Llistat de punts

Permeteu-me una curta digressió que fa perfectament al cas. Mai no he preguntat a ningú dels qui se m’han acostat què pensava en política: no m’interessa! Amb aquesta norma de la meva conducta, us manifesto una realitat molt ficada en l’entranya de l’Opus Dei, al qual amb la gràcia i la misericòrdia divines m’he dedicat completament, per servir l’Església Santa. No m’interessa aquest tema, perquè els cristians gaudiu de la més plena llibertat, amb la consegüent responsabilitat personal, per intervenir com us sembli millor en qüestions d’índole política, social, cultural, etcètera, sense més límits que els que marca el Magisteri de l’Església. Només em preocuparia —pel bé de les vostres ànimes— si traspasséssiu aquests termes, ja que hauríeu creat una neta oposició entre la fe que afirmeu que volem professar i les vostres obres, i aleshores jo us ho diria amb tota claredat. Aquest sacrosant respecte a les vostres opcions, mentre no us apartin de la llei de Déu, no l’entenen els qui ignoren el veritable concepte de la llibertat que ens ha guanyat Crist en la Creu, qua libertate Christus nos liberavit (Gal IV, 31), els sectaris d’un extrem i de l’altre: els qui pretenen d’imposar com a dogmes llurs opinions temporals; o els qui degraden l’home, quan neguen el valor de la fe i la posen a mercè dels errors més brutals.

Són ànimes que fan barricades amb la llibertat. La llibertat, la meva llibertat! La tenen i no la segueixen; la miren, la posen com un ídol de fang dins el seu enteniment mesquí. Això és llibertat? ¿Quin profit en treuen, d’aquesta riquesa, sense un compromís seriós, que orienti tota l’existència? Un comportament així s’oposa a la categoria pròpia, a la noblesa, de la persona humana. Falta la ruta, el camí clar que informi els passos damunt la terra: aquestes ànimes —les heu trobades, com jo— es deixaran arrossegar després per la vanitat pueril, per la ufanor egoista, per la sensualitat.

Llur llibertat es demostra estèril, o bé dóna fruits ridículs, també humanament. Qui no escull —amb plena llibertat!— una norma recta de conducta, tard o d’hora es veurà manejat per d’altres, viurà en la indolència —com un paràsit—, subjecte a allò que els altres determinin. Es prestarà a ésser sacsejat per qualsevol cop de vent, i els altres ho resoldran tot sempre per ell. Aquests núvols són sense aigua, portats d’ací d’allà per les ventades, arbres tardorencs, infructuosos, morts dues vegades, sense arrels (Iudae, 12), per més que s’encobreixin amb un xerroteig continuat, amb pal·liatius amb els quals intenten d’esfumar l’absència de caràcter, de valentia i d’honradesa.

Però no em coacciona ningú!, repeteixen obstinadament. Ningú? Tots coaccionen aquesta il·lusòria llibertat, que no s’arrisca a acceptar responsablement les conseqüències d’actuacions lliures, personals. On no hi ha amor de Déu, s’hi fa un buit d’exercici individual i responsable, de la pròpia llibertat: allí —malgrat les aparences— tot és coacció. L’indecís, el qui és irresolut, és com una matèria blanca a mercè de les circumstàncies; qualsevol l’emmotlla al seu voler i, abans que res, ho fan les passions i les tendències pitjors de la naturalesa ferida pel pecat.

Esclavitud per esclavitud —si, tanmateix, hem de servir, ja que tant si ho admetem com si no, això és la condició humana—, no hi ha res més bo que reconèixer-se esclaus de Déu per Amor. Perquè en aquest moment perdem la situació d’esclaus, per a convertir-nos en amics, en fills. I es aquí on es manifesta la diferència: afrontem les honestes ocupacions del món amb la mateixa passió, amb el mateix afany que els altres, però amb la pau en el fons de l’ànima; amb alegria i serenitat, també en les contradiccions: perquè no dipositem la confiança en allò que passa, sinó en allò que roman per sempre, no som fills de l’esclava, sinó de la lliure (Gal IV, 31).

D’on ens ve aquesta llibertat? Ve de Crist, Senyor Nostre. Aquesta és la llibertat amb què ens ha redimit (Cfr. Gal IV, 31). Per això ensenya: si el Fill, doncs, us ateny la llibertat, sereu lliures de viure (Ioh VIII, 36). Els cristians no hem de manllevar a ningú el veritable sentit d’aquest do, ja que l’única llibertat que salva l’home és cristiana.

Em plau de parlar de l’aventura de la llibertat, perquè així es desenvolupa la vostra vida i la meva. Lliurement —com a fills, hi insisteixo, no com a esclaus—, seguim el sender que el Senyor ha assenyalat per a cada un de nosaltres. Assaborim aquesta amplitud de moviments com un regal de Déu.

Lliurement, sense cap coacció, perquè em dóna la gana, em decideixo per Déu. I em comprometo a servir, a convertir la meva existència en una donació als altres, per amor al meu Senyor Jesús. Aquesta llibertat m’anima a clamar que res, a la terra, no em separarà de la caritat de Crist (Cfr. Rom VIII, 39).

A cadascú el que sigui seu

Llegiu amb atenció l’escena evangèlica, per tal d’aprofitar aquestes estupendes lliçons de les virtuts que han d’il·luminar la nostra manera de fer. Un cop acabat el preàmbul hipòcrita i adulador, els fariseus i herodians plantegen el seu problema: digueu-nos, doncs, què us en sembla: és lícit o no, de pagar tribut al Cèsar? (Mt XXII, 17). Noteu ara —escriu sant Joan Crisòstom— llur astúcia: perquè no li diuen: expliqueu-nos què és bo, convenient, lícit, sinó digueu-nos què us sembla. Tenien l’obsessió de trair-lo i de fer-lo odiós al poder polític (St. Joan Crisòstom, In Matthaeum homiliae, LXX, 1 [PG 58, 656]).Però Jesús, que els coneixia la malícia, respongué: per què em tempteu, hipòcrites? Ensenyeu-me la moneda amb què es paga el tribut. Ells li van presentar un denari. Després ell els diu: de qui és la imatge i la inscripció? Li responen: del Cèsar. Aleshores els diu: Doncs doneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu (Mt XXII, 18-21).

Ja veieu que el dilema és antic, com és clara i inequívoca la resposta del Mestre. No hi ha —no existeix— una contraposició entre el servei a Déu i el servei als homes; entre l’exercici dels nostres deures i drets cívics, i els religiosos; entre l’afany de construir i millorar la ciutat temporal, i el convenciment que passem per aquest món com si fos un camí que ens mena a la pàtria celestial.

També aquí es manifesta aquesta unitat de vida que —no em cansaré de repetir-ho— és una condició essencial, per als qui intenten santificar-se enmig de les circumstàncies ordinàries del treball, de les relacions familiars i socials. Jesús no admet aquesta divisió: ningú no pot servir dos senyors, perquè o tindrà aversió a l’un i amor a l’altre, o bé s’afeccionarà al primer i menysprearà el segon (Mt VI, 24). L’elecció exclusiva que de Déu fa un cristià, quan respon amb plenitud a la seva crida, l’empeny a adreçar-ho tot al Senyor i, alhora, a donar al proïsme tot allò que en justícia li correspon.