Llistat de punts

Apostolat, corredempció

Amb la meravellosa normalitat d’allò que és diví, l’ànima contemplativa es desborda en afany apostòlic: el cor em cremava dins el pit, en la meditació s’abrandava el foc.²⁵ ¿Quin foc és aquest, sinó el mateix de què parla Crist: foc he vingut a calar a la terra i com voldria que cremés?²⁶ Foc d’apostolat que s’enrobusteix en l’oració: no hi ha mitjà millor que aquest per a desenvolupar, arreu del món, aquesta batalla pacífica en la qual cada cristià és cridat a participar: complir el que manca a Crist de patir.²⁷

Jesús se n’ha anat al Cel, dèiem. Però el cristià, en l’oració i en l’Eucaristia, pot tractar-lo com el van tractar els primers dotze, encendre’s en el seu zel apostòlic, per tal de fer amb Ell un servei de corredempció, que és sembrar la pau i l’alegria. Servir, puix que l’apostolat no és res més. Si comptem exclusivament amb les nostres pròpies forces, no aconseguirem res en el terreny sobrenatural; essent instruments de Déu, ho aconseguirem tot: tot ho puc en aquell qui em conforta.²⁸ Déu, per la seva infinita bondat, ha disposat la utilització d’aquests instruments ineptes. L’apòstol, doncs, no té cap altre fi que deixar obrar el Senyor, mostrar-se enterament disponible, perquè Déu dugui a terme ―a través de les seves criatures, a través de l’ànima escollida― la seva obra salvadora.

Apòstol és el cristià que se sent empeltat en Crist, identificat amb Crist, pel Baptisme; habilitat per lluitar per Crist, per la Confirmació; cridat a servir Déu amb la seva acció en el món, pel sacerdoci comú dels fidels, que confereix una certa participació en el sacerdoci de Crist, la qual ―essent essencialment distinta d’aquella que constitueix el sacerdoci ministerial― capacita per a prendre part en el culte de l’Església, i per ajudar els homes en llur camí vers Déu, amb el testimoni de la paraula i de l’exemple, amb l’oració i l’expiació.

Cada un de nosaltres ha de ser ipse Christus. Ell és l’únic mitjancer entre Déu i els homes;²⁹ I nosaltres ens unim a Ell per oferir, amb Ell, totes les coses al Pare. La nostra vocació de fills de Déu, enmig del món, ens exigeix que no busquem solament la nostra santedat personal, sinó que anem per les senderes de la terra, per convertir-les en dreceres que, entremig dels obstacles, portin les animes al Senyor; que prenguem part com a ciutadans corrents en totes les activitats temporals, per esdevenir llevat³⁰ que ha d’informar tota la massa.³¹

Crist ha pujat al Cel, però ha transmès a tot el que és humà, honest, la possibilitat concreta de ser redimit. Sant Gregori Magne recull aquest gran tema cristià amb paraules incisives: Partia així Jesús devers l’indret d’on era, i tornava de l’indret on s’estava. En efecte, en el moment que se’n pujava al Cel, amb la seva divinitat unia el Cel i la terra. En la festa d’avui convé destacar solemnement el fet que hagi estat suprimit el decret que ens condemnava, el judici que ens feia subjectes de corrupció. La naturalesa a la qual s’adreçaven els mots «tu ets pols i tornaràs a la pols» (Gen III, 19), aquesta mateixa naturalesa se n’ha pujat al Cel avui amb Crist.³²

No em cansaré de repetir, per tant, que el món és santificable; que als cristians ens toca especialment aquesta tasca, purificant-lo de les ocasions de pecat amb què els homes l’enlletgim, i d’oferir-lo al Senyor com a hòstia espiritual, presentada i dignificada amb la gràcia de Déu i amb el nostre esforç. En rigor, no podem dir que hi hagi nobles realitats exclusivament profanes, un cop que el Verb s’ha dignat a assumir una naturalesa humana íntegra i consagrar la terra amb la seva presència i amb el treball de les seves mans. La gran missió que rebem, en el Baptisme, és la corredempció. Ens urgeix la caritat de Crist,³³ per a carregar damunt les nostres espatlles una part d’aquesta tasca divina de rescatar les ànimes.

Si no aprenem de Jesús, no estimarem mai. Si penséssim, com alguns, que conservar un cor net, digne de Déu, significa no barrejar-lo, no contaminar-lo amb afectes humans, aleshores el resultat lògic seria fer-nos insensibles al dolor dels altres. Seríem capaços només d’una caritat oficial, eixuta i sense ànima, no de la veritable caritat de Jesucrist, que és afecció, escalf humà. Amb això no dono peu a falses teories, que són tristes excuses per desviar els cors ―apartant-los de Déu―, menar-los a males ocasions i a la perdició.

