Llistat de punts

El Decret «Apostolicam actuositatem», n. 5, ha afirmat clarament que l’animació cristiana de l’ordre temporal és missió de tota l’Església. Pertoca, doncs, a tothom: a la jerarquia, al clericat, als religiosos i als laics. ¿Podria dir-nos com veu el paper i les modalitats de cada un d’aquests sectors eclesials en aquesta missió única i comuna?

En realitat, hom troba la resposta en els mateixos textos conciliars. A la Jerarquia li correspon d’assenyalar —com a part del seu Magisteri— els principis doctrinals que han de presidir i il·luminar la realització d’aquesta labor apostòlica (cf. Constitució Lumen gentium, n. 28; Constitució Gaudium et spes, n. 43; Decret Apostolicam actuositatem, n. 24).

Als laics, que treballen immergits en totes les circumstàncies i estructures pròpies de la vida secular, correspon d’una manera específica la tasca, immediata i directa, d’ordenar aquestes realitats temporals a la llum dels principis doctrinals enunciats pel Magisteri; però actuant alhora amb la necessària autonomia personal davant les decisions concretes que hagin de prendre en llur vida social, familiar, política, cultural, etc. (cf. Constitució Lumen gentium, n. 31; Constitució Gaudium et spes, n. 43; Decret Apostolicam actuositatem, n. 7).

Pel que fa als religiosos, que s’aparten d’aquestes realitats i activitats seculars abraçant un estat de vida peculiar, la seva missió és de donar un testimoniatge escatològic públic, que ajudi a recordar a tots els altres fidels del Poble de Déu que en aquesta terra no hi tenen una estada permanent (cf. Constitució Lumen gentium, n. 44; Decret Perfectae caritatis, n. 5). I tampoc no es pot oblidar el servei que suposen així mateix per a l’animació cristiana de l’ordre temporal les nombroses obres de beneficència, de caritat i d’assistència social que tants religiosos i religioses duen a terme amb un abnegat esperit de sacrifici.

Alguna vegada, en parlar de la realitat de l’Opus Dei, ha afirmat que és una «desorganització organitzada». ¿Podria explicar als nostres lectors el significat d’aquesta expressió?

Vull dir que donem una importància fonamental a l’espontaneïtat apostòlica de la persona, a la seva lliure i responsable iniciativa, guiada per l’acció de l’Esperit; i no a les estructures organitzatives, als mandats, tàctiques i plans imposats des del vèrtex com a seu de govern.

Existeix un mínim d’organització, amb un govern central, que actua sempre col·legialment i que té la seu a Roma, i governs regionals, també col·legials, cadascun d’ells presidit per un Consiliari. Però tota l’activitat d’aquests organismes va dirigida fonamentalment a una missió: proporcionar als socis l’assistència espiritual necessària per a la seva vida de pietat, i una adequada formació espiritual, doctrinal-religiosa i humana. I en acabat, som-hi!, és a dir: cristians, a santificar tots els camins dels homes, que tots tenen l’aroma del pas de Déu.

En arribar a aquest límit, en aquest moment, l’Associació com a tal ja ha acabat el seu treball —justament aquell pel qual s’associen els membres de l’Opus Dei—, ja no ha de fer, ni pot ni deu fer, cap més indicació. Comença llavors la lliure i responsable acció personal de cada soci. Cadascun d’ells, amb espontaneïtat apostòlica, obrant amb completa llibertat personal i formant-se d’una manera autònoma la seva pròpia consciència de cara a les decisions concretes que ha de prendre, procura buscar la perfecció cristiana i donar testimoniatge cristià dins el seu propi ambient, santificant el propi treball professional, intel·lectual o manual. Naturalment que en prendre cadascú autònomament aquestes decisions en la seva vida secular, en les realitats temporals en les quals es mou, sovint es produeixen opcions, criteris i actuacions diverses: en una paraula, s’esdevé aquella beneïda desorganització, aquest pluralisme just i necessari, que és una característica essencial de l’Opus Dei, i que a mi sempre m’ha semblat l’únic mitjà recte i ordenat de concebre l’apostolat dels laics.

I encara li diré més: aquesta desorganització organitzada fa la seva aparició fins i tot a les mateixes obres apostòliques corporatives que l’Opus Dei duu a terme, també amb el desig de contribuir, com a tal Associació, a resoldre cristianament aquells problemes que afecten les comunitats humanes dels diversos països. Aquestes activitats i iniciatives de l’Associació són sempre de caràcter directament apostòlic: és a dir, obres educatives, assistencials o de beneficència. Però com que el nostre esperit és precisament el d’estimular que les iniciatives surtin de la base, i com que les circumstàncies, necessitats i possibilitats de cada nació o grup social són peculiars i ordinàriament diverses entre si, el govern central de l’Obra deixa als governs regionals —que gaudeixen d’una autonomia pràcticament total— la responsabilitat de decidir, de promoure i d’organitzar aquelles activitats apostòliques concretes que creguin millor: des d’un centre universitari o una residència d’estudiants, fins a un dispensari o bé una granja-escola per a camperols. Com a resultat lògic, tenim un mosaic multicolor i variat d’activitats: un mosaic organitzadament desorganitzat.

El punt 484 del seu codi espiritual, Camí, precisa: «La teva obligació és d’ésser instrument». ¿Quin sentit cal atribuir a aquesta afirmació en el context de les preguntes precedents?

Camí, un codi? No. En 1934 vaig escriure una bona part d’aquest llibre, resumint per a totes les ànimes amb qui tractava —de l’Opus Dei o no— la meva experiència sacerdotal. No vaig sospitar que trenta anys després assoliria una difusió tan àmplia —milions d’exemplars— en tantes llengües. No és un llibre per als socis de l’Opus Dei tan sols; és per a tothom, fins i tot per als no cristians. Entre aquelles persones que per pròpia iniciativa l’han traduït, hi ha ortodoxos, protestants i no cristians. Cal llegir «Camí» amb un mínim d’esperit sobrenatural, de vida interior i d’afany apostòlic. No és un codi de l’home d’acció. Pretén ser un llibre que mena a tractar i estimar Déu i servir tothom. A ser instrument, aquesta era la seva pregunta, com l’Apòstol Pau volia ser-ho de Crist. Instrument lliure i responsable: aquells qui volen veure en les seves pàgines una finalitat temporal, s’enganyen. No oblidi que és corrent, en els autors espirituals de tots els temps, veure les ànimes com a instruments en les mans de Déu.