Llistat de punts

Però em preguntareu, quan aconseguim allò que estimem amb tota l’ànima ja no continuarem buscant. Ha desaparegut la llibertat? Jo us asseguro que aleshores és més operativa que mai, perquè l’amor no s’acontenta amb un acompliment rutinari ni es compagina amb el tedi o amb l’apatia. Estimar significa recomençar cada dia a servir, amb obres d’afecte.

Hi insisteixo: voldria gravar-ho al foc en cadascú: la llibertat i la donació no es contradiuen: se sostenen mútuament. La llibertat només pot lliurar-se per amor; no concebo cap altra mena de despreniment. No és cap joc de paraules, més o menys encertat. En la donació voluntària, a cada instant d’aquesta dedicació, la llibertat renova l’amor, i renovar-se és ser contínuament jove, generós, capaç de grans ideals i de grans sacrificis. Recordo que em vaig endur una alegria en saber que dels joves, en portuguès, se’n diu os novos. I ho són. Us explico aquesta anècdota perquè ja he complert bastants anys, però quan reso al peu de l’altar al Déu que omple d’alegria la meva joventut (Ps XLII, 4), em sento molt jove i sé que mai no arribaré a considerar-me vell; perquè, si sóc fidel al meu Déu, l’Amor em vivificarà contínuament: es renovarà, com la de l’àliga, la meva joventut (Cfr. Ps CII, 5).

Per amor a la llibertat, ens lliguem. Únicament la supèrbia atribueix a aquests lligams el pes d’una cadena. La veritable humilitat, que ens ensenya Aquell que és mans i humil de cor, ens mostra que el seu jou és suau i la seva càrrega lleugera (Cfr. Mt XI, 29-30); el jou és la llibertat, el jou és l’amor, el jou es la unitat, el jou és la vida, que Ell ens guanyà a la Creu.

¿Què hi fa que s’ensopegui, si en el dolor de la caiguda trobem l’energia que ens redreça una altra vegada i ens impulsa a tirar endavant amb un nou delit? No us oblideu que no és sant qui no cau, sinó aquell que sempre s’aixeca, amb humilitat i amb una santa tossuderia. Si en el llibre dels Proverbis s’hi comenta que el just cau set cops el dia (Cfr. Prv XXIV, 16), tu i jo —pobres criatures— no ens hem d’estranyar ni descoratjar-nos davant les pròpies misèries personals, davant les nostres ensopegades, perquè continuarem endavant, si cerquem la fortalesa en Aquell qui ens ha promès: veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us alleujaré (Mt XI, 28). Gràcies, Senyor, quia tu es, Deus, fortitudo mea (Ps XLII, 2), perquè heu estat Vós, i solament Vós, Déu meu, la meva fortalesa, el meu refugi, el meu suport.

Si de debò desitges progressar en la vida interior, sigues humil. Acudeix amb constància, confiadament, a l’ajuda del Senyor i de la seva beneïda Mare, que és també Mare teva. Amb serenitat, tranquil, per molt de mal que et faci la ferida, que encara no s’ha tancat, de la teva darrera relliscada, abraça novament la creu i digues: Senyor, amb el vostre auxili, lluitaré per no aturar-me, respondré fidelment a les vostres invitacions, sense por de les pujades dures, ni de l’aparent monotonia de la feina habitual, ni dels cards i rocs del camí. Em consta que m’assisteix la vostra misericòrdia, i que al capdavall trobaré la felicitat eterna, l’alegria i l’Amor pels segles infinits.

