Llistat de punts

El Concili Vaticà II ha emprat abundosament, en els seus documents, l’expressió «Poble de Déu» per a designar l’Església, i ha fet veure així la responsabilitat comuna de tots els cristians en la missió única d’aquest Poble de Déu. Segons vostè, ¿quines característiques ha de tenir la «necessària opinió pública en l’Església» —de la qual ja va parlar Pius XII— perquè reflecteixi, efectivament, aquesta responsabilitat comuna? ¿Com queda afectat el fenomen de l'«opinió pública en l’Església» per les peculiars relacions d’autoritat i obediència que s’esdevenen en el si de la comunitat eclesial?

No concebo que hi pugui haver obediència veritablement cristiana, si aquesta obediència no és voluntària i responsable. Els fills de Déu no són pedres ni cadàvers: són éssers intel·ligents i lliures i elevats tots al mateix ordre sobrenatural, com la persona que mana. Però mai no podrà fer recte ús de la intel·ligència ni de la llibertat —tant per a obeir com per a opinar— aquell qui estigui mancat de la suficient formació cristiana. Per això, el problema de fons de la «necessària opinió pública en l’Església» és equivalent al problema de la necessària formació doctrinal dels fidels. Certament, l’Esperit Sant distribueix l’abundor dels seus dons entre els membres del Poble de Déu —que són tots corresponsables de la missió de l’Església—, però això no eximeix ningú, sinó tot el contrari, del deure d’adquirir aquesta adequada formació doctrinal.

Jo entenc per doctrina el coneixement suficient que cada fidel ha de tenir de la missió total de l’Església i de la peculiar participació, i consegüent responsabilitat específica, que li correspon en aquesta missió única. Aquesta és —tal com moltes vegades ho ha recordat el Sant Pare— la colossal tasca de pedagogia que l’Església ha d’afrontar en aquesta època postconciliar. És en relació directa amb aquest treball que jo crec que cal posar —entre altres esperances que avui bateguen en el si de l’Església— la recta solució del problema al qual vostè al·ludeix, puix que no seran pas certament les intuïcions més o menys profètiques d’alguns carismàtics sense doctrina, les que podran assegurar la necessària opinió pública en el Poble de Déu.

Quant a les formes d’expressió d’aquesta opinió pública, jo no crec que això sigui una qüestió d’òrgans o d’institucions. Una seu adequada, tant ho pot ser un consell pastoral diocesà com les columnes d’un diari —encara que no sigui oficialment catòlic— o la simple carta personal d’un fidel al seu bisbe, etc. Les possibilitats i les modalitats legítimes en què pot manifestar-se aquesta opinió dels fidels són molt variades i no sembla pas que puguin ni hagin d’encerclar-se creant un nou ésser o institució. Encara menys si es tractés d’una institució que perillés —tan fàcilment— d’arribar a ésser el monopoli o esdevenir un instrument, de fet, d’un grup o un grupet de catòlics oficials, fos quina fos la tendència o orientació en la qual aquesta minoria s’inspirés. Això posaria en perill el mateix prestigi de la Jerarquia i sonaria a burla a tots els altres membres del Poble de Déu.

El Decret «Apostolicam actuositatem», n. 5, ha afirmat clarament que l’animació cristiana de l’ordre temporal és missió de tota l’Església. Pertoca, doncs, a tothom: a la jerarquia, al clericat, als religiosos i als laics. ¿Podria dir-nos com veu el paper i les modalitats de cada un d’aquests sectors eclesials en aquesta missió única i comuna?

En realitat, hom troba la resposta en els mateixos textos conciliars. A la Jerarquia li correspon d’assenyalar —com a part del seu Magisteri— els principis doctrinals que han de presidir i il·luminar la realització d’aquesta labor apostòlica (cf. Constitució Lumen gentium, n. 28; Constitució Gaudium et spes, n. 43; Decret Apostolicam actuositatem, n. 24).

Als laics, que treballen immergits en totes les circumstàncies i estructures pròpies de la vida secular, correspon d’una manera específica la tasca, immediata i directa, d’ordenar aquestes realitats temporals a la llum dels principis doctrinals enunciats pel Magisteri; però actuant alhora amb la necessària autonomia personal davant les decisions concretes que hagin de prendre en llur vida social, familiar, política, cultural, etc. (cf. Constitució Lumen gentium, n. 31; Constitució Gaudium et spes, n. 43; Decret Apostolicam actuositatem, n. 7).

Pel que fa als religiosos, que s’aparten d’aquestes realitats i activitats seculars abraçant un estat de vida peculiar, la seva missió és de donar un testimoniatge escatològic públic, que ajudi a recordar a tots els altres fidels del Poble de Déu que en aquesta terra no hi tenen una estada permanent (cf. Constitució Lumen gentium, n. 44; Decret Perfectae caritatis, n. 5). I tampoc no es pot oblidar el servei que suposen així mateix per a l’animació cristiana de l’ordre temporal les nombroses obres de beneficència, de caritat i d’assistència social que tants religiosos i religioses duen a terme amb un abnegat esperit de sacrifici.

