Llistat de punts

La meta que us proposo —més ben dit, la que Déu ens assenyala a tots— no és un miratge o un ideal inassolible: podria relatar-vos tants exemples concrets de dones i d’homes del carrer, com vosaltres i com jo, que han trobat Jesús que passa quasi in occulto (Ioh VII, 10) per les cruïlles aparentment més vulgars, i que s’han decidit a seguir-lo abraçats amb amor a la creu de cada dia (Cfr. Mt XVI, 24). En aquesta època d’esfondrament general, de cessions i descoratjaments, o de llibertinatge i anarquia, em sembla encara més actual aquella convicció senzilla i profunda que, en els inicis de la meva labor sacerdotal, i sempre, m’ha consumit en desigs de comunicar-ho a la humanitat entera: aquestes crisis mundials són crisis de sants.

Vida interior: és una exigència de la crida que el Mestre ha fixat en l’ànima de tots. Hem de ser sants —us ho diré amb una frase castissa de la meva terra— sense que ens en manqui ni un pèl: cristians de debò, autèntics, canonitzables; i si no, haurem fracassat com a deixebles de l’únic Mestre. Mireu, a més, que Déu, en fixar-se en nosaltres, en concedir-nos la seva gràcia per tal que lluitem per obtenir la santedat enmig del món, ens imposa així mateix l’obligació de l’apostolat. Compreneu que, fins i tot humanament, tal com ho comenta un Pare de l’Església, la preocupació per les ànimes brolla com una conseqüència lògica d’aquesta elecció: quan descobriu que hi ha quelcom que us ha estat profitós, procureu d’atreure els altres. Heu de desitjar, doncs, que n’hi hagi d’altres que us acompanyin pels camins del Senyor. Si aneu al fòrum o als banys, i us topeu amb algú desocupat, l’inviteu a acompanyar-vos. Apliqueu aquest costum terrenal a les coses espirituals i, quan aneu a Déu, no ho fareu tots sols (St. Gregori el Gran, Homiliae in Evangelia, VI, 6 [PL 76, 1098]).

Si no volem malgastar el temps inútilment —ni tampoc amb les falses excuses de les dificultats exteriors de l’ambient, que mai no han faltat des del començ del cristianisme—, hem de tenir ben present que Jesucrist ha vinculat, d’una manera senzilla, a la vida interior, l’eficàcia de la nostra acció per arrossegar els qui ens volten. Crist ha posat com a condició, per a l’influx de l’activitat apostòlica, la santedat; em rectifico, l’esforç de la nostra fidelitat, perquè de sants a la terra no ho serem mai. Sembla increïble, però a Déu i als homes els cal, per part nostra, una fidelitat sense pal·liatius, sense eufemismes, que arribi fins a les seves últimes conseqüències, sense mediocritats ni componiments, en plenitud de vocació cristiana assumida i practicada amb cura.

En meditar aquelles paraules de Nostre Senyor: Jo per amor d’ells em santifico a mi mateix per tal que també ells siguin santificats en la veritat (Ioh XVII, 19), ens adonem clarament del nostre únic fi: la santificació, o bé, que hem de ser sants per santificar. Alhora, com una temptació subtil, potser ens assaltarà el pensament que som molt pocs els qui estem decidits a respondre a aquesta invitació divina, a part del fet que ens veiem com a instruments d’una categoria molt escassa. Certament, som pocs, en comparació amb la resta de la humanitat, i personalment no valem res; però l’afirmació del Mestre ressona amb autoritat: el cristià és llum, sal, ferment del món, i una mica de llevat fermenta tota la massa (Gal V, 9). Justament per això sempre he predicat que ens interessen totes les ànimes —de cent, totes cent—, sense discriminacions de cap mena, amb la certesa que Jesucrist ens ha redimit a tots, i vol ocupar-nos uns quants, malgrat tota la nostra nul·litat personal, perquè fem conèixer aquesta salvació.

Un deixeble de Crist mai no tractarà malament ningú; de l’error en diu error, però corregirà amb afecte el qui està equivocat: si no, no el podrà ajudar, no el podrà santificar. Cal conviure, cal comprendre, cal disculpar, cal que siguem fraternals; i, tal com ho aconsellava sant Joan de la Creu, tothora cal posar amor, on no hi ha amor, perquè llevi amor (Cfr. St. Joan de la Creu. Carta a María de la Encarnación, 6-VII-1591); també en aquestes circumstàncies aparentment intranscendents que ens deparen el treball professional i les relacions familiars i socials. Així, doncs, tu i jo aprofitarem fins i tot les oportunitats més banals que se’ns presentin, per tal de santificar-les, per tal de santificar-nos i per tal de santificar aquells qui amb nosaltres comparteixen els mateixos afanys quotidians, mentre sentim en les nostres vides el pes dolç i suggestiu de la corredempció.

El llevat i la massa

Nosaltres volem seguir el Senyor, i desitgem difondre la seva Paraula. Humanament parlant, és lògic que també ens preguntem: però, què som, per a tanta gent? En comparança amb el nombre d’habitants de la terra, per bé que ens comptem a milions, som pocs. Per això, ens hem de veure com una mica de llevat preparat i disposat per a fer el bé a tota la humanitat, recordant les paraules de l’Apòstol: un pessic de llevat fa pujar tota la pasta (1 Cor V, 6), la transforma. Hem d’aprendre d’ésser aquest ferment, aquest llevat, per modificar i transformar la multitud.

