Llistat de punts

No se me’n va de la memòria una ocasió —d’ això ja fa molt de temps— en què vaig anar a pregar a la Catedral de València, i vaig passar per davant del sepulcre del Venerable Ridaura. Em van explicar aleshores que a aquest sacerdot, quan ja era molt vell i li preguntaven: quants anys té, vostè?, ell, molt convençut, responia en valencià: poquets, els que fa que serveixo Déu. Per a bastants de vosaltres, hom compta encara amb els dits de la mà els anys, des que us vau decidir a tractar Nostre Senyor, a servir-lo enmig del món, en el vostre propi ambient i a través de la pròpia professió o ofici. Aquest detall no hi fa gran cosa; el que interessa, en canvi, és que gravem amb foc en l’ànima, la certesa que la invitació a la santedat, adreçada per Jesucrist a tots els homes sense excepció, exigeix que cadascú conreï la vida interior, que s’exerciti diàriament en les virtuts cristianes; i no pas d’una manera qualsevol, ni per damunt del que és corrent, ni tan sols d’una manera excel·lent: hem d’esforçar-nos-hi fins a l’heroisme, en el sentit més fort i contundent de l’expressió.

La meta que us proposo —més ben dit, la que Déu ens assenyala a tots— no és un miratge o un ideal inassolible: podria relatar-vos tants exemples concrets de dones i d’homes del carrer, com vosaltres i com jo, que han trobat Jesús que passa quasi in occulto (Ioh VII, 10) per les cruïlles aparentment més vulgars, i que s’han decidit a seguir-lo abraçats amb amor a la creu de cada dia (Cfr. Mt XVI, 24). En aquesta època d’esfondrament general, de cessions i descoratjaments, o de llibertinatge i anarquia, em sembla encara més actual aquella convicció senzilla i profunda que, en els inicis de la meva labor sacerdotal, i sempre, m’ha consumit en desigs de comunicar-ho a la humanitat entera: aquestes crisis mundials són crisis de sants.

Aquí, a la presència de Déu, que ens presideix des del Sagrari —com enforteix aquesta proximitat real de Jesús!—, meditarem avui sobre aquest do suau de Déu, l’esperança que curulla les nostres ànimes d’alegria, spe gaudentes (Rom XII, 12), joiosos, perquè —si som fidels— ens espera l’Amor infinit.

No oblidem mai que, per a tothom —per a cada un de nosaltres, doncs— només hi ha dues maneres d’estar-se a la terra: s’hi viu una vida divina, sempre lluitant per agradar Déu; o bé s’hi viu una vida animal, més o menys humanament il·lustrada, quan hom prescindeix d’Ell. Mai no he concedit gaire pes als santons que es gloriegen de no ser creients: jo me’ls estimo molt, com tots els homes, germans meus; els admiro la bona voluntat que en determinats aspectes pot mostrar-se heroica, però els planyo, perquè tenen l’enorme desgràcia que els falta la llum i la calor de Déu, i la inefable alegria de l’Esperança teologal.

Un cristià sincer, coherent amb la seva fe, no actua més que de cara a Déu, amb una visió sobrenatural; treballa en aquest món, que estima apassionadament, ficat entre els afanys de la terra, amb l’esguard fit al Cel. Ens ho confirma sant Pau: quae sursum sunt quaerite; cerqueu les coses de dalt, on Crist seu a la dreta de Déu; assaboriu les coses del Cel, no les de la terra. Per tal com ja sou morts —a allò que és mundà, pel Baptisme—, i la vostra vida és amagada amb Crist en Déu (Col III, 1-3).

Que en serà, de meravellós, quan el Nostre Pare ens digui: criat bo i fidel, com que has estat fidel en las coses petites jo et confiaré les grans: entra al goig del teu Senyor! (Mt XXV, 21). Esperançats! Aquest és el prodigi de l’ànima contemplativa. Vivim de Fe, i d’Esperança, i d’Amor; i l’Esperança ens fa poderosos. Recordeu sant Joan?: us escric a vosaltres, joves, perquè sou forts, perquè la paraula de Déu persevera en vosaltres i heu vençut el maligne (1 Ioh II, 14). Déu ens apressa, per la joventut eterna de l’Església i de la humanitat entera. Podeu transformar en diví tot el que és humà, tal com el rei Mides convertia en or tot allò que tocava!

No ho oblideu mai: després de la mort us rebrà l’Amor. I en l’amor de Déu trobareu, a més, tots els amors nets que heu tingut a la terra. El Senyor ha disposat que passem aquesta breu jornada de la nostra existència treballant i, com el seu Unigènit, fent el bé (Act X, 38). Mentrestant, hem d’estar alerta, atents a les crides que sant Ignasi d’Antioquia notava en la seva ànima, quan se li acostava l’hora del martiri: vine al Pare, vine cap al teu Pare (St. Ignasi d’Antioquia, Epistola ad Romanos, VII [PL 5, 694]), que t’espera desitjós.

