Llistat de punts

Enterra amb la penitència, al clot profund que obri la teva humilitat, les teves negligències, ofenses i pecats. —Com enterra el pagès, al peu de l’arbre que els havia produït, fruits podrits, branquillons secs i fulles caduques. —I allò que era estèril, més ben dit, allò que era perjudicial, contribueix eficaçment a una nova fecunditat.

Aprèn a treure, de les caigudes, impuls: de la mort, vida.

Tristesa, aclaparament. No em sorprèn: és la nuvolada de pols que va aixecar la teva caiguda. Però, ¡prou!: ¿és que potser el vent de la gràcia no es va endur lluny aquell núvol?

I després, la teva tristesa —si no la rebutges— bé podria ser l’embolcall de la supèrbia—. ¿És que et creies perfecte i impecable?

T’has portat bé... tot i haver-te enfonsat fins tan avall. —T’has portat bé, perquè et vas humiliar, perquè has rectificat, perquè t’has omplert d’esperança, i l’esperança t’ha portat novament cap a l’Amor. —No posis aquesta cara de babau astorat: ¡t’has portat bé! —T’has alçat de terra: Surge, ha ressonat de nou la veu poderosa, et ambula!: ara, ¡a treballar!

Bé. ¿I què? —No entenc com et pots retraure d’aquesta labor d’ànimes —si no és per oculta supèrbia: et creies perfecte—, perquè el foc de Déu que et va captivar, a més de la llum i el caliu que t’entusiasmen, doni de vegades el fum de la feblesa dels instruments.

Que no et dolgui que vegin les teves faltes; l’ofensa de Déu i la desedificació que puguis causar, això t’ha de doldre.

—Tret d’això, que coneguin com ets i et menyspreïn. —No et faci pena no ser res, perquè així Jesús ha de posar-ho tot en tu.

Ets pols bruta i caiguda. —Encara que el buf de l’Esperit Sant t’alci per damunt de totes les coses de la terra i faci que brillis com or, en reflectir en les altures amb la teva misèria els raigs sobirans del Sol de Justícia, no oblidis la pobresa de la teva condició.

Un instant de supèrbia et retornaria a terra, i deixaries de ser llum per esdevenir llot.

Reconeix humilment la teva feblesa, per poder dir amb l’Apòstol: Cum enim infirmor, tunc potens sum —perquè quan soc feble, llavors soc fort.

Pare, ¿com pot aguantar aquesta porqueria? —em vas dir, després d’una confessió contrita.

—Vaig callar, pensant que si la teva humilitat et duu a sentir-te això —porqueria: ¡un munt de porqueria!— encara podrem fer de tota la teva misèria alguna cosa gran.

Una altra caiguda... i ¡quina caiguda!... ¿Desesperar-te? No: humiliar-te i recórrer, per Maria, la teva Mare, a l’Amor Misericordiós de Jesús. —Un miserere i ¡amunt el cor! —A començar de nou.

¡Molt fonda és la teva caiguda! —Comença els fonaments des d’allà baix. —Sigues humil. Cor contritum et humiliatum, Deus, non despicies. —No rebutjarà Déu un cor contrit i humiliat.

Quan vols fer les coses bé, molt bé, resulta que les fas pitjor. —Humilia’t davant Jesús, dient-li: ¿Has vist com ho faig tot malament? —Doncs, si no m’ajudes molt, ¡encara ho faré pitjor!

Tingues compassió de la teva criatura: mira que vull escriure cada dia una gran plana al llibre de la meva vida... Però, ¡soc tan maldestre!, que si el Mestre no m’agafa la mà, en comptes de pals esvelts em surten de la ploma coses tortes i taques que no es poden ensenyar a ningú.

Des d’ara, Jesús, escriurem sempre entre tots dos.