En acabat, dins el mateix somni, aquell escriptor descobria una tercera ruta: estreta, guarnida també d’asprors i de pujades, tot dur com el segon camí. Per allí només n’avançaven uns pocs enmig de mil penalitats, amb gest solemne i majestuós. Malgrat això, acabaven en el mateix precipici horrible on anava a parar la primera sendera. És el camí que recorren els hipòcrites, els mancats de rectitud d’intenció, aquells qui es mouen per un zel fals, els qui perverteixen les obres divines en barrejar-les amb egoismes temporals. És una niciesa emprendre una empresa costosa amb el fi d’ésser admirats; guardar els manaments de Déu a base d’un esforç ardu, però aspirar a una recompensa terrenal. Aquell qui amb l’exercici de les virtuts pretén beneficis humans, és com qui malvèn un objecte preciós per pocs diners: pot conquerir el Cel, i en canvi s’acontenta amb una lloança efímera… Per això es diu que les esperances dels hipòcrites són com la teranyina: tant d’esforç per teixir-la, i al capdavall se l’enduu d’una bufada el vent de la mort (St. Gregori el Gran, Moralia, 2, 8, 43-44 [PL, 75, 844-845]).

La misèria i el perdó

Tant s’ha acostat el Senyor a les criatures, que tots guardem en el cor anhels d’altura, afanys de pujar molt amunt, de fer el bé. Si remoc en tu ara aquestes aspiracions, és perquè vull que et convencis de la seguretat que Ell ha posat en la teva ànima: si el deixes fer, serviràs —on ets— com un instrument útil, amb una eficàcia insospitada. Per tal que no t’apartis per covardia d’aquesta confiança que Déu posa en tu, evita la presumpció de menysprear ingènuament les dificultats que apareixeran en el teu camí de cristià.

No ens n’hem d’estranyar. Arrosseguem en nosaltres mateixos —conseqüència de la naturalesa caiguda— un principi d’oposició, de resistència a la gràcia: són les ferides del pecat d’origen, endanyades pels nostres pecats personals. Per tant, hem d’emprendre aquestes ascensions, aquestes tasques divines i humanes —les de cada dia—, que sempre desemboquen en l’Amor de Déu, amb humilitat, amb un cor contrit, refiats de l’assistència divina, i dedicant-hi els nostres millors esforços com si tot depengués d’un mateix.

Mentre breguem —una brega que durarà fins a la mort—, no excloguis la possibilitat que s’alcin, violents, els enemics de fora i de dins. I per si aquest llast encara fos poc, hi haurà ocasions en què s’amuntegaran en el teu pensament els errors comesos, potser abundants. T’ho dic en nom de Déu: no et desesperis. Si això s’esdevé —no s’ha d’esdevenir forçosament; ni serà cosa de cada dia—, converteix aquesta ocasió en un motiu d’unir-te més amb el Senyor; perquè Ell, que t’ha escollit com a fill, no t’abandonarà. Permet la prova, perquè estimis més i descobreixis amb més claredat la seva continuada protecció, el seu Amor.

Hi insisteixo, tingues coratge, perquè Crist, que ens va perdonar a la Creu, continua oferint el seu perdó en el Sagrament de la Penitència, i sempre tenim un advocat davant del Pare: Jesucrist, el Just. Ell és propiciació pels nostres pecats, i no solament pels nostres, sinó pels de tot el món (1 Ioh II, 1-2), perquè assolim la Victòria.

Endavant, passi el que passi! Ben agafat al braç del Senyor considera que Déu no perd batalles. Si t’allunyes d’Ell per qualsevol motiu, reacciona amb la humilitat de començar i de tornar-hi; de fer de fill pròdig cada jornada, fins i tot repetidament en les vint-i-quatre hores del dia; d’ajustar el teu cor contrit en la Confessió, veritable miracle de l’Amor de Déu. En aquest Sagrament meravellós, el Senyor et neteja l’ànima i t’inunda d’alegria i de força perquè no defalleixis en la lluita, i perquè retornis sense cansament a Déu, ni que tot et sembli fosc. A més, la Mare de Déu, que és també Mare nostra, et protegeix amb la seva sol·licitud maternal, i et consolida en les teves petjades.

