Llistat de punts

No ens ha creat el Senyor perquè construïm ací una ciutat definitiva (Cfr. Hebr XIII, 14), perquè aquest món és el camí de l’altre, que és estada sense pesars (Jorge Manrique, Coplas, V). Però ni així, els fills de Déu no ens hem de desentendre de les activitats terrenals, en què Déu ens col·loca per santificar-les, per impregnar-les de la nostra fe beneïda, l’única que porta la pau veritable, l’alegria autèntica a les ànimes i als diversos ambients. Aquesta ha estat la meva predicació constant des de 1928: és urgent de cristianitzar la societat; de portar a tots els estrats d’aquesta humanitat nostra el sentit sobrenatural, de manera que els uns i els altres ens comprometem a elevar a l’ordre de la gràcia els afers diaris, la professió o l’ofici. Així, totes les ocupacions humanes s’il·luminen amb una esperança nova, que transcendeix el temps i la caducitat de les coses mundanes.

Pel Baptisme, som portadors de la paraula de Crist, que asserena, que encén i aquieta les consciències ferides. I per tal que el Senyor actuï en nosaltres i per nosaltres, hem de dir-li que estem disposats a lluitar cada jornada, encara que ens veiem fluixos i inútils, i per més que percebem el pes immens de les misèries personals i de la pobra personal feblesa. Hem de repetir-li que confiem en Ell, en la seva assistència: si cal, com Abraham, contra tota esperança (Rom IV, 18). Així treballarem amb un deler renovat, i ensenyarem la gent de reaccionar amb serenitat, lliures d’odis, de recels, d’ignoràncies, d’incomprensions, de pessimismes, perquè Déu ho pot tot.

Ho puc tot

Si no lluites, no em vinguis a dir que mires d’identificar-te més amb Crist, de conèixer-lo, d’amar-lo. Quan emprenem el camí ral de seguir Crist, de portar-nos com fills de Déu, no se’ns oculta què ens espera: la Santa Creu, que hem de contemplar com el punt central on es recolza la nostra esperança d’unir-nos al Senyor.

T’anticipo que aquest programa no resulta pas una empresa còmoda; que viure de la manera que assenyala el Senyor suposa un esforç. Us llegeixo l’enumeració de l’Apòstol, quan refereix les seves peripècies i els seus sofriments per complir la voluntat de Jesús: de part dels jueus he rebut cinc vegades els quaranta-nou assots menys un. Tres vegades m’han bastonejat; una vegada m’han apedregat; he sofert tres naufragis; vaig passar una nit i un dia enmig de la mar. Sempre rodant: en perills de rius, en perills de bandolers, en perills dels meus compatriotes, en perills dels gentils, perills a ciutat, perills al camp, perills a la mar, perills dels falsos germans. Treballs i fatigues, vetlles freqüents; fam i set, amb molts dejunis, amb fred i sense roba. I sobre aquestes coses externes, les ocupacions de cada dia per la sol·licitud de totes les esglésies (2 Cor XI, 24-28).

M’agrada, en aquestes converses amb el Senyor, ajustar-me a la realitat en què ens desenvolupem, sense inventar-me teories, ni somiar grans renúncies, heroïcitats, que habitualment no s’esdevenen. Importa que aprofitem el temps, que se’ns escapa de les mans i que, amb un criteri cristià, val més que no pas or, ja que representa un avanç de la glòria que se’ns concedirà després.

Lògicament, en la nostra jornada no toparem amb unes tals contradiccions, ni amb tantes, com experimentà la vida de Saule. Nosaltres descobrirem la baixesa del nostre egoisme, les urpades de la sensualitat, les grapades d’un orgull inútil i ridícul, i moltes altres claudicacions: tantes, tantes flaqueses. Descoratjament? No. Amb sant Pau, repetim al Senyor: em complac en les meves debilitats, en els ultratges, en les necessitats, persecucions i destrets, per amor de Crist; perquè, quan em sento feble, aleshores sóc més fort (2 Cor XII, 10).

