Llistat de punts

Tenint en compte que hi ha membres de l’Opus Dei en els estrats més variats de la societat i que alguns d’ells treballen o dirigeixen empreses o grups d’una certa importància, ¿es pot pensar que l’Opus Dei intenti de coordinar aquestes activitats d’acord amb alguna línia política, econòmica, etc.?

De cap manera. L’Opus Dei no intervé per res en política; és absolutament estrany a qualsevol tendència, grup o règim polític, econòmic, cultural o ideològic. Els fins —ho torno a dir— són exclusivament espirituals i apostòlics. Dels socis, només n’exigeix que visquin «en cristià», que s’esforcin a ajustar llurs vides a l’ideal de l’Evangeli. No s’immisceix, doncs, de cap manera en les qüestions temporals.

Si hi ha algú que no entén això, tal vegada es deurà al fet que no entén la llibertat personal o bé que no pervé a distingir els fins exclusivament espirituals pels quals s’associen els membres de l’Obra, de l’amplíssim camp de les activitats humanes —l’economia, la política, la cultura, l’art, la filosofia, etc.— en les quals els socis de l’Opus Dei gaudeixen d’una llibertat plena i treballen sota llur pròpia responsabilitat.

Des del mateix moment que s’acosten a l’Obra, tots els socis coneixen bé la realitat de la seva llibertat individual, de forma que si en algun cas algun d’ells intentés de pressionar els altres imposant les seves pròpies opinions en matèria política o a servir-se d’ells per interessos humans, els altres es rebel·larien i l’expulsarien immediatament.

El respecte de la llibertat dels seus socis és condició essencial de la vida mateixa de l’Opus Dei. Sense ell, ningú no vindria a l’Obra. Més encara. Si alguna vegada s’esdevingués —cosa que no ha passat, ni passa, ni —amb l’ajuda de Déu— passarà mai— una intromissió de l’Opus Dei en la política o en algun altre camp de les activitats humanes, el primer enemic de l’Obra fóra jo mateix.

¿Podria dir si o fins a quin punt l’Opus Dei a Espanya té una orientació econòmica o política? Si fos així, ¿la podria definir?

L’Opus Dei no té cap orientació econòmica o política, ni a Espanya ni enlloc. Moguts per la doctrina de Crist, els seus membres defensen sempre la llibertat personal i el dret que tenen tots els homes a viure i a treballar, i a ser atesos durant la malaltia i la vellesa, i a constituir una llar, i a dur fills al món, i a educar-los a proporció del talent de cadascun d’ells, i a rebre un tracte digne d’homes i de ciutadans.

Però l’Obra no els proposa cap camí concret, ni econòmic, ni polític, ni cultural. Cadascun dels seus membres té llibertat plena de pensar i d’obrar com millor li sembli en aquest terreny. En tot allò que és temporal, els socis de l’Obra són absolutament lliures: A l’Opus Dei hi caben persones de totes les tendències polítiques, culturals, socials i econòmiques que la consciència cristiana pot admetre.

Jo no parlo mai de política. La meva missió com a sacerdot és exclusivament espiritual. Encara que hagi manifestat alguna opinió temporal, els socis de l’Obra no tindrien cap obligació de seguir-la.

Mai els directors de l’Obra no poden imposar un criteri polític o professional als altres membres. Si alguna vegada un soci de l’Opus Dei provés de fer-ho, o bé intentés de servir-se d’altres membres per a fins humans, sortiria expulsat sense miraments, perquè els altres socis es rebel·larien legítimament.

Mai no he demanat ni demanaré a cap membre de l’Obra de quin partit és o quina és la doctrina política que sosté, ja que em semblaria un atemptat contra la seva legítima llibertat. I això mateix fan els directors de l’Opus Dei a tot el món.

Amb tot, jo sé que entre els membres de l’Obra —tant a Espanya com a qualsevol altre país— de fet hi ha una gran diversitat d’opinions, i no hi tinc res a dir. Les respecto totes, com sempre respectaré qualsevol opció temporal presa per un home que s’esforci a obrar segons la seva consciència. Aquest pluralisme, per l’Obra, no és cap problema. Al contrari, és una manifestació de bon esperit, que patentitza la legítima llibertat de cadascú.

Però parlem concretament del cas d’Espanya. Els pocs socis de l’Opus Dei que, en aquest país, treballen en càrrecs de transcendència social o que intervenen en la vida pública, ho fan —com en totes les altres nacions— amb llibertat i responsabilitat personals, obrant cadascun d’ells segons la seva consciència. Això explica que en la pràctica hagin adoptat postures diverses i, en tantes ocasions, oposades.