Fiqueu-vos sovint enmig dels personatges del Nou Testament. Assaboriu aquelles escenes commovedores en les quals el Mestre actua amb gestos divins i humans, o bé relata amb trets humans i divins la història sublim del perdó, la del seu Amor ininterromput pels seus fills. Aquests transsumptes del Cel també es renoven ara, en la perenne actualitat de l’Evangeli: es palpa, es nota, podem afirmar que es toca amb les mans la protecció divina; una empara que guanya en vigoria, quan anem avançant malgrat les ensopegades, quan comencem i tornem a començar, perquè això és la vida interior, viscuda amb l’esperança en Déu.

Sense aquest afany de superar els obstacles de dins i de fora, no se’ns concedirà el premi. Cap atleta no serà premiat, si no lluita de debò (2 Tim II, 5), i no fóra autèntic el combat si faltava l’adversari contra el qual calia lluitar. Així és que si no hi ha adversari, no hi haurà corona; perquè no pot haver-hi un vencedor on no hi ha un vençut (St. Gregori, De perfecta christiani forma [PL 46, 386]).

Lluny de descoratjar-nos, les contrarietats han d’ésser un estímul per créixer com a cristians: en aquesta lluita ens santifiquem, i la nostra tasca apostòlica adquireix una major eficàcia. En meditar sobre aquests moments en què Jesucrist —a l’Hort de les Oliveres i més endavant, en l’abandó i el ludibri de la Creu— accepta i ama la Voluntat del Pare, mentre sent el pes gegantí de la Passió, ens hem de convèncer que per imitar Crist, per a ser-ne uns bons deixebles, cal que ens abracem al seu consell: si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que es carregui la seva creu i que em segueixi (Mt XVI, 24). Per això, m’agrada de demanar a Jesús, per a mi: Senyor, cap dia sense creu! Així, amb la gràcia divina, es reforçarà el nostre caràcter, i farem de punt de suport al nostre Déu, per damunt de les nostres misèries personals.

Comprèn-ho: si en clavar un clau a la paret, no hi trobessis resistència, què hi podries penjar? Si no ens enrobustim, amb l’auxili diví, mitjançant el sacrifici, no arribarem a tenir la condició d’instruments del Senyor. En canvi, si ens decidim a aprofitar amb alegria les contrarietats, per amor de Déu, no ens costarà davant les coses difícils i desagradables, davant les coses dures i incòmodes, d’exclamar amb els Apòstols Jaume i Joan: podem! (Mc X, 39).

Així actua el Nostre Déu. Quan aquell fill retorna, després d’haver malgastat els seus diners i vivint en penúria, després —sobretot— d’haver-se oblidat del seu pare, el pare diu: de pressa, porteu la roba millor i vestiu-la-hi, i poseu-li un anell a la mà i calçat als peus; i porteu el vedell gras i mateu-lo; mengem i celebrem-ho (Lc XV, 22-23). El Nostre Pare Déu, quan acudim a Ell amb penediment, treu, de la nostra misèria, riquesa; de la nostra feblesa, fortalesa. ¿Què ens depararà, si no l’abandonem, si el freqüentem cada dia, si li adrecem paraules d’estimació confirmada amb les nostres accions, si li ho demanem tot, confiats en la seva omnipotència i en la seva misericòrdia? Només pel sol fet de retornar a Ell el seu fill, després que l’ha traït, li prepara una festa: què ens concedirà, si sempre hem procurat restar al seu costat?

Lluny, doncs, de la nostra conducta el record de les ofenses que ens hagin fet, de les humiliacions que hàgim patit —per injustes, incivils i barroeres que hagin estat—, perquè és cosa impròpia d’un fill de Déu haver preparat un registre per presentar un memorial de greuges. No podem oblidar l’exemple de Crist, i la nostra fe cristiana no es canvia com un vestit: pot afeblir-se o enrobustir-se o perdre’s. Amb aquesta vida sobrenatural la fe cobra vigoria, i l’ànima s’aterreix en considerar la miserable nuesa humana, sense allò que és diví. I perdona, i agraeix-ho: Déu meu, si contemplo la meva pobra vida, i no trobo cap motiu de vanitat i, menys encara, de supèrbia: solament trobo raons abundants per a viure sempre humil i compungit. Ja sé bé prou que el millor senyoriu és servir.