En la festa d’avui hem de demanar al Senyor que ens concedeixi un cor bo, capaç de compadir-se de les penes de les criatures, capaç de comprendre que, per posar remei als turments que acompanyen i no poques vegades angoixen les ànimes en aquest món, el veritable bàlsam és l’amor, la caritat: tot altre consol amb prou feines serveix per distreure un moment, i deixar més tard amargura i desesperació.

Si volem ajudar els altres hem d’estimar-los, hi insisteixo, amb un amor que sigui comprensió i donació d’un mateix, afecte i voluntària humilitat. Així entendrem per què el Senyor va decidir de resumir tota la Llei en aquest doble manament, que de fet n’és un de sol: l’amor de Déu i l’amor al proïsme, amb tot el nostre cor.³⁴

Pot ser que ara pensem que de vegades els cristians ―no els altres: tu i jo― ens oblidem de les aplicacions més elementals d’aquest deure. Tal vegada pensareu en tantes injustícies a les quals hom no posa remei, en els abusos que no són corregits, en situacions de discriminació que es transmeten d’una generació a l’altra, sense que s’endegui cap solució radical.

No puc, ni tinc per què, proposar-vos la manera concreta de resoldre aquests problemes. Però, com a sacerdot de Crist, és un deure meu de recordar-vos allò que diu l’Escriptura Santa. Mediteu sobre l’escena del judici, que el mateix Jesús ha descrit: aparteu-vos de mi, maleïts, i aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè vaig tenir fam, i no em donàreu menjar; vaig tenir set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; despullat, i no em vau vestir; malalt i a la presó, i no em visitàreu.³⁵

Un home o una societat que no reaccioni davant les tribulacions o les injustícies, i que no s’esforci per alleujar-les, no són un home o una societat a la mesura de l’amor del Cor de Crist. Els cristians ―conservant sempre la més àmplia llibertat a l’hora d’estudiar i de dur a la pràctica les diverses solucions i, doncs, amb un lògic pluralisme―, han de coincidir en l’afany idèntic de servir la humanitat. Altrament, llur cristianisme no serà la Paraula i la Vida de Jesús: només serà una disfressa, una enganyifa de cara a Déu i de cara als homes.

La pau de Crist

Però us haig de proposar encara una altra consideració: que hem de lluitar sense desmaiar per obrar el bé, justament perquè sabem que és difícil que els homes ens decidim seriosament a exercitar la justícia, i manca molt perquè la convivència terrenal sigui inspirada per l’amor, i no per l’odi o la indiferència. Tampoc no desconeixem que encara que aconseguíssim una distribució raonable dels béns i una organització harmoniosa de la societat, no desapareixerà el dolor de la malaltia, el de la incomprensió o el de la soledat, el de la mort de les persones que estimem, el de l’experiència de la pròpia limitació.

Davant d’aquestes penes, el cristià només té una resposta autèntica, una resposta que és definitiva: Crist a la Creu, Déu que pateix i mor, Déu que ens lliura el seu Cor, que una llança obrí per amor a tots. Nostre Senyor abomina les injustícies i condemna el qui les comet, però com que respecta la llibertat de cada individu, permet que n’hi hagi. Déu Nostre Senyor no causa el dolor de les criatures, però el tolera perquè després del pecat original, forma part de la condició humana. Tot i així, el seu Cor ple d’Amor pels homes, li féu carregar damunt seu, juntament amb la Creu, totes aquestes tortures: el nostre sofriment, la nostra tristesa, la nostra angoixa, la nostra fam i set de justícia.

L’ensenyança cristiana sobre el dolor no és un programa de consols fàcils. És, en primer terme, una doctrina d’acceptació d’aquest patiment, que de fet és inseparable de tota vida humana. No us puc ocultar ―amb alegria, perquè sempre he predicat i he mirat de viure que on hi ha la Creu, hi ha Crist, l’Amor― que el dolor ha aparegut sovint a la meva vida; i més d’un cop he tingut ganes de plorar. En d’altres ocasions, he sentit que el meu desencís creixia davant la injustícia i el mal. I he hagut d’assaborir el disgust de veure que no hi podia fer res, que malgrat els meus bons desigs i els meus esforços, no aconseguia millorar aquelles iniqües situacions.

