Llistat de punts

Al peu de la vinya

Hi havia un pare de família que va plantar una vinya; la va voltar d’una tanca, i cavant-hi féu un cup i va construir-hi una torre; la va arrendar a uns vinyataires, i se n’anà a un país llunyà (Mt XXI, 33).

M’agradaria que meditéssim les ensenyances d’aquesta paràbola, del punt de vista que ens interessa ara. La tradició ha vist, en aquest relat, una imatge del destí del poble elegit per Déu; i ens ha assenyalat principalment de quina manera, a tant d’amor per part del Senyor, nosaltres els homes corresponem amb infidelitat, amb manca d’agraïment.

Concretament pretenc deturar-me en aquest se n’anà a un país llunyà. De seguida arribo a la conclusió que els cristians no hem d’abandonar aquesta vinya, on ens ha ficat el Senyor. Hem d’emprar les nostres forces en aquesta tasca, dins el clos, treballant en el cup, i tant bon punt acabada la feina del dia, reposant a la torre. Si ens deixéssim arrossegar per la comoditat, seria com respondre a Crist: ep! que els meus anys són per a mi, no per a Vós. No tinc ganes de decidir-me a treballar la vostra vinya.

El Senyor ens ha regalat la vida, els sentits, les potències, gràcies incomptables: i no tenim dret a oblidar que som, cadascú, un obrer, entre tants, en aquesta heretat, en la qual Ell ens ha posat per col·laborar en la tasca de dur l’aliment als altres. Aquest és el nostre lloc: dins aquests límits; aquí ens hem de cremar diàriament amb Ell, ajudant-lo en la seva labor redemptora (Cfr. Col I, 24).

Deixeu-me que hi insisteixi: el teu temps per a tu? El teu temps per a Déu! Tal vegada, per la misericòrdia del Senyor, aquest egoisme no ha entrat de moment dins la teva ànima. T’ho dic, per si algun cop sents que el teu cor vacil·la en la fe de Crist. Aleshores jo et demano —Déu et demana— fidelitat en el teu compromís, un domini de la supèrbia, que fermis la imaginació, que no et permetis la lleugeresa d’anar-te’n lluny, que no desertis.

A aquells jornalers que es trobaven enmig de la plaça, els sobrava tota la jornada, volia matar les hores, aquell que va colgar el talent; se’n va a una altra banda el qui havia d’encarregar-se de la vinya. Tots coincideixen en una insensibilitat, davant la gran tasca que a cadascun dels cristians ha estat encomanada pel Mestre: la de considerar-nos i la de conduir-nos com instruments seus, per corredimir amb Ell; la de consumir tota la nostra vida en aquest sacrifici joiós de donar-nos pel bé de les ànimes.

Continua l’escena evangèlica: i li enviaren els seus deixebles —dels fariseus— juntament amb alguns herodians per dir-li: Mestre (Mt XXII, 16). Mireu de quina manera més recargolada li diuen Mestre; fan veure que són admiradors i amics, li dispensen un tractament que es reserva a l’autoritat, de la qual hom espera rebre una ensenyança. Magister, scimus quia verax es (Ibídem), sabem que sou veraç… quina astúcia tan infame! ¿Heu vist un doble sentit més gros? Aneu amb compte, per aquest món. No sigueu cautelosos, desconfiats; però, certament, heu de sentir damunt les espatlles —recordant aquella imatge del Bon Pastor que apareix a les catacumbes— el pes d’aquesta ovella, que no és una ànima sola, sinó l’Església entera, la humanitat entera.

Acceptant airosament aquesta responsabilitat, sereu audaços i sereu prudents per defensar i proclamar els drets de Déu. I aleshores, per l’enteresa del vostre capteniment, molts us consideraran i us diran mestres, sense que vosaltres ho pretengueu: que no busquem la glòria terrena. Però no us estranyeu si, entre tants que se us acosten, s’insinuen aquells que únicament pretenen adular-vos. Graveu en les vostres ànimes això que m’heu sentit repetir tantes vegades: ni les calumnies, ni les murmuracions, ni els respectes humans, ni el què diran, i molt menys les lloances hipòcrites, no ens han d’impedir mai de complir les nostres obligacions.

Us deslliuraré de la captivitat, sigueu on sigueu (Ier XXIX, 14). Ens deslliurem de l’esclavitud, amb l’oració: ens sabem lliures, volant en un epitalami d’ànima enamorada, en un càntic d’amor, que empeny a desitjar no apartar-se de Déu. Una nova manera de trepitjar terra, una manera divina, sobrenatural, meravellosa. Tot recordant tants d’escriptors castellans del cinc-cents, potser ens plaurà d’assaborir pel nostre compte: que visc perquè no visc: que és Crist qui viu en mi! (Cfr. Gal II, 20).

Hom accepta amb gust la necessitat de treballar en aquest món, durant molts anys, perquè Jesús té pocs amics ací baix. No rebutgem l’obligació de viure, de gastar-nos —ben espremuts—, al servei de Déu i de l’Església. Així, en llibertat: in libertatem gloriae filiorum Dei (Rom VIII, 21), qua libertate Christus nos liberavit (Gal IV, 31); amb la llibertat dels fills de Déu, que Jesucrist ens ha guanyat en morir damunt la fusta de la Creu.