Això comporta una visió més profunda de l’Església com a comunitat formada per tots els fidels, de manera que tots som solidaris d’una mateixa missió, que cadascú ha de realitzar segons les pròpies circumstàncies personals. Els laics, gràcies als impulsos de I’Esperit Sant, cada cop són més conscients d’ésser Església, de tenir una missió específica, sublim i necessària, ja que ha estat volguda per Déu. I saben que aquesta missió depèn de la mateixa condició de cristians, no necessàriament d’un mandat de la Jerarquia, per més que és evident que hauran de realitzar-la en unió amb la Jerarquia eclesiàstica i segons les ensenyanances del Magisteri: sense unió amb el Cos episcopal i amb el seu cap, el Pontífex Romà, no pot haver-hi, per un catòlic, unió amb Crist.

La manera específica de contribuir els laics a la santedat i a l’apostolat de l’Església és l’acció lliure i responsable en el si de les estructures temporals, duent-hi el llevat del missatge cristià. El testimoniatge de vida cristiana, la paraula que il·lumina en nom de Déu, i l’acció responsable, per a servir els altres contribuint a la resolució dels problemes comuns, són altres tantes manifestacions d’aquesta presència amb la qual el cristià corrent compleix la seva missió divina.

Des de fa molts, molts d’anys, des de la mateixa data de la fundació de l’Opus Dei, he meditat i he fet meditar unes paraules de Crist que ens diu sant Joan: Et ego, si exaltatus fuero a terra, omnia traham ad meipsum (Jo 12, 32). Crist, morint a la Creu, atrau a si mateix la Creació entera i, en el seu nom, els cristians, treballant enmig del món, han de reconciliar totes les coses amb Déu, col·locant Crist al cim de totes les activitats humanes.

Voldria afegir que, juntament amb aquesta presa de consciència dels laics, s’està produint un desenvolupament anàleg de la sensibilitat dels pastors. S’adonen d’allò que té d’específic la vocació laïcal, que ha d’ésser promoguda i afavorida mitjançant una pastoral que meni a descobrir enmig del Poble de Déu el carisma de la santedat i de l’apostolat en les infinites i variadíssimes formes en què Déu ho concedeix.

Aquesta nova pastoral és molt exigent, però, al meu entendre, absolutament necessària. Vol el do sobrenatural del discerniment d’esperits, la sensibilitat per les coses de Déu, la humilitat de no imposar les pròpies preferències i de servir allò que Déu promou en les ànimes. En un mot: l’amor a la legítima llibertat dels fills de Déu, que troben Crist i són fets portadors de Crist, recorrent camins molt diversos entre si, però tots igualment divins.

Un dels perills més grans que avui amenacen l’Església, podria ser el de no reconèixer aquestes exigències divines de la llibertat cristiana, i bo i deixant-se endur per falsos raonaments d’eficàcia, pretendre d’imposar una uniformitat als cristians. En l’arrel d’aquestes actituds hi ha alguna cosa legítima i lloable: el desig que l’Església doni un tal testimoniatge, que commogui el món modern. Amb tot, temo molt que el camí sigui equivocat i que meni, d’una banda, a comprometre la Jerarquia en qüestions temporals, caient en un clericalisme divers, però tan nefand com el dels segles passats; i de l’altra, a aïllar els laics, els cristians corrents, del món on viuen, per convertir-los en portaveus de decisions o d’idees concebudes fora d’aquest món.

A mi em sembla que als sacerdots se’ns demana la humilitat d’aprendre a no estar de moda, de ser realment servents dels servents de Déu —recordant aquell clam del Baptista: illum oportet crescere, me autem minui (Jo 3, 30), convé que Crist creixi i que jo minvi—, per tal que els cristians corrents, els laics, facin Crist present, en tots els ambients de la societat. La missió de donar doctrina, d’ajudar a penetrar en les exigències personals i socials de l’Evangeli, de moure a discernir els signes dels temps, és i serà sempre una de les tasques fonamentals del sacerdot. Però tota la labor sacerdotal s’ha de dur a terme amb el major respecte a la legítima llibertat de les consciències: cada home ha de respondre a Déu lliurement. Fora d’això, tot catòlic, a més d’aquest ajut del sacerdot, també té llums pròpies que rep de Déu, gràcia d’estat per anar endavant dins la missió específica que, com a home i com a cristià, ha rebut.

Aquell qui pensi que, perquè la veu de Crist es faci sentir en el món d’avui, cal que el clericat parli o que es faci sempre present, encara no ha entès ben bé la dignitat de la vocació divina de tots i de cadascun dels fidels cristians.