Quan us parlo de dolor, no us parlo tan sols de teories. Ni em limito tampoc a recollir una experiència d’altre, en confirmar-vos que, si ―davant la realitat del sofriment― algun cop sentiu que la vostra ànima vacil·la, el remei és mirar Crist. L’escena del Calvari proclama a tothom que les afliccions han d’ésser santificades, si vivim units a la Creu.

Perquè les tribulacions nostres, cristianament viscudes, es converteixen en reparació, en desgreuge, en participació en el destí i en la vida de Jesús que voluntàriament va experimentar, per Amor als homes, tota la gamma del dolor, tota mena de turments. Nasqué, visqué i morí pobre; fou atacat, insultat, difamat, calumniat i condemnat injustament; conegué la traïció i l’abandó dels deixebles; experimentà la soledat i les amargors del càstig de la mort. Ara mateix Crist continua patint en els seus membres, en la humanitat entera que pobla la terra i de la qual Ell és Cap, i Primogènit, i Redemptor.

El dolor entra en els plans de Déu. Aquesta és la realitat encara que ens costi d’entendre. Així mateix, com a Home, a Jesucrist li costà de suportar-la: Pare, si ho voleu, allunyeu de mi aquest calze, però que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra.³⁶ Amb aquesta tensió de suplici i d’acceptació de la voluntat del Pare, Jesús va a la mort serenament, tot perdonant els qui el crucifiquen.

Justament, aquesta admissió sobrenatural del dolor suposa, al mateix temps, la major conquesta. Jesús, morint a la Creu, ha vençut la mort; de la mort, Déu en treu vida. L’actitud d’un fill de Déu no és la d’un que es resigna a la seva tràgica desventura; és la satisfacció de qui ja assaboreix amb anticipació la victòria. En nom d’aquest amor victoriós de Crist, els cristians hem de llançar-nos per tots els camins de la terra, per ésser sembradors de pau i d’alegria amb la nostra paraula i amb les nostres obres. Hem de lluitar ―lluita de pau― contra el mal, contra la injustícia, contra el pecat, per proclamar així que l’actual condició humana no és la definitiva; que l’amor de Déu, manifestat en el Cor de Crist, assolirà el gloriós triomf espiritual dels homes.

S’acaba l’any litúrgic, i en el Sant Sacrifici de l’Altar renovem al Pare l’oferiment de la Víctima, Crist, Rei de santedat i de gràcia, rei de justícia, d’amor i de pau, tal com ho llegirem de seguida en el Prefaci.¹ Tots sentiu en les vostres ànimes una alegria immensa, en considerar la santa Humanitat de Nostre Senyor: un Rei amb un cor de carn, com el nostre; que és l’autor de l’univers i de cada una de les criatures, i que no s’imposa dominant: demana l’almoina d’una mica d’amor, tot mostrant-nos, en silenci, les mans ferides.

¿Per què, aleshores, són tants els qui el desconeixen? ¿Per què se sent, encara, aquesta protesta cruel: nolumus hunc reginare super nos,² no volem que aquest regni sobre nosaltres? A la terra hi ha milions d’homes que així planten cara a Jesucrist o, més ben dit, a l’ombra de Jesucrist, perquè de fet, no coneixen Crist, ni li han vist la bellesa del rostre, ni saben la meravella de la seva doctrina.

Davant aquest trist espectacle, em sento inclinat a desagreujar el Senyor. En escoltar aquest clam que no para i que, més que de veus, és fet d’obres poc nobles, sento la necessitat de cridar ben fort: oportet illum regnare!,³ convé que Ell regni.

Oposició a Crist

N’hi ha molts que no suporten que Crist regni: s’hi oposen de mil maneres: en els dissenys generals del món i de la convivència humana; en els costums, en la ciència, en l’art. Fins i tot en la mateixa vida de l’Església! No parlo ―escriu Sant Agustí― dels malvats que reneguen de Crist. Són rars, en efecte, els qui el blasfemen amb la llengua, però són molts els qui el blasfemen amb la pròpia conducta.⁴

A alguns fins i tot els molesta l’expressió Crist Rei: per una superficial qüestió de mots, com si el regnat de Crist es pogués confondre amb fórmules polítiques; o perquè la confessió de la reialesa del Senyor els menaria a admetre una llei. I no toleren la llei, ni tan sols la del precepte entranyable de la caritat, perquè no desitgen d’apropar-se a l’amor de Déu: només ambicionen servir el propi egoisme.

