Llistat de punts

En els primers anys de la dècada dels quaranta, jo anava molt per València. Aleshores no tenia cap mitjà humà i, amb aquells qui —com vosaltres ara— es reunien amb aquest pobre sacerdot, fèiem l’oració on bonament podíem, algunes tardes en una platja solitària. Com els primers amics del Mestre, us en recordeu? Escriu sant Lluc que, en sortir de Tir amb Pau, camí de Jerusalem, ens acompanyaren tots, amb les esposes i fills, fins als afores de la ciutat; i, posats de genolls a la riba, férem l’oració (Act XXI, 5).

Un dia, doncs, a darrera hora, durant una d’aquelles postes de sol meravelloses, veiérem que s’atansava una barca a la vora, i que saltaren a terra uns homes bruns, forts com roques, ben mullats, el tors nu, tan cremats per la brisa que semblaven ésser de bronze. Començaren a treure de l’aigua la xarxa atapeïda de peixos brillants com la plata, i la duien arrossegada per la barca. Estiraven amb molt de braó, els peus enfonsats a la sorra, amb una energia prodigiosa. Tot d’una vingué un nen, també molt colrat, s’acostà a la corda, l’agafà amb les manetes i va començar a estirar amb una evident poca traça. Aquells pescadors rudes, no gens refinats, degueren sentir que el cor se’ls estremia i deixaren que el menut col·laborés; no el van apartar, tot i que més aviat els destorbava.

Vaig pensar en vosaltres i en mi mateix; en vosaltres, que encara no us coneixia, i en mi; en aquestes estirades a la corda, cada dia, en tantes coses. Si ens presentem davant Déu Nostre Senyor com aquest petit, convençuts de la nostra feblesa però disposats a secundar els seus designis, assolirem més fàcilment la meta: arrossegarem la xarxa fins a la riba, curulla de fruit abundant, perquè allà on fallen les nostres forces, arriba el poder de Déu.

Procurem fomentar en el fons del cor un desig ardent, un afany gran d’assolir la santedat, encara que ens contemplem plens de misèries. No us espanteu; a mesura que un avança en la vida interior els defectes personals són percebuts amb més claredat. Passa que l’ajut de la gràcia es transforma com en uns vidres d’augment, i se’ns apareixen amb unes dimensions gegantines fins i tot el gra de pols més minúscul, el granet de sorra gairebé imperceptible, perquè l’ànima adquireix la finor divina i fins l’ombra més petita molesta la consciència, que solament troba gust en la netedat de Déu. Digues-li ara, del fons del teu cor: Senyor, vull ser sant de debò, de debò vull ser un digne deixeble vostre i seguir-vos sense condicions. I t’has de proposar de seguida la intenció de renovar cada dia els grans ideals que t’animen en aquests moments.

Jesús, si els qui ens reunim en el vostre Amor fóssim perseverants! Si aconseguíssim de traduir en obres aquests anhels que Vós mateix desperteu en les nostres ànimes! Pregunteu-vos ben sovint: Jo, per què m’estic a la terra? I així procurareu el perfecte acabament —ple de caritat— de les feines que emprengueu a cada jornada i l’atenció de les coses petites. Ens fixarem en l’exemple dels sants: persones com nosaltres, de carn i ossos, amb febleses i debilitats, que saberen vèncer i vèncer-se per amor de Déu; en considerarem la conducta i —com les abelles, que destil·len de cada flor el nèctar més preciós— ens aprofitarem de llurs lluites. Vosaltres i jo aprendrem així mateix a descobrir tantes virtuts en aquells qui ens volten —ens donen lliçons de treball, d’abnegació, d’alegria… —, i no ens aturarem gaire en els seus defectes; només quan sigui imprescindible, per tal d’ajudar-los amb la correcció fraterna.