Llistat de punts

Que la teva vida no sigui una vida estèril. —Sigues útil. —Deixa pòsit. —Il·lumina amb la lluminària de la teva fe i del teu amor.

Esborra, amb la teva vida d’apòstol, el senyal llefiscós i brut que van deixar els sembradors impurs de l’odi. —I encén tots els camins de la terra amb el foc de Crist que duus dins el cor.

M’agrada que visquis aquesta «reparació ambiciosa»: ¡el món!, m’has dit. —Bé, però, primer de tot, els de la teva família sobrenatural i de sang, els del país que és la nostra Pàtria.

Com més a prop de Déu està l’apòstol, més universal se sent: el cor s’eixampla perquè hi càpiga tothom, i totes les coses, en els desigs de posar l’univers als peus de Jesús.

Ets, entre els teus —ànima d’apòstol—, com la pedra caiguda al llac. —Produeix, amb el teu exemple i la teva paraula, un primer cercle..., i aquest, un altre... i un altre, i un altre... Cada vegada més ample.

¿T’adones ara de la grandesa de la teva missió?

M’escrius: «El desig tan gran que tots tenim perquè això marxi i es dilati sembla que es convertirà en impaciència. ¿Quan és que salta, que esclata..., quan veurem nostre el món?».

I afegeixes: «El desig no serà inútil si el desfoguem coaccionant, importunant el Senyor: llavors tindrem un temps formidablement guanyat».

Tens raó. —Des del cim —m’escrius— en tot el que s’albira —i és un radi de molts quilòmetres—, no es percep ni un pla: al darrere de cada muntanya, una altra. Si en algun lloc sembla que se suavitza el paisatge, quan s’alça la boira, apareix una serralada que estava amagada.

Així és, així ha de ser l’horitzó del teu apostolat: cal travessar el món. Però no hi ha camins fets per a vosaltres... Els fareu, a través de les muntanyes, a cop de les vostres petjades .