Llistat de punts

No se me’n va de la memòria una ocasió —d’ això ja fa molt de temps— en què vaig anar a pregar a la Catedral de València, i vaig passar per davant del sepulcre del Venerable Ridaura. Em van explicar aleshores que a aquest sacerdot, quan ja era molt vell i li preguntaven: quants anys té, vostè?, ell, molt convençut, responia en valencià: poquets, els que fa que serveixo Déu. Per a bastants de vosaltres, hom compta encara amb els dits de la mà els anys, des que us vau decidir a tractar Nostre Senyor, a servir-lo enmig del món, en el vostre propi ambient i a través de la pròpia professió o ofici. Aquest detall no hi fa gran cosa; el que interessa, en canvi, és que gravem amb foc en l’ànima, la certesa que la invitació a la santedat, adreçada per Jesucrist a tots els homes sense excepció, exigeix que cadascú conreï la vida interior, que s’exerciti diàriament en les virtuts cristianes; i no pas d’una manera qualsevol, ni per damunt del que és corrent, ni tan sols d’una manera excel·lent: hem d’esforçar-nos-hi fins a l’heroisme, en el sentit més fort i contundent de l’expressió.

La meta que us proposo —més ben dit, la que Déu ens assenyala a tots— no és un miratge o un ideal inassolible: podria relatar-vos tants exemples concrets de dones i d’homes del carrer, com vosaltres i com jo, que han trobat Jesús que passa quasi in occulto (Ioh VII, 10) per les cruïlles aparentment més vulgars, i que s’han decidit a seguir-lo abraçats amb amor a la creu de cada dia (Cfr. Mt XVI, 24). En aquesta època d’esfondrament general, de cessions i descoratjaments, o de llibertinatge i anarquia, em sembla encara més actual aquella convicció senzilla i profunda que, en els inicis de la meva labor sacerdotal, i sempre, m’ha consumit en desigs de comunicar-ho a la humanitat entera: aquestes crisis mundials són crisis de sants.

Certament, es tracta d’un objectiu elevat i ardu. Però no em perdeu de vista que el sant no neix: es forja en el joc continu de la gràcia divina i de la correspondència humana. Tot allò que es desenvolupa —ens adverteix un dels escriptors cristians dels primers segles, referint-se a la unió amb Déu—, comença per ser petit. És alimentant-se gradualment com, amb progressos constants, arriba a fer-se gran (St. Marc Eremita. De lege spirituali, CLXXII [PL 65, 926]). Per això jo et dic que, si vols portar-te com un cristià conseqüent —sé que hi estàs disposat, malgrat que tantes vegades et costi de vèncer o d’empènyer cap dalt amb aquest pobre cos—, cal que estiguis vigilant extremadament en els detalls més nimis, perquè la santedat que Nostre Senyor t’exigeix s’obté complint amb amor de Déu el treball, les obligacions de cada dia, que gairebé sempre es componen de menudes realitats.

La coherència cristiana de la vida

Em fa molta llàstima arribar a saber que un catòlic —un fill de Déu que, pel Baptisme, és cridat a esdevenir un altre Crist— tranquil·litza la consciència amb una simple pietat formulària, amb una religiositat que l’empeny a resar de tant en tant, només si es pensa que li convé!; a assistir a la Santa Missa els dies de precepte —i ni tan solament tots—, alhora que cura puntualment que el seu estómac estigui tranquil, menjant a hores fixes; a cedir en la seva fe, a bescanviar-la per un plat de llenties, per tal de no renunciar a la seva posició… I després, amb desvergonyiment o amb escàndol, fa servir la seva etiqueta de cristià per enlairar-se. No! No ens conformem amb les etiquetes: us vull cristians de cos sencer, tots d’una peça; i, per aconseguir-ho, haureu de cercar sense trampes l’aliment espiritual oportú.

Per experiència personal us consta i m’ho heu sentit repetir sovint, en previsió de descoratjaments— que la vida interior consisteix a començar i recomençar cada dia; i veieu en el vostre cor, talment com jo en el meu, que ens cal lluitar amb continuïtat. Haureu observat en el vostre examen —a mi em passa el mateix: perdoneu-me que faci aquestes referències a la meva persona, però, mentre us parlo, estic rumiant amb el Senyor sobre les necessitats de la meva ànima—, que patiu repetidament petits contratemps, i a vegades en el vostre cap us sembla que són descomunals, perquè revelen una falta d’amor evident, una manca de donació d’un mateix, d’esperit de sacrifici, de delicadesa. Fomenteu les ànsies de reparació, amb una contrició sincera, però no em perdeu la pau.

Pot ser que, ja des del començament, s’aixequi una polseguera i que, ensems, els enemics de la nostra santificació emprin una tècnica de terrorisme psicològic tan vehement i tan ben orquestrada, d’abús de poder, que arrosseguin en la seva absurda direcció fins i tot aquells qui durant molt de temps, mantenien una altra conducta més lògica i dreturera. I encara que la veu tingui el so d’una campana esquerdada, que no ha estat fosa amb bon metall i és del tot diferent del xiulet del pastor, rebaixen la paraula, que és un dels dons més preuats que l’home ha rebut de Déu, bellíssim present per a manifestar enlairats pensaments d’amor i d’amistat amb el Senyor i amb les seves criatures, fins a fer entendre per què Jaume diu de la llengua que és tot un món de malícia (Iac III, 6). Tant de mal pot fer: mentides, denigracions, deshonres, enganys, insults, murmuracions tortuoses.