La misèria i el perdó

Tant s’ha acostat el Senyor a les criatures, que tots guardem en el cor anhels d’altura, afanys de pujar molt amunt, de fer el bé. Si remoc en tu ara aquestes aspiracions, és perquè vull que et convencis de la seguretat que Ell ha posat en la teva ànima: si el deixes fer, serviràs —on ets— com un instrument útil, amb una eficàcia insospitada. Per tal que no t’apartis per covardia d’aquesta confiança que Déu posa en tu, evita la presumpció de menysprear ingènuament les dificultats que apareixeran en el teu camí de cristià.

No ens n’hem d’estranyar. Arrosseguem en nosaltres mateixos —conseqüència de la naturalesa caiguda— un principi d’oposició, de resistència a la gràcia: són les ferides del pecat d’origen, endanyades pels nostres pecats personals. Per tant, hem d’emprendre aquestes ascensions, aquestes tasques divines i humanes —les de cada dia—, que sempre desemboquen en l’Amor de Déu, amb humilitat, amb un cor contrit, refiats de l’assistència divina, i dedicant-hi els nostres millors esforços com si tot depengués d’un mateix.

Mentre breguem —una brega que durarà fins a la mort—, no excloguis la possibilitat que s’alcin, violents, els enemics de fora i de dins. I per si aquest llast encara fos poc, hi haurà ocasions en què s’amuntegaran en el teu pensament els errors comesos, potser abundants. T’ho dic en nom de Déu: no et desesperis. Si això s’esdevé —no s’ha d’esdevenir forçosament; ni serà cosa de cada dia—, converteix aquesta ocasió en un motiu d’unir-te més amb el Senyor; perquè Ell, que t’ha escollit com a fill, no t’abandonarà. Permet la prova, perquè estimis més i descobreixis amb més claredat la seva continuada protecció, el seu Amor.

Hi insisteixo, tingues coratge, perquè Crist, que ens va perdonar a la Creu, continua oferint el seu perdó en el Sagrament de la Penitència, i sempre tenim un advocat davant del Pare: Jesucrist, el Just. Ell és propiciació pels nostres pecats, i no solament pels nostres, sinó pels de tot el món (1 Ioh II, 1-2), perquè assolim la Victòria.

Endavant, passi el que passi! Ben agafat al braç del Senyor considera que Déu no perd batalles. Si t’allunyes d’Ell per qualsevol motiu, reacciona amb la humilitat de començar i de tornar-hi; de fer de fill pròdig cada jornada, fins i tot repetidament en les vint-i-quatre hores del dia; d’ajustar el teu cor contrit en la Confessió, veritable miracle de l’Amor de Déu. En aquest Sagrament meravellós, el Senyor et neteja l’ànima i t’inunda d’alegria i de força perquè no defalleixis en la lluita, i perquè retornis sense cansament a Déu, ni que tot et sembli fosc. A més, la Mare de Déu, que és també Mare nostra, et protegeix amb la seva sol·licitud maternal, i et consolida en les teves petjades.

Per a alguns, tot això potser resulta familiar; per a d’altres és nou; i per a tothom, resulta ardu. Però jo, mentre em resti una mica d’alè, no pararé de predicar la necessitat primordial d’ésser ànima d’oració, sempre!, en qualsevol ocasió i en les circumstàncies més dispars, perquè Déu no ens abandona mai. No és cristià pensar en l’amistat divina exclusivament com en un recurs extrem. Pot semblar-nos normal ignorar o menysprear les persones que estimem? Evidentment, no. Són constantment per a aquells qui estimem les paraules, els desigs, els pensaments: hi ha com una presència contínua. Així mateix, doncs, amb Déu.

Amb aquesta recerca del Senyor, tota la nostra jornada es converteix en una conversa sola, íntima i confiada. Ho he afirmat i escrit tantes vegades, i no em fa res de repetir-ho, perquè Nostre Senyor ens fa veure —amb el seu exemple— que aquest és el comportament encertat: oració constant, del matí a la nit i de la nit al matí. Quan tot surt amb facilitat: gràcies, Déu meu! Quan arriba un moment difícil: Senyor, no m’abandoneu! I aquest Déu, benigne i humil de cor (Mt XI, 29), no oblidarà els nostres precs, ni hi romandrà indiferent, ja que Ell ha afirmat: demaneu i us ho donaran, cerqueu i trobareu, truqueu i us obriran (Lc XI, 9).

