Llistat de punts

Recerca de la presència de Déu

Vida interior. Santedat en les feines ordinàries, santedat en les coses petites, santedat en el treball professional, en els afanys de cada dia…; santedat per santificar els altres. Una vegada un conegut meu —mai no l’acabo de conèixer del tot— somiava que volava molt alt en un avió, però no dins la cabina: anava muntat damunt les ales. Pobre desgraciat: i com patia i s’angoixava! Semblava que Nostre Senyor li feia entendre que van així —insegures, sotsobrant— per les altures de Déu les ànimes apostòliques mancades de vida interior o que la descuren: amb el perill constant d’esfondrar-se, sofrint, incertes.

I penso, efectivament, que corren molt de perill de desencaminar-se aquells qui es llancen a l’acció —a l’activisme!—, i prescindeixen de l’oració, del sacrifici i dels mitjans indispensables per aconseguir una pietat sòlida: la freqüència de Sagraments, la meditació, l’examen de consciència, la lectura espiritual, el tracte assidu amb la Verge Santíssima i amb els Àngels de la guarda… Tot això contribueix, a més, amb una eficàcia insubstituïble, al fet que la jornada del cristià sigui tan amable, perquè de la seva riquesa interior flueix la dolcesa i la felicitat de Déu, com la mel de la bresca.

En la personal intimitat, en el capteniment extern; en el tracte amb els altres, en la feina, cada u ha de mirar de mantenir-se en una contínua presència de Déu, amb una conversa —un diàleg— que no es manifesta enfora. Més ben dit, no s’expressa d’ordinari amb remor de paraules, sinó que s’ha de notar per la pruïja i l’amorosa diligència amb què actuarem en enllestir bé les tasques, tant les importants com les menudes. Si no ho féssim amb aquesta tenacitat seríem poc conseqüents amb la nostra condició de fills de Déu, perquè hauríem malversat els recursos que el Senyor col·locà providencialment al nostre abast, per tal que assolim l’estat del baró perfecte, en la mesura de l’edat perfecta segons Crist (Eph IV, 13).

Durant l’última guerra espanyola, jo viatjava sovint per tal d’atendre sacerdotalment tants de xicots que es trobaven al front. En una trinxera vaig sentir un diàleg que em va quedar ben gravat. Prop de Terol, un soldat jove comentava d’un altre, que els semblava un xic indecís, pusil·lànime: no és home d’una peça, aquest! Em causaria una tristesa enorme que de qualsevol de nosaltres poguessin afirmar, amb fonament, que som inconseqüents, que som homes que asseguren que volen ésser autènticament cristians, sants, però que menyspreen els mitjans, ja que en el compliment de llurs obligacions no manifesten contínuament a Déu llur afecte i amor filial. Si fos així com es dibuixés la nostra actuació, tampoc no seríem mai, ni tu ni jo, cristians d’una peça.

Procurem fomentar en el fons del cor un desig ardent, un afany gran d’assolir la santedat, encara que ens contemplem plens de misèries. No us espanteu; a mesura que un avança en la vida interior els defectes personals són percebuts amb més claredat. Passa que l’ajut de la gràcia es transforma com en uns vidres d’augment, i se’ns apareixen amb unes dimensions gegantines fins i tot el gra de pols més minúscul, el granet de sorra gairebé imperceptible, perquè l’ànima adquireix la finor divina i fins l’ombra més petita molesta la consciència, que solament troba gust en la netedat de Déu. Digues-li ara, del fons del teu cor: Senyor, vull ser sant de debò, de debò vull ser un digne deixeble vostre i seguir-vos sense condicions. I t’has de proposar de seguida la intenció de renovar cada dia els grans ideals que t’animen en aquests moments.

Jesús, si els qui ens reunim en el vostre Amor fóssim perseverants! Si aconseguíssim de traduir en obres aquests anhels que Vós mateix desperteu en les nostres ànimes! Pregunteu-vos ben sovint: Jo, per què m’estic a la terra? I així procurareu el perfecte acabament —ple de caritat— de les feines que emprengueu a cada jornada i l’atenció de les coses petites. Ens fixarem en l’exemple dels sants: persones com nosaltres, de carn i ossos, amb febleses i debilitats, que saberen vèncer i vèncer-se per amor de Déu; en considerarem la conducta i —com les abelles, que destil·len de cada flor el nèctar més preciós— ens aprofitarem de llurs lluites. Vosaltres i jo aprendrem així mateix a descobrir tantes virtuts en aquells qui ens volten —ens donen lliçons de treball, d’abnegació, d’alegria… —, i no ens aturarem gaire en els seus defectes; només quan sigui imprescindible, per tal d’ajudar-los amb la correcció fraterna.

Virtuts humanes

Una certa mentalitat laïcista i altres maneres de pensar que podríem dir pietistes, coincideixen a no considerar el cristià com a home enter i ple. Per als primers, les exigències de l’Evangeli sufocarien les qualitats humanes; per als altres, la naturalesa caiguda posaria en perill la puresa de la fe. El resultat és el mateix: desconèixer la profunditat de l’Encarnació de Crist, ignorar que el Verb es féu carn, home, i habità entre nosaltres (Ioh I, 14).

