Llistat de punts

Et reconeixes miserable. I ho ets. —Malgrat tot —més encara: per això— Déu et va buscar.

—Sempre fa servir instruments desproporcionats: perquè es vegi que l’«obra» és seva.

—A tu només et demana docilitat.

¿Per què deixes aquests racons dins el cor? —Mentre no et donis tu del tot, és inútil que pretenguis portar-li algú altre.

—Un pobre instrument, ets.

Sigues instrument: d’or o d’acer, de platí o de ferro..., gran o xic, polit o tosc...

—Tots fan servei: cadascun té la seva comesa pròpia. Igual que en les coses materials: ¿qui gosarà dir que és menys útil el xerrac del fuster que les pinces del cirurgià?

—El teu deure és ser instrument.

Bé. ¿I què? —No entenc com et pots retraure d’aquesta labor d’ànimes —si no és per oculta supèrbia: et creies perfecte—, perquè el foc de Déu que et va captivar, a més de la llum i el caliu que t’entusiasmen, doni de vegades el fum de la feblesa dels instruments.

De feina... n’hi ha. —Els instruments no poden estar rovellats. —Les normes per evitar el rovell i el verdet també existeixen. —N’hi ha prou amb practicar-les.

Ja pots anar refusant aquests pensaments d’orgull: ets igual que el pinzell en mans de l’artista. —I res més.

—Digues ara per a què serveix un pinzell, si no deixa fer al pintor.

Obeïu, com en les mans de l’artista obeeix un instrument —que no s’atura a rumiar per què fa això o allò altre—, ben segurs que no se us manarà mai res que no sigui bo i per a tota la glòria de Déu.

M’han dit que tens «gràcia», «grapa» per atraure ànimes al teu camí.

Agraeix-li a Déu aquest do: ¡ser instrument per buscar instruments!