Que potser el ferment és per la seva natura millor que la pasta? No. Però el llevat és el mitjà, perquè la pasta es faci, mentre es converteix en aliment comestible i sa.

Penseu, ni que sigui a grans trets, en l’acció eficaç del ferment, que serveix per a fer el pa, aliment fonamental, senzill, a l’abast de tothom. En molts llocs —potser ho haureu presenciat i tot— la preparació de la fornada és una veritable cerimònia, i hom n’obté un producte estupend, saborós, que es menja amb els ulls.

Trien farina bona; si poden, de la millor mena. Treballen la massa a la pastera, per barrejar-la amb el llevat, en una labor pacient i llarga. Després, un temps de repòs, imprescindible perquè el llevat acabi la seva missió, inflant la pasta.

Mentrestant, el forn va cremant, animat per la llenya que s’hi consumeix. I aquesta pasta, ficada dins l’escalfor del foc, ens dóna aquest pa tou, esponjós, d’una gran qualitat. Un resultat impossible d’assolir sense la intervenció del llevat —una petita quantitat—, que s’ha diluït, desapareixent entre els altres elements en una labor eficient, que passa desapercebuda.

Si meditem amb un sentit espiritual aquest text de sant Pau, entendrem que no tenim més remei que treballar, al servei de totes les ànimes. Una altra cosa fóra egoisme. Si mirem la nostra vida amb humilitat, distingirem ben clar que el Senyor ens ha concedit, ultra la gràcia de la fe, talents, qualitats. Cap de nosaltres no és un exemplar repetit: el nostre Pare ens ha creat d’un a un, i ha repartit entre els seus fills un nombre divers de béns. Hem de posar aquests talents, aquestes qualitats, al servei de tothom: utilitzar aquestes dons de Déu com a instruments per ajudar a descobrir Crist.

No us imagineu que aquest afany és com un afegitó, per fer la vora, amb una filigrana, a la nostra condició de cristians. Si el llevat no fermenta, es podreix. Pot desaparèixer revifant la pasta, però també pot desaparèixer perquè es malmet, en un monument a la ineficàcia i a l’egoisme. No fem un favor a Déu Nostre Senyor, quan el fem conèixer als altres: perquè, predicar l’Evangeli, no és per a mi cap motiu de glòria, ja que me n’incumbeix l’obligació, per manament de Jesucrist; i ai de mi, si no predico l’Evangeli! (1 Cor IX, 16).

Es repetiran els miracles

També a nosaltres, si breguem diàriament per obtenir la santedat cada un en el seu propi estat en el món i en l’exercici de la pròpia professió, en la nostra vida ordinària, goso assegurar que el Senyor ens farà instruments capaços d’obrar miracles i, si calia, dels més extraordinaris. Donarem claror als cecs. ¿Qui no podria contar mil casos de com un cec gairebé de naixement recobra la vista, rep tota l’esplendor de la llum de Crist? I un altre era sord, i un altre mut, que no podien sentir o articular una paraula com a fills de Déu… I se’ls han purificat els sentits, i escolten i s’expressen ja com homes, no pas com bèsties. In nomine lesu! (Act III, 6), en el nom de Jesús els seus Apòstols donen la facultat de moure’s a aquell paralític, incapaç d’una acció útil; i aquell altre gandul, que sabia les seves obligacions però no les complia… En nom del Senyor, surge et ambula! (Act III, 6), aixeca’t i camina.

L’altre, difunt, podrit, que feia tuf de cadàver, ha copsat la veu de Déu, com en el miracle del fill de la vídua de Naïm: noi, jo t’ho mano, aixeca’t! (Lc VII, 14). Miracles com els de Crist, miracles com els dels primers Apòstols són els que farem. Potser en tu mateix, en mi, s’han operat aquests prodigis: tal vegada érem cecs, o sords, o paralítics, o bé pudíem de mort, i la paraula del Senyor ens ha aixecat de la nostra prostració. Si estimem Crist, si el seguim sincerament, si no ens busquem a nosaltres mateixos sinó tan sols a Ell, en el seu nom podrem transmetre a d’altres, per gràcia, allò que per gràcia ens ha estat concedit.

Amb aquesta donació d’un mateix, el zel apostòlic s’encén, augmenta cada dia —tot encomanant aquesta ànsia als altres— perquè el bé és difusiu. No és possible que la nostra pobra naturalesa, tan a prop de Déu, no cremi en una fam de sembrar en tot el món l’alegria i la pau, de regar-ho tot amb les aigües redemptores que brollen del Costat obert de Crist (Cfr. Ioh XIX, 34), de començar i acabar totes les tasques per Amor.

Abans us parlava de dolors, de sofriments, de llàgrimes. I no em contradic si afirmo que, per a un deixeble que cerqui amorosament el Mestre, és molt diferent el sabor de les tristeses, de les penes, de les afliccions: desapareixen així que s’accepta de cor la Voluntat de Déu, tan aviat com es compleixen de grat els seus designis, com pertoca a fills fidels, encara que sembli que els nervis es destrossin i el suplici sembli insuportable.