La meva experiència d’home, de cristià i de sacerdot m’ensenya tot el contrari: no hi ha cor, per molt ficat que estigui en el pecat, que no amagui, talment el caliu dins la cendra, una brasa de noblesa. I quan he colpejat en aquests cors, d’un a un, tot sol i amb la paraula de Crist, sempre han respost.

En aquest món, n’hi ha molts que no es fan amb Déu; són criatures que potser no han tingut ocasió d’escoltar la paraula divina o que l’han oblidada. Però llurs disposicions són humanament sinceres, lleials, compassives, honrades. I jo m’atreveixo a afirmar que qui reuneix aquestes condicions està a punt d’ésser generós amb Déu, perquè les virtuts humanes componen el fonament de les sobrenaturals.

Virtuts humanes i virtuts sobrenaturals

Quan una ànima s’esforça a conrear les virtuts humanes, el seu cor ja és molt prop de Crist. I el cristià percep que les virtuts teologals —la fe, l’esperança, la caritat—, i totes les altres que comporta la gràcia de Déu, l’impulsen a no descurar mai aquestes qualitats bones que comparteix amb tants homes.

Les virtuts humanes —insisteixo— són el fonament de les sobrenaturals; i aquestes proporcionen sempre una nova empenta per a desenvolupar-se amb honestedat. Però en cap cas, no n’hi ha prou amb l’afany de posseir aquestes virtuts: cal aprendre de practicar-les. Discite benefacere (Is I, 17), apreneu a fer el bé. Cal exercitar-se habitualment en els actes corresponents —fets de sinceritat, de veracitat, d’equanimitat, de serenitat, de paciència—, perquè «obres són amors» i no és possible això d’estimar Déu només de paraula, sinó que cal fer-ho amb obres i de veritat (1 Ioh III, 18).

Ja fa bastants anys, amb un convenciment que anava creixent cada dia, vaig escriure: espera-ho tot de Jesús: tu no tens res, no vals res, no pots fer res. —Ell obrarà, si t’abandones en Ell (Consideraciones espirituales, Cuenca 1934, p. 67). Ha passat el temps, i aquella convicció meva s’ha anat enrobustint, s’ha anat fent més fonda. He vist en moltes vides, que l’esperança en Déu encén meravelloses fogueres d’amor, amb un foc que manté el cor bategant, sense minves, sense decaïments, encara que al llarg del camí hom pateixi, i a vegades pateixi de debò.

Mentre llegia el text de l’Epístola de la Missa, m’he commogut, i m’imagino que a vosaltres us ha passat el mateix. Comprenia que Déu ens ajudava, amb les paraules de l’Apòstol, a contemplar l’entramat diví de les tres virtuts teologals, que componen l’armadura sobre la qual es teixeix l’autèntica existència de l’home cristià, de la dona cristiana.

Escolteu novament sant Pau: justificats, doncs, per la fe, tinguem pau amb Déu per Nostre Senyor Jesucrist. Pel qual en virtut de la fe tenim cabuda en aquesta gràcia en què estem ferms i ens gloriem en l’esperança de la glòria dels fills de Déu. Encara més: ens gloriem també enmig de les tribulacions, sabent que la tribulació exercita la paciència; la paciència serveix per a la prova, i la prova per a l’esperança i l’esperança no defrauda mai, ja que la caritat de Déu ha estat vessada en els nostres cors per mitjà de l’Esperit Sant (Rom V, 1-5).

Aquí, a la presència de Déu, que ens presideix des del Sagrari —com enforteix aquesta proximitat real de Jesús!—, meditarem avui sobre aquest do suau de Déu, l’esperança que curulla les nostres ànimes d’alegria, spe gaudentes (Rom XII, 12), joiosos, perquè —si som fidels— ens espera l’Amor infinit.

No oblidem mai que, per a tothom —per a cada un de nosaltres, doncs— només hi ha dues maneres d’estar-se a la terra: s’hi viu una vida divina, sempre lluitant per agradar Déu; o bé s’hi viu una vida animal, més o menys humanament il·lustrada, quan hom prescindeix d’Ell. Mai no he concedit gaire pes als santons que es gloriegen de no ser creients: jo me’ls estimo molt, com tots els homes, germans meus; els admiro la bona voluntat que en determinats aspectes pot mostrar-se heroica, però els planyo, perquè tenen l’enorme desgràcia que els falta la llum i la calor de Déu, i la inefable alegria de l’Esperança teologal.

Un cristià sincer, coherent amb la seva fe, no actua més que de cara a Déu, amb una visió sobrenatural; treballa en aquest món, que estima apassionadament, ficat entre els afanys de la terra, amb l’esguard fit al Cel. Ens ho confirma sant Pau: quae sursum sunt quaerite; cerqueu les coses de dalt, on Crist seu a la dreta de Déu; assaboriu les coses del Cel, no les de la terra. Per tal com ja sou morts —a allò que és mundà, pel Baptisme—, i la vostra vida és amagada amb Crist en Déu (Col III, 1-3).