Llistat de punts

Continuant amb la vida familiar, jo voldria ara centrar la meva pregunta en l’educació dels fills, i en les relacions entre pares i fills. El canvi de la situació familiar en els nostres dies fa que algunes vegades l’entesa mútua no sigui fàcil, i porta àdhuc a la incomprensió, donant-se allò que se’n diu el conflicte entre generacions. Com es pot superar, això?

El problema és vell, per bé que ara es pot plantejar potser més sovint o d’una forma més aguda, per la ràpida evolució que caracteritza la societat actual. És perfectament comprensible i natural que els joves i els grans vegin les coses d’una manera diferent: sempre ha estat així. El que sorprendria és que un adolescent pensés de la mateixa manera que una persona madura. Tots hem sentit moviments de rebel·lia envers els nostres grans, quan començàvem a formar amb autonomia el nostre criteri; i tots també, en el transcurs dels anys, hem comprés que els nostres pares tenien raó en moltes coses que eren el fruit de la seva experiència i del seu amor. És per això que correspon en primer terme als pares —que ja han passat aquest moment crític— facilitar l’enteniment, amb flexibilitat, amb esperit jovial, evitant amb amor intel·ligent aquests possibles conflictes.

Jo aconsello sempre als pares que procurin fer-se amics dels seus fills. Es pot harmonitzar perfectament l’autoritat paternal, que la mateixa educació requereix, amb un sentiment d’amistat que exigeix posar-se d’alguna manera al mateix nivell que els fills. Els nois, fins i tot els que semblen més díscols i esquerps, desitgen sempre aquest acostament, aquesta fraternitat amb els pares. La clau sol estar en la confiança: que els pares sàpiguen educar en un clima de familiaritat, que no facin mai la impressió que desconfien, que donin llibertat i que ensenyin a administrar-la amb responsabilitat personal. És preferible que algun cop es deixin enganyar: la confiança que es posa en els fills fa que ells mateixos s’avergonyeixin d’haver-ne abusat, i que es corregeixin; en canvi, si no tenen llibertat, si veuen que no se’ls té confiança, se sentiran moguts a enganyar-nos sempre.

Aquesta amistat de què parlo, aquest saber posar-se al nivell dels fills, facilitant-los que parlin confiadament dels seus petits problemes, fa possible una cosa que em sembla d’una gran importància: que siguin els pares els qui facin conèixer als seus fills l’origen de la vida, d’una manera gradual, acomodant-se a la seva mentalitat i a la seva capacitat de comprendre, anticipant-se lleugerament a la seva natural curiositat; cal evitar que envoltin de malícia aquesta matèria, que aprenguin quelcom —que en si mateix és noble i sant— d’una mala confidència d’un amic o una amiga. Això mateix ja sol ser un pas molt important en aquest afermament de l’amistat entre pares i fills, que impedint d’aquesta manera una separació en el mateix despertar de la vida moral.

D’altra banda, els pares han de procurar així mateix mantenir el cor jove perquè els sigui més fàcil rebre amb simpatia les aspiracions nobles i àdhuc les extravagàncies dels nois. La vida canvia, i hi ha moltes coses noves que potser no ens agraden —fins i tot és possible que no siguin objectivament millors que altres d’abans—, però que no són dolentes: són, simplement, unes altres formes de viure, sense més transcendència. En no poques ocasions, els conflictes es presenten perquè es dóna importància a petiteses que se superen amb una mica de perspectiva i de sentit de l’humor.

Però no tot depèn dels pares. Els fills també hi han de posar una mica de la seva part. La joventut sempre ha tingut una gran capacitat d’entusiasme per totes les coses grans, pels ideals enlairats, per tot allò que és autèntic. Convé ajudar-los que comprenguin la senzilla bellesa —potser molt callada, sempre revestida de naturalitat— que hi ha en la vida dels seus pares; que s’adonin, sense fer-ho pesar, del sacrifici que han fet per ells, de la seva abnegació —molts cops heroica— per tirar endavant la família. I que aprenguin també els fills a no dramatitzar, a no fer el paper d’incompresos; que no oblidin que sempre estaran en deute amb els seus pares, i que la seva correspondència —mai no podran pagar el que deuen— ha de ser feta de veneració, d’afecte agraït, filial.

