Llistat de punts

És ben poc ferm, el teu caràcter: ¡quin afany de ficar-te en tot! —T’entestes a ser la sal de tots els plats... I —no t’enfadaràs si et parlo clar— tens poca gràcia per poder ser sal: i no ets capaç de desfer-te i de passar inadvertit a la vista, com aquest condiment.

Et falta esperit de sacrifici. I et sobra esperit de tafaneria i d’exhibició.

No desaprofitis l’ocasió de rendir el propi judici. —Costa..., però ¡que agradable que és als ulls de Déu!

Agraeix, com una mercè molt especial, aquesta santa avorrició que sents de tu mateix.

Ets tebi si fas mandrosament i de mala gana les coses que es refereixen al Senyor; si cerques amb càlcul o murrieria la manera de retallar els teus deures; si no penses més que en tu i en la teva comoditat; si les teves converses són ocioses i vanes; si no detestes el pecat venial; si actues per motius humans.

¡Ah, si et proposessis servir Déu «seriosament», amb el mateix esforç que poses a servir la teva ambició, les teves vanitats, la teva sensualitat!...

Que la teva virtut no sigui una virtut sonora.

Tu, savi, d’anomenada, eloqüent, poderós: si no ets humil, no vals res. —Talla, arrenca aquest «jo» que tens en grau superlatiu —Déu t’ajudarà—, i llavors podràs començar a treballar per Crist, al darrer lloc del seu exèrcit d’apòstols.

En perdre aquells consols humans t’has quedat amb una sensació de soledat, com penjat d’un filet sobre el buit de negre abisme. —I el teu clam, els teus crits d’auxili, sembla que no els escolta ningú.

Ben guanyada tens aquesta desemparança. —Sigues humil, no et busquis a tu, ni busquis la teva comoditat: estima la Creu —suportar-la és poc— i el Senyor escoltarà la teva oració. —I s’apaivagaran els teus sentits. —I el teu cor es tornarà a tancar. —I tindràs pau.

¡Oh, Déu meu: cada dia estic menys segur de mi i més segur de Tu!

La teva voluntat, el teu judici: això és el que t’inquieta.

Deo omnis gloria. —A Déu tota la glòria. —És una confessió categòrica del nostre no-res. Ell, Jesús, ho és tot. Nosaltres, sense Ell, no valem res: res.

La nostra vanaglòria seria això: glòria vana; seria un robatori sacríleg; el «jo» no ha d’aparèixer enlloc.

Dona «tota» la glòria a Déu. —«Esprem» amb la teva voluntat, ajudat per la gràcia, cadascuna de les teves accions, a fi que no hi quedi res que faci olor d’humana supèrbia, de complaença en el teu «jo».