El Senyor m’ha empès a repetir, des de fa molt de temps, un crit silenciós: serviam!, serviré. Que Ell ens augmenti aquests afanys de donació, de fidelitat a la seva crida divina ―amb naturalitat, sense aparat, sense soroll―, al mig del carrer. Donem-li gràcies des del fons del cor. Adrecem-li una oració de súbdits, de fills!, i tant la llengua com el paladar se’ns ompliran de llet i de mel, i sentirem un gust de bresca en tractar del Regne de Déu, que és un Regne de llibertat, de la llibertat que Ell ens ha guanyat.⁵

Crist, Senyor del món

M’agradaria que consideréssim com aquest Crist ―Nen amable― que vam veure néixer a Betlem, és el Senyor del món: ja que per Ell foren creats tots els éssers en el cel i en la terra; Ell ha reconciliat totes les coses amb el Pare en restablir la pau entre el cel i la terra, mitjançant la sang que vessà en la creu.⁶ Avui Crist regna, a la dreta del Pare: aquells dos àngels de blanques vestidures declaren als deixebles que estaven atònits contemplant els núvols, després de l’Ascensió del Senyor: homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant el cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, vindrà de la mateixa manera que l’heu contemplat anant-se’n cap al cel.⁷

Per Ell regnen els reis,⁸ amb la diferència que els reis, les autoritats humanes, passen: i el regne de Crist romandrà per tota l’eternitat,⁹el seu regne és un regne etern i el seu imperi perdura de generació en generació.¹⁰

El regne de Crist no és una forma de dir, ni una imatge retòrica. Crist viu, també com a home, amb aquell mateix cos que va assumir en l’Encarnació, que ressuscità després de la Creu i subsisteix glorificat en la Persona del Verb juntament amb la seva ànima humana. Crist, Déu i Home vertader, viu i regna i és el Senyor del món. Solament per Ell es manté en vida tot allò que viu.

¿Per què, doncs, no apareix ara amb tota la seva glòria? Perquè el seu regne no és d’aquest món,¹¹ bé que està en el món. Jesús havia replicat a Pilat: Jo sóc rei. Jo per això he nascut: per donar testimoniatge de la veritat; tot aquell qui és de la veritat escolta la meva veu.¹²

Els qui esperaven del Messies un poder temporal visible, l’erraven: que el regne de Déu no rau pas en cosa de menjar o de beure, sinó en la justícia, en la pau i en el goig de l’Esperit Sant.¹³

Veritat i justícia; pau i goig en l’Esperit Sant. Aquest és el regne de Crist: l’acció divina que salva els homes i que culminarà quan la història s’acabi, i el Senyor, que seu al cim del paradís, vingui a judicar definitivament els homes.

Quan Crist comença la seva predicació a la terra, no ofereix un programa polític, sinó que diu: feu penitència, que el regne del cel és a prop;¹⁴ encomana als deixebles que anunciïn aquesta bona nova¹⁵ i ensenya que en l’oració es demani l’adveniment del regne.¹⁶ Això és el regne de Déu i la seva justícia, una vida santa: allò que hem de cercar primer que tot,¹⁷ la sola cosa veritablement necessària.¹⁸

La salvació que predica Nostre Senyor Jesucrist, és una invitació dirigida a tothom: al regne del Cel li passa com a un rei que va celebrar les noces del seu fill. Va enviar els seus criats a cridar els convidats a les noces.¹⁹ Per això, el Senyor revela que el regne del Cel és enmig de vosaltres.²⁰

Ningú no es troba exclòs de la salvació si s’emmotlla lliurement a les exigències amoroses de Crist: tornar a néixer,²¹ fer-se petits com nens, en la senzillesa d’esperit―,²² allunyar el cor de tot allò que aparti de Déu.²³ Jesús vol fets, no tan solament paraules.²⁴ I un esforç enardit, puix que només els qui lluiten seran mereixedors de l’herència eterna.²⁵

La perfecció del regne ―el judici definitiu de salvació o de condemna― no s’esdevindrà a la terra. Ara el regne és com una sembra,²⁶ com el creixement del gra de mostassa;²⁷ la seva fi serà com la pesca amb la xarxa que tot ho arreplega, de la qual, ―un cop estesa a la platja― seran extrets, per a tenir distinta sort, els qui obraren la justícia i els qui hauran comès la iniquitat.²⁸ Però mentre vivim aquí, el regne s’assembla al llevat que una dona va agafar i la va mesclar, amb tres mesures de farina, fins que va fermentar tota.²⁹