Vull advertir, a més, que parlar de presència de persones que pertanyen a l’Opus Dei, en la política espanyola, com si constituís un fenomen especial, és una deformació de la realitat que desemboca en la calúmnia. Perquè els socis de l’Opus Dei que actuen en la vida pública espanyola són una minoria en comparació del total de catòlics que intervenen activament en aquest sector. En ser catòlica la quasi totalitat de la població espanyola, és estadísticament lògic que siguin catòlics els qui participen en la vida política. Encara més, en tots els nivells de l’administració pública espanyola —des dels ministres fins als alcaldes— abunden els catòlics provinents de les associacions de fidels més variades: algunes branques de l’Acció Catòlica, l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes, el primer president de la qual fou qui avui és el cardenal Herrera, les Congregacions Marianes, etc.

No em vull estendre més sobre aquesta matèria, però aprofito l’avinentesa per a declarar una vegada més que l’Opus Dei no està vinculat a cap país, a cap règim, a cap tendència política, a cap ideologia. I que els seus socis actuen sempre, en les qüestions temporals, amb plena llibertat, sabent assumir les pròpies responsabilitats, i que abominen tot intent de servir-se de la religió en benefici de posicions polítiques i d’interessos de partit.

Les coses senzilles són a vegades difícils d’explicar. Per això m’he allargat una mica en respondre la seva pregunta. Així i tot, que consti que les enraonies que comentàvem són cosa que ja ha passat. Aquestes calúmnies, ja fa temps que estan totalment desqualificades: ja no se les creu ningú. Nosaltres, des del primer moment, hem actuat a la llum del dia —no hi havia cap motiu per a fer-ho altrament—, explicant amb claredat la naturalesa i els fins del nostre apostolat, i tot aquell qui ha volgut, ha pogut conèixer la realitat. De fet, són moltíssimes les persones —catòlics i no catòlics, cristians i no cristians— que veuen amb afecte i estima la nostra labor, i que hi col·laboren.

Vostè va al·ludir a la presència de la dona en la vida pública, en la política. Actualment s’estan fent a Espanya passos importants en aquest sentit. ¿Quina és, al seu entendre, la tasca específica que ha de realitzar la dona en aquest terreny?

La presència de la dona en el conjunt social és un fenomen lògic i totalment positiu, part d’aquest altre fet més ampli al qual m’he referit abans. Una societat moderna, democràtica, ha de reconèixer a la dona el dret a prendre part activa en la vida política, i ha de crear les condicions favorables perquè totes aquelles que ho desitgin exerceixin aquest dret.

La dona que vol dedicar-se activament a la direcció dels afers públics, està obligada a preparar-se convenientment amb el fi que la seva actuació en la vida de la comunitat sigui responsable i positiva. Tot treball professional exigeix una formació prèvia, i després un esforç constant per millorar aquesta preparació i acomodar-la a les noves circumstàncies que hi concorrin. Aquesta exigència constitueix un deure particularíssim per aquells qui aspiren a ocupar llocs directius en la societat, ja que han d’estar cridats a un servei molt important també, del qual depèn el benestar de tothom.

Una dona amb la preparació adequada ha de tenir la possibilitat de trobar obert tot el camp de la vida pública, en tots els nivells. En aquest sentit no es poden assenyalar unes tasques específiques que només corresponguin a la dona. Tal com ja he dit abans, allò que en aquest terreny és específic no ve determinat tant per la feina o pel lloc com per la forma de realitzar aquesta funció, per raó dels matisos que la seva condició de dona trobarà per a la solució dels problemes amb què s’enfronti, i àdhuc pel descobriment i pel mateix plantejament d’aquests problemes.

En virtut dels dots naturals que li són propis, la dona pot enriquir molt la vida civil. Això salta a la vista si ens fixem en el vast camp de la legislació familiar o social. Les qualitats femenines asseguraran la millor garantia que hauran de ser respectats els autèntics valors humans i cristians, a l’hora de prendre mesures que afectin d’alguna manera la vida de la família, l’ambient educatiu, l’avenir dels joves.

Acabo d’esmentar la importància dels valors cristians en la solució dels problemes socials i familiars i vull subratllar aquí llur transcendència en tota la vida pública. Igual que l’home, quan la dona s’ha d’ocupar en una activitat política, la seva fe cristiana li confereix la responsabilitat de practicar un autèntic apostolat, és a dir, un servei cristià a tota la societat. No es tracta de representar oficialment o oficiosament l’Església en la vida pública, ni molt menys de servir-se de l’Església per la pròpia carrera personal o per interessos de partit. Al contrari, es tracta de formar amb llibertat les pròpies opinions, en tots aquests afers temporals en els cristians són lliures, i d’assumir la responsabilitat personal del seu pensament i de la seva actuació, essent sempre conseqüent amb la fe que es professa.

Deixant de banda les dificultats que hi pugui haver entre pares i fills, també són corrents les renyines entre marit i muller, que a vegades arriben a comprometre seriosament la pau familiar. ¿Quins consells donaria vostè als matrimonis?

Que s’estimin. I que sàpiguen que tota la vida hi haurà renyines i dificultats que si es resolen amb naturalitat, faran que la tendresa sigui fins i tot més pregona.