Siguem sincers: la cosa normal és la família unida. Hi ha friccions, diferències… Però això són coses corrents, que fins un cert punt contribueixen i tot a posar la seva sal als nostres dies. Són insignificances, que el temps sempre supera: després queda solament allò que és estable, que és l’amor, un amor veritable —fet de sacrifici— i mai no fingit, que mena a preocupar-se els uns dels altres, a endevinar un petit problema i la seva solució més delicada. I perquè tot això és normal, la immensa majoria de la gent m’ha entès molt bé quan m’ha sentit anomenar —ja fa que ho dic des dels anys vint— dolcíssim precepte el quart manament del Decàleg.

Continuem, si m’ho permet, amb la joventut. Per mitjà de la secció «Gente joven» de la nostra revista, ens arriben molts dels seus problemes. Un de molt freqüent és la imposició que a vegades exerceixen els pares en el moment de determinar l’orientació dels seus fills. Això succeeix tant en l’orientació de carrera o de treball, com en l’elecció d’un promès o, molt més encara, si pretén seguir la crida de Déu per consagrar-se al servei de les ànimes. ¿Pot haver-hi alguna justificació d’aquesta actitud dels pares? ¿No és una violació de la llibertat que és imprescindible per arribar a la maduresa personal?

En últim terme, és clar que les decisions que determinen el rumb d’una vida ha de prendre-les cadascú personalment, amb llibertat, sense coacció ni pressió de cap mena.

Això no vol pas dir que no calgui, d’ordinari, la intervenció d’altres persones. Justament, perquè són passos decisius, que afecten tota la vida i perquè la felicitat depèn en gran part de com es facin, és lògic que requereixin serenitat, que calgui evitar tota precipitació, que exigeixin responsabilitat i prudència. I una part de la prudència consisteix precisament a demanar consell: fóra presumpció —que sol pagar-se cara— de creure que podem decidir sense la gràcia de Déu i sense l’escalf i la llum d’altres persones, especialment dels pares.

Els pares han de prestar als seus fills un ajut preciós, descobrint-los nous horitzons, comunicant-los la seva experiència, fent-los reflexionar perquè no es deixin arrossegar per estats emocionals passatgers, oferint-los una avaluació realista de les coses. Algunes vegades els ajudaran amb el seu consell; d’altres, animaran els seus fills a acudir a d’altres persones competents: a un amic lleial i sincer, a un sacerdot docte i pietós, a un expert en orientació professional.

Però el consell no elimina la llibertat, sinó que dóna elements de judici, i això amplia les possibilitats d’elecció, i fa que la decisió no sigui determinada per factors irracionals. Després d’escoltar els parers d’altres persones i de ponderar tot bé, arriba un moment en què cal triar: i aleshores ningú no té dret a violentar la llibertat. Els pares han de guardar-se de la temptació de voler projectar-se indegudament en els fills —de construir-los segons les pròpies preferències—, han de respectar les inclinacions i les aptituds que Déu dóna a cadascú. Si hi ha un veritable amor, això resulta d’ordinari una cosa senzilla. Àdhuc en el cas extrem, quan el fill pren una decisió que els pares tenen bons motius per considerar errada, i fins i tot per preveure-la com a origen d’infelicitat, la solució no rau en la violència, sinó a comprendre i —més d’un cop— a saber romandre al seu costat per ajudar-lo a superar les dificultats i, si cal, a treure tot el bé possible d’aquell mal.

Els pares que estimen de debò, que busquen sincerament el bé dels fills, després dels consells i de les consideracions oportunes, han de retirar-se amb delicadesa perquè res no perjudiqui el gran bé de la llibertat, que fa l’home capaç d’amar i servir Déu. Han de recordar que Déu mateix ha volgut que se l’estimi i se’l serveixi en llibertat, i que sempre respecta les nostres decisions personals: Déu deixà l’home —ens diu l’Escriptura— en mans del seu albir (Ecl. 15, 14).

Unes paraules més, per referir-me expressament a l’últim dels casos concrets plantejats: la decisió de lliurar-se al servei de l’Església i de les ànimes. Quan uns pares catòlics no entenen aquesta vocació, penso que han fracassat en llur missió de formar una família cristiana, que ni tan sols són conscients de la dignitat que el Cristianisme confereix a la seva pròpia vocació matrimonial. Fora d’això, l’experiència que tinc en l’Opus Dei és molt positiva. Jo acostumo de dir als socis de l’Obra, que el noranta per cent de la seva vocació el deuen als seus pares: perquè els han sabut educar i els han ensenyat a ser generosos. Puc assegurar que en la immensa majoria dels casos —pràcticament en la totalitat— els pares no solament respecten sinó que amen aquesta decisió dels seus fills, i que veuen de seguida l’Obra com una ampliació de la pròpia família. És una de les meves grans alegries, i una comprovació més que, per a ser molt divins, cal ésser també molt humans.