Qui entén el regne que Crist ens proposa, veu que val la pena de jugar-s’ho tot per aconseguir-ho: és la perla que el marxant compra a costa de vendre tots els béns que posseeix, és el tresor trobat al camp.³⁰ El regne del Cel és una conquesta difícil: ningú no està segur d’assolir-lo³¹ però el clam humil de l’home penedit aconsegueix que se li n’obrin les portes de bat a bat. Un dels lladres que foren crucificats amb Jesús li suplica: Senyor, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre regne. I Jesús li respongué: en veritat et dic que avui seràs amb mi al Paradís.³²

La llibertat personal

El cristià, quan treballa, cosa que al capdavall és la seva obligació, no ha de defugir les exigències pròpies d’allò que és natural, o deixar-les de banda. Si amb l’expressió beneir les activitats humanes s’entengués l’anul·lació o l’escamoteig de la seva dinàmica pròpia, em negaria a usar aquests mots. Personalment no m’ha convençut mai que les activitats corrents dels homes ostentin, com un rètol postís, un qualificatiu confessional. Perquè em sembla, tot i que respecto l’opinió contrària, que hi ha el perill d’usar endebades el nom sant de la nostra fe, i a més a més perquè a vegades s’ha fet servir l’etiqueta catòlica fins i tot per justificar actituds i operacions que no sempre són honradament humanes.

Si el món i tot el que conté ―llevat del pecat― és bo perquè és obra de Déu Nostre Senyor, el cristià, lluitant contínuament per evitar les ofenses a Déu ―una lluita positiva d’amor―, s’ha de dedicar a totes les coses terrenals, braç a braç amb els altres ciutadans; ha de defensar tots els béns derivats de la dignitat de la persona.

I n’hi ha un, de bé, que caldrà que cerqui especialment: el de la llibertat personal. Només si defensa la llibertat individual dels altres amb la corresponent responsabilitat personal, podrà defensar la seva de la mateixa manera, amb honradesa humana i cristiana. Repeteixo i tornaré a repetir sense parar que el Senyor ens ha donat gratuïtament una ofrena sobrenatural, la gràcia divina; i també ens ha fet un altre do humà meravellós, la llibertat personal que exigeix de nosaltres ―per tal que no es corrompi convertint-se en llibertinatge― l’integritat, un afany eficaç per a desenvolupar la nostra conducta dins la llei divina, perquè on hi ha l’Esperit de Déu, hi ha llibertat.⁴³

El Regne de Crist és de llibertat: aquí no hi ha més servents que aquells que lliurement s’encadenen, per Amor de Déu. Beneït esclavatge d’amor, que ens fa lliures! Sense llibertat, no podem correspondre a la gràcia; sense llibertat, no podem donar-nos lliurement al Senyor, amb la raó més sobrenatural: perquè ens dóna la gana.

Alguns d’entre els qui m’escolteu, em coneixeu de fa molts anys. Podeu testificar que durant tota la vida he anat predicant la llibertat personal, amb personal responsabilitat. L’he buscada i la busco, per tota la terra, talment com Diògenes buscava un home. I com més va, més l’estimo, l’estimo sobre totes les coses terrenals: és un tresor que mai no avaluarem prou.

Quan parlo de llibertat personal, no em refereixo amb aquesta excusa a d’altres problemes potser molt legítims, que no fan per al meu ofici de sacerdot. Ja ho sé, que no em correspon de tractar temes seculars i transitoris, que pertanyen a l’esfera temporal i civil, matèries que el Senyor ha deixat a la lliure i serena controvèrsia dels homes. També sé que els llavis del sacerdot, evitant del tot els bàndols humans, només s’han d’obrir per conduir les ànimes vers Déu, la seva doctrina espiritual salvadora, els sagraments que Jesucrist instituí, la vida interior que ens acosta al Senyor sabent que som fills seus i, doncs, germans de tots els homes sense excepció.

Celebrem avui la festa de Crist Rei. I no surto del meu ofici de sacerdot quan dic que si algú entengués el regne de Crist com un programa polític, no hauria aprofundit gens en la finalitat sobrenatural de la fe i es trobaria a un pas de carregar les consciències amb pesos que no són els de Jesús, perquè el seu jou és suau i la seva càrrega és lleugera.⁴⁴ Estimem de veritat tots els homes; estimem Crist, per damunt de tot; i aleshores no tindrem més remei que estimar la legítima llibertat de tots els altres, en una convivència pacífica i raonable.