Procurem, doncs, no perdre mai el punt de mira sobrenatural, veient Déu darrera de cada esdeveniment: davant les coses agradables i les desagradables, davant el consol… i davant el desconsol per la mort d’un ésser estimat. Primer de tot, la conversa amb el teu Pare Déu, cercant el Senyor en el centre de la nostra ànima. No és cosa que hom pugui considerar com una insignificança, quelcom de poca importància: és una manifestació clara de vida interior constant, d’autèntic diàleg d’amor. Una pràctica que no ens causarà cap deformació psicològica, perquè —per un cristià— ha de resultar tan natural com que el cor bategui.

Mireu que el Senyor sospira per conduir-nos a uns passos meravellosos, divins i humans, que es tradueixen en una abnegació feliç, d’alegria amb dolor, d’oblit d’un mateix. Si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix (Mt XVI, 24). Un consell que tots hem sentit. Ens hem de decidir a seguir-lo de cor: que el Senyor es pugui servir de nosaltres per tal que posats a totes les cruïlles del món —tot estant nosaltres ficats en Déu—, siguem sal, llevat, llum. Tu, en Déu, per il·luminar, per donar sabor, per acréixer, per fermentar.

Però no oblidis que nosaltres no creem aquesta llum: únicament la reflectim. No som nosaltres els qui salvem les ànimes, empenyent-los d’obrar el bé: som tan sols un instrument, més o menys digne, per als designis salvadors de Déu. Si alguna vegada pensàvem que el bé que fem és obra nostra, tornaria la supèrbia. més recargolada encara; la sal perdria el sabor, el llevat es podriria, la claror es convertiria en tenebres.

Potser ara algú de vosaltres pot pensar que la jornada ordinària, aquest habitual anar i venir de la nostra vida, no es presta gaire a mantenir el cor posat en una criatura tan pura com és Nostra Senyora. Jo us invitaria a pensar-hi una mica. Què busquem sempre, fins i tot sense una atenció especial, en tot el que fem? Quan ens mou l’amor de Déu i treballem amb rectitud d’intenció, cerquem allò que és bo, allò que és net, que porta pau a la consciència i felicitat a l’ànima. Que no ens manquen les errades? Sí; però justament, reconèixer aquestes errades, és descobrir amb una major claredat que el nostre final és aquest: una felicitat no passatgera, sinó profunda, serena, humana i sobrenatural.

Hi ha una criatura que va aconseguir tota la felicitat en aquesta terra, ja que és l’obra mestra de Déu: la Nostra Mare Santíssima, Maria. Ella viu i ens protegeix; s’està al costat del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant, en cos i ànima. És la mateixa que nasqué a Palestina, que es donà al Senyor de petita, que rebé l’anunci de l’Arcàngel Gabriel, que donà a llum el nostre Salvador, que s’estigué amb Ell al seu costat al peu de la Creu.

En Ella prenen realitat tots els ideals; però no hem de concloure que la seva sublimitat i grandesa ens és presentada inaccessible i distant. És la plena de gràcia, la summa de totes les perfeccions: i és Mare. Amb el seu poder davant de Déu, ens aconseguirà el que li demanem; com a Mare, vol concedir-nos-ho. I també com a Mare entén i es fa càrrec de les nostres febleses, encoratja, excusa, facilita el camí, té el remei sempre a punt, ni que sembli que ja res no és possible.

Ascètica? Mística? No em preocupa. Sigui el que sigui, ascètica o mística, què hi fa?: és mercè de Déu. Si tu mires de meditar-ho, el Senyor no et negarà la seva assistència. Fe i fets de fe: fets, perquè el Senyor —ho has comprovat des del començament i t’ho vaig subratllar a la seva hora— és com més va més exigent. Això ja és contemplació i és unió; aquesta ha d’ésser la vida de molts cristians, anant cada un endavant pel seu propi camí espiritual —són infinits— enmig dels afanys del món, encara que ni tan solament se n’hagin adonat.

Una oració i una conducta que no ens aparten de les nostres activitats ordinàries, que enmig d’aquest afany noblement terrenal ens porten cap al Senyor. En elevar tot aquest quefer a Déu, la criatura divinitza el món. Tants cops com he parlat del mite del rei Mides, que convertia en or tot el que tocava! En or de mèrits sobrenaturals podem convertir tot quant toquem, malgrat els nostres errors personals.