Cadascun de nosaltres té el seu caràcter, els seus gustos personals, el seu geni —el seu mal geni, a vegades— i els seus defectes. Cadascú també té coses agradables en la seva personalitat, i per això i per moltes més raons, se’l pot estimar. La convivència és possible quan tothom fa per corregir les pròpies deficiències i procura passar per alt les faltes d'altri: és a dir, quan hi ha amor, que anul·la i supera tot allò que falsament podria ser causa de separació o de divergència. En canvi, si es dramatitzen els petits contrastos i mútuament es retreuen els defectes i les equivocacions, aleshores s’acaba la pau i es corre el risc de matar l’afecte.

Els matrimonis tenen gràcia d’estat —la gràcia del sagrament— per a viure totes les virtuts humanes i cristianes de la convivència: la comprensió, el bon humor, la paciència, el perdó, la delicadesa en el tracte mutu. L’important és que no s’abandonin, que no deixin que la nerviositat, l’orgull o les manies personals els dominin. Per això, el marit i la muller han de créixer en vida interior i aprendre de la Sagrada Família a viure amb finor —per un motiu humà i sobrenatural alhora— les virtuts de la llar cristiana. Ho torno a dir: la gràcia de Déu no els manca.

Si hi ha algú que diu que no pot aguantar això o allò, que li resulta impossible de callar, és que està exagerant per a justificar-se. Cal demanar a Déu la força de saber dominar el propi caprici; la gràcia, per saber tenir el domini de si mateix. Perquè els perills d’un enuig són aquí: que hom perdi el control i que les paraules puguin omplir-se d’amargor, i que arribin a ofendre i per bé que tal vegada no es desitjava, a ferir i fer mal.

Cal aprendre a callar, a esperar i a dir les coses d’una manera positiva, optimista. Quan és ell qui s’enfada és el moment que ella sigui especialment pacient, fins que torni a venir la serenitat; o al revés. Si hi ha afecte sincer i preocupació d’augmentar-lo, és molt difícil que ambdós es deixin dominar pel mal humor a la mateixa hora…

Una altra cosa molt important: ens hem d’avesar a pensar que mai no tenim tota la raó. Àdhuc es pot dir que en assumptes d’ordinari opinables, mentre més segur s’està de tenir tota la raó, tant més indubtable és que no la tenim. En discórrer així, és més senzill de rectificar després i, si fa falta, demanar perdó, que és la millor manera d’acabar un enuig; així s’arriba a la pau i a l’afecte. No us animo a la baralla, però és raonable que ens barallem alguna vegada amb aquells qui més estimem, que són els qui habitualment viuen amb nosaltres. No ens barallem pas amb el rei de l’Índia. Així, doncs, aquestes petites renyines entre els esposos, si no són freqüents —i cal procurar que no ho siguin— no denoten falta d’amor, i poden ajudar, fins i tot, a augmentar-lo.

Un últim consell: que no tinguin mai renyines davant els fills: per aconseguir-ho, bastarà que es posin d’acord amb una paraula determinada, amb una mirada, un gest. Ja tindran raons després, amb més serenitat, si no són capaços d’evitar-ho. La pau conjugal ha de ser l’ambient de la família, perquè és la condició necessària per a una educació profunda i eficaç. Que els nens vegin en els seus pares un exemple de donació de si mateixos, d’amor sincer, d’ajuda mútua, de comprensió; i que les petiteses de la vida diària no els ocultin la realitat d’un afecte, que és capaç de superar qualsevol cosa.

Hi ha vegades que ens creiem massa importants. Tots ens enutgem de tant en tant; uns cops perquè cal, i d’altres, perquè ens manca esperit de mortificació. L’important és demostrar que aquests enuigs no trenquen l’afecte, i recomençar després la intimitat familiar amb un somriure. En un mot, que marit i muller visquin estimant-se l’un a l’altre, i estimant els fills, perquè així estimen Déu.

Sé que no cal que faci memòria d’allò que fa tants anys vaig repetint. Aquesta doctrina de llibertat ciutadana, de convivència i de comprensió, és part molt principal del missatge que l’Opus Dei difon. ¿És que hauré d’afirmar novament que els homes i dones que volen servir Jesucrist a l’Obra de Déu són, simplement, ciutadans com els altres, que s’esforcen a viure amb una seriosa responsabilitat, fins a les últimes conclusions, la seva vocació cristiana?

Res no distingeix els meus fills dels seus conciutadans. Altrament, fora de la fe, no tenen res en comú amb els membres de les congregacions religioses. Estimo els religiosos, i en venero i admiro les clausures, els apostolats, l’apartament del món —el seu contemptus mundi— que són altres signes de santedat a l’Església. Però el Senyor no m’ha donat vocació religiosa, i desitjar-la per a mi fóra un desordre. Cap autoritat de la terra no podrà obligar-me a fer-me religiós, com tampoc cap autoritat no em podrà forçar a contreure matrimoni. Sóc sacerdot secular: sacerdot de Jesucrist, que ama el món amb apassionament.