Demanem a Santa Maria, Spes nostra, que ens encengui en el sant neguit d’habitar tots plegats a la casa del Pare. Res no podrà preocupar-nos si decidim ancorar el cor en el desig de la vertadera Pàtria: el Senyor ens conduirà amb la seva gràcia, i empenyerà la barca amb bon vent devers unes ribes tan clares.

He predicat constantment aquesta possibilitat, sobrenatural i humana, que el Nostre Pare Déu posa a les mans dels seus fills: participar en la Redempció operada per Crist. M’emplena d’alegria trobar aquesta doctrina en els textos dels Pares de l’Església. Sant Gregori el Gran precisa: els cristians treuen les serps, quan desarrelen el mal del cor dels altres amb llur exhortació al bé… La imposició de les mans sobre els malalts per guarir-los, ocorre quan un home observa que el proïsme s’afebleix en la pràctica del bé i se li ofereix una ajuda de mil maneres, enrobustint-lo en virtut de l’exemple. Aquests miracles són tant més grans si considerem que s’esdevenen en el camp espiritual, portant la vida no pas als cossos, sinó a les ànimes. Si no us abandoneu, vosaltres també podreu obrar aquests prodigis, amb l’ajuda de Déu (St. Gregori el Gran, Homiliae in Evangelia, XXIX, 4 [PL 76, 1215-1216]).

Déu vol que tothom se salvi: això és una invitació i una responsabilitat que pesen sobre cadascun de nosaltres. L’Església no és un reducte per a privilegiats. Per ventura l’Església és una exigua part de la terra? La gran Església és el món sencer (St. Agustí, Enarrationes in Psalmos, XXI, 2, 30 [PL 36, 177]). Així ho escrivia sant Agustí, i hi afegia: onsevulla que vagis, allí hi ha Crist. Tens per heretat els confins de la terra; vine, posseeix-la tota amb mi (St. Agustí, Enarrationes in Psalmos, XXI, 2, 30 [PL 36, 180]). Recordeu com estaven les xarxes? Plenes a vessar. No hi cabien més peixos. Déu espera ardentment que se li empleni la casa (Cfr. Lc XIV, 28); és Pare, i li agrada de viure amb tots els fills al voltant.

Ens sentim remoguts, amb una forta sotragada al cor, en escoltar atentament aquell crit de sant Pau: aquesta és la voluntat de Déu, la vostra santificació (1 Thes IV, 3). Avui, m’ho proposo un altre cop, i també us ho recordo a vosaltres i a tota la humanitat: aquesta és la Voluntat de Déu, que siguem sants.

Per a pacificar les ànimes amb una pau autèntica, per a transformar la terra, per a cercar Déu Senyor Nostre en el món i a través de les coses del món, resulta indispensable la santedat personal. En les meves converses amb gent de tants països i dels ambients socials més diversos, sovint em pregunten: I què ens diu, als casats? Què, als qui treballem al camp? Què, a les vídues? Què, als joves?

Responc sistemàticament que només tinc una sola cassola. I solc puntualitzar que Jesucrist Senyor Nostre va predicar la bona nova per a tothom, sense cap mena de distinció. Una sola cassola i un sol aliment: el meu aliment és que faci la voluntat del qui m’ha enviat, que dugui a terme la seva obra (Ioh IV, 34). A cadascú crida a la santedat, de cadascú demana amor: joves i ancians, solters i casats, sans i malats, cultes i ignorants, treballin on treballin, siguin on siguin. Només hi ha una manera de créixer en la familiaritat i en la confiança en Déu: Tractar-lo en l’oració, parlar-hi, manifestar-li —de cor a cor— el nostre afecte.

Ascètica? Mística? No em preocupa. Sigui el que sigui, ascètica o mística, què hi fa?: és mercè de Déu. Si tu mires de meditar-ho, el Senyor no et negarà la seva assistència. Fe i fets de fe: fets, perquè el Senyor —ho has comprovat des del començament i t’ho vaig subratllar a la seva hora— és com més va més exigent. Això ja és contemplació i és unió; aquesta ha d’ésser la vida de molts cristians, anant cada un endavant pel seu propi camí espiritual —són infinits— enmig dels afanys del món, encara que ni tan solament se n’hagin adonat.

Una oració i una conducta que no ens aparten de les nostres activitats ordinàries, que enmig d’aquest afany noblement terrenal ens porten cap al Senyor. En elevar tot aquest quefer a Déu, la criatura divinitza el món. Tants cops com he parlat del mite del rei Mides, que convertia en or tot el que tocava! En or de mèrits sobrenaturals podem convertir tot quant toquem, malgrat els nostres errors personals.