Llistat de punts

Pare… no els tragueu del món

Nosaltres som uns homes del carrer, cristians corrents, immergits en el torrent circulatori de la societat, i el Senyor ens vol sants, apostòlics, justament enmig del nostre treball professional, és a dir, santificant-nos-hi, santificant-lo i fent que els altres s’hi santifiquin. Convenceu-vos que és en aquest ambient que us espera Déu amb una sol·licitud de Pare, d’Amic; i penseu que amb el vostre quefer professional realitzat amb responsabilitat, a més de sostenir-vos econòmicament, presteu un servei directíssim al desenvolupament de la societat, alleugeu també tantes de les càrregues dels altres i manteniu tantes altres obres assistencials —a un nivell local i universal— en favor dels individus i dels pobles menys afavorits.

La prudència, virtut necessària

En el passatge de l’Evangeli de sant Mateu, de la Missa d’avui, llegim: tunc abeuntes pharisaei, consilium inierunt ut caperent eum in sermone (Mt XXII, 15); es reuniren els fariseus a fi de tractar entre ells la manera com podien sorprendre Jesús en allò que digués. No us oblideu que aquest sistema dels hipòcrites és una tàctica corrent també en els nostres temps; penso que la mala herba dels fariseus no s’extingirà mai en el món: sempre ha tingut una fecunditat prodigiosa. Qui sap si el Senyor tolera que creixi, per fer-nos prudents a nosaltres, els seus fills; perquè la virtut de la prudència resulta imprescindible a qualsevol que es trobi en una situació de donar criteri, d’enfortir, de corregir, d’encendre, d’encoratjar. I justament així, com un apòstol, prenent ocasió de les circumstàncies del seu quefer ordinari, ha d’actuar un cristià amb els qui el rodegen.

Elevo en aquest moment el cor a Déu i demano, mitjançant la Verge Santíssima —que està en l’Església, però sobre l’Església: entre Crist i l’Església, per protegir, per regnar, per ésser Mare dels homes, tal com ho és de Jesús Senyor Nostre-; demano que ens concedeixi aquesta prudència a tots, i especialment a aquells qui, ficats en el torrent circulatori de la societat, desitgem treballar per Déu: veritablement, ens convé d’aprendre de ser prudents.

Les circumstàncies d’aquell servent de la paràbola, deutor de deu mil talents(Cfr. Mt XVIII, 24), reflecteixen ben bé la nostra situació davant Déu: nosaltres tampoc no comptem amb què pagar el deute immens que hem contret per tantes bondats divines, i que hem acrescut amb el so dels nostres pecats personals. Ni que lluitem abrivadament, no aconseguirem de retornar amb equitat tant com el Senyor ens perdonà. Però la misericòrdia divina supleix amb escreix la impotència de la justícia humana. Ell sí que es pot donar per satisfet, i perdonar-nos el deute, simplement perquè es bo i perdura eternament la seva misericòrdia (Ps CV, 1).

La paràbola —ho recordeu bé— s’acaba amb una segona part, que és com el contrapunt de la precedent. Aquell servent, al qual acaben de condonar un cabal enorme, no s’apiada d’un seu company que a penes li devia cent denaris. Aquí es posa de manifest la mesquinesa del seu cor. Estrictament parlant, ningú no li negarà el dret d’exigir allò que és seu; amb tot, hi ha quelcom que es rebel·la en nosaltres i que ens suggereix que aquesta actitud intolerant s’aparta de la veritable justícia: no és just que aquell qui, només fa un moment, ha rebut un tracte misericordiós de favor i de comprensió, no reaccioni almenys amb una mica de paciència envers el seu deutor. Mireu que la justícia no es manifesta exclusivament en el respecte exacte de drets i de deures, com en els problemes aritmètics que es resolen a base de sumes i restes.

