races i condicions socials.

A més, l’Opus Dei, com a corporació, i amb el concurs d’un gran nombre de persones que no estan associades a l’Obra —i que moltes vegades no són cristianes— promou labors corporatives amb les quals procura contribuir a resoldre tants problemes com en té de plantejats el món actual. Són centres educatius, assistencials, de promoció i capacitació professional, etc.

Les institucions universitàries, de les quals em parleu, són un aspecte més d’aquestes tasques. Els trets que les caracteritzen es poden resumir així: educació en la llibertat personal i en la responsabilitat també personal. Amb llibertat i responsabilitat es treballa de gust, es rendeix, no calen controls ni vigilància: perquè tots se senten a casa seva, i n’hi ha prou amb un simple horari. Després, l’esperit de convivència, sense discriminacions de cap mena. És en la convivència on es forma la persona; allí cadascú aprèn que, per poder exigir que li respectin la llibertat, ha de saber respectar la dels altres. Finalment, l’esperit d’humana fraternitat: cal que els talents propis siguin posats al servei dels altres, si no, de poc serveixen. Les obres corporatives que promou l’Opus Dei en tot el món, estan sempre al servei de tothom: perquè són un servei cristià.