La virtut cristiana és més ambiciosa: ens empeny a mostrar-nos agraïts, afables, generosos; a captenir-nos com amics lleials i honrats, tant en els temps bons com en l’adversitat; a ésser complidors de les lleis i respectuosos amb les autoritats legítimes; a rectificar amb alegria, quan ens adonem que ens hem equivocat en afrontar una qüestió. Sobretot, si som justos, ens atindrem als nostres compromisos professionals, familiars, socials…, sense escarafalls ni crides, treballant amb delit i exercitant els nostres drets, que també són obligacions.

No crec en la justícia dels peresosos, ja que amb llur dolce far niente —com diuen en la meva estimada Itàlia— falten, i de vegades d’una manera greu, al més fonamental dels principis de l’equitat: el del treball. No hem d’oblidar que Déu creà l’home ut operaretur (Gen II, 15), perquè treballés, i els altres —la nostra família, la nació i la humanitat entera— depenen així mateix de l’eficàcia de la nostra labor. Fills meus, i quina pobra idea de la justícia que tenen aquells que la redueixen a una simple distribució de béns materials!

Justícia i amor a la llibertat i a la veritat

Des de la meva infantesa —com ho diu l’Escriptura(Cfr. Mt XI, 15): així que vaig tenir orelles per sentir-hi—, ja vaig començar a escoltar el clamor de la qüestió social. Això no suposa res de particular perquè és un tema antic, de sempre. Tal vegada degué sorgir en el mateix instant que els homes s’organitzaren d’alguna manera, i es feren més visibles les diferències d’edat, d’intel·ligència, de capacitat de treball, d’interessos, de personalitat.

No sé si és irremeiable que hi hagi classes socials; sigui com sigui, tampoc no és el meu ofici parlar d’aquestes matèries, i menys encara aquí, en aquest oratori, on ens hem reunit per parlar de Déu —en mà vida no voldria parlar de cap altre tema—, i per parlar amb Déu.

Penseu el que vulgueu en tot allò que la Providència ha deixat a la lliure i legítima discussió dels homes. Però la meva condició de sacerdot de Crist m’imposa la necessitat de remuntar-me més alt, i de recordar-vos que, de cap manera, mai no podem deixar d’exercitar la justícia, amb heroisme si cal.

Estem obligats a defensar la llibertat personal de tothom, sabent que és Jesucrist qui ens ha adquirit aquesta llibertat (Gal V, 1); si no ho fem així, amb quin dret reclamarem la nostra? Hem de difondre també la veritat, perquè veritas liberabit vos (Ioh VIII, 32), la veritat ens allibera, mentre que la ignorància esclavitza. Hem de sostenir el dret de tots els homes de viure, de posseir el que sigui necessari per menar una existència digna, de treballar i de descansar, d’elegir estat, de formar una llar, de dur fills al món dins el matrimoni i poder educar-los; de passar serenament el temps de la malaltia o de la vellesa, d’accedir a la cultura, d’associar-se amb els altres ciutadans per assolir fins lícits, i, en primer terme, conèixer i estimar Déu amb plena llibertat, perquè la consciència —si és recta— descobrirà les empremtes del Creador en totes les coses.

Justament per això, és obligat de repetir —no em poso en política, sinó que afirmo la doctrina de l’Església— que el marxisme és incompatible amb la fe de Crist. ¿És que hi ha res més oposat a la fe, que un sistema que ho basa tot a eliminar de l’ànima la presència amorosa de Déu? Digueu-ho ben fort, de manera que se senti clarament la vostra veu: per practicar la justícia, no ens cal el marxisme per a res. Al contrari, aquest error gravíssim, per les seves solucions exclusivament materialistes que ignoren el Déu de la pau, posa entrebancs per atènyer la felicitat i l’avinença dels homes. Dins el cristianisme trobem la bona llum que sempre dóna una resposta a tots els problemes: n’hi ha prou que us aferreu sincerament a ésser catòlics, non verbo neque lingua, sed opere et veritate (1 Ioh III, 18), no amb paraules ni amb la llengua, sinó amb obres i de veritat: digueu-ho, sempre que se us en presenti l’ocasió —cerqueu-la, si cal—, sense reticències, sense por.