Llistat de punts

L’Associació insisteix en la llibertat dels socis per expressar les conviccions que honradament mantenen. Però, tornant al tema des d’un altre punt de vista, ¿fins on creu vostè que l’Opus Dei està moralment obligat com a associació, a expressar opinions sobre afers crucials, seculars o espirituals, públicament o privadament? ¿És que hi ha situacions en les quals l’Opus Dei exerceix la seva influència i la dels seus membres en defensa de principis que considera sagrats, com ara, recentment, a favor de la legislació sobre la llibertat religiosa a Espanya?

A l’Opus Dei procurem sempre i en totes les coses sentir amb l’Església de Crist: no tenim cap altra doctrina que la que ensenya l’Església per a tots els fidels. L’única cosa peculiar que tenim és un esperit propi, característic de l’Opus Dei, és a dir, una forma concreta de viure l’Evangeli, santificant-nos en el món i fent apostolat amb la professió.

D’aquí se segueix immediatament que tots els membres de l’Opus Dei tenen la mateixa llibertat que tots els altres catòlics per poder formar lliurement les seves opinions i per poder actuar en conseqüència. Per això l’Opus Dei com a tal ni deu ni pot expressar una opinió pròpia, ni tampoc no pot tenir-la. Si es tracta d’una qüestió sobre la qual ja hi ha una doctrina definida per l’Església, l’opinió de cadascun dels socis de l’Obra serà aquesta. Si en canvi es tracta d’una qüestió sobre la qual el Magisteri —el Papa i els bisbes— no s’ha pronunciat, cadascun dels socis de l’Opus Dei tindrà, i defensarà lliurement, l’opinió que li sembli millor i actuarà en conseqüència.

En altres paraules, el principi que regula l’actitud dels directors de l’Opus Dei en aquest terreny és el de respecte a la llibertat d’opció en les coses temporals, cosa ben diferent de l’abstencionisme, ja que es tracta d’encarar cada soci amb les seves pròpies responsabilitats, invitant-lo a assumir-les segons la seva consciència, obrant en llibertat. Per això és incongruent referir-se a l’Opus Dei quan hom enraona de partits, de grups o de tendències polítiques o, en general, de tasques i empreses humanes; més encara: és injust i pròxim a la calúmnia, ja que pot induir a l’error de deduir falsament que els membres de l’Obra tenen en comú alguna ideologia, mentalitat o algun interès temporal.

Certament, els socis són catòlics, i catòlics que procuren ésser conseqüents amb llur fe. Se’ls pot qualificar així si es vol. Però tenint ben bé en compte que el fet de ser catòlic no significa formar grup ni tan sols en allò que és cultural i ideològic, ni tampoc, amb més raó, en el terreny polític. Des del començament de l’Obra i no tan solament des del Concili, hom ha mirat de viure un catolicisme obert, que defineix la legítima llibertat de les consciències, que mena a tractar amb caritat fraternal tots els homes, siguin o no catòlics, i a col·laborar amb tots, participant en les diverses il·lusions nobles que mouen la humanitat.

Anem a posar un exemple. Davant el problema racial als Estats Units, cadascun dels socis de l’Obra tindrà en compte les ensenyances clares de la doctrina cristiana sobre la igualtat de tots els homes i sobre la injustícia de qualsevol discriminació. També coneixerà i se sentirà apressat per les indicacions concretes dels bisbes americans sobre aquest problema. Defensarà, per tant, els legítims drets de tots els ciutadans i s’oposarà a qualsevol situació o projecte discriminatori. Tindrà en compte, a més, que a un cristià no li basta respectar els drets de tots els altres homes, sinó que en tothom cal que vegi germans a qui devem un amor sincer i un servei desinteressat.

Dins la formació que l’Opus Dei dóna als seus socis, s’insistirà en aquestes idees en el seu país més que no pas en altres on aquest problema concret no es presenta, o bé s’hi presenta amb menys urgència. Allò que l’Opus Dei no farà mai és dictar, i ni tan solament suggerir, una solució concreta del problema. La determinació de defensar un projecte de llei o un altre, d’apuntar-se a una o altra associació —o de no apuntar-se a cap—, de participar o no participar en una manifestació determinada, és cosa que cadascun dels socis decidirà. I de fet es veu a tot arreu que els socis no actuen en bloc, sinó dins un lògic pluralisme.

Aquests mateixos criteris expliquen que tants d’espanyols que són membres de l’Opus Dei siguin favorables al projecte de llei sobre llibertat religiosa en llur país, tal com ha estat redactada recentment. No hi ha cap dubte que es tracta d’una opció personal, com també és personal l’opinió d’aquells qui critiquen aquest projecte. Però tots han après de l’esperit de l’Opus Dei a amar la llibertat i a comprendre els homes de totes les creences. L’Opus Dei és la primera associació catòlica que, des de l’any 1950, amb l’autorització de la Santa Seu, admet com a cooperadors els no catòlics i els no cristians, sense fer discriminacions, amb amor per a tothom.

¿Podria esbossar un quadre breu de les estructures de l’Opus Dei a un nivell mundial i de la seva articulació amb el Consell General que vostè presideix a Roma?

El Consell General, d’homes o de dones, té el domicili a Roma, independent per a cada Secció d’homes o de dones (Anuari Pontifici, 1966, p. 885 i 1226); i a cada país hi ha un organisme semblant, presidit pel Consiliari de l’Opus Dei d’aquella nació*. No pensi en una organització potent, capil·larment estesa fins l’últim racó. Afiguri’s més aviat una organització desorganitzada, perquè la labor dels directors de l’Opus Dei s’encamina principalment a fer que l’esperit genuí de l’Evangeli —esperit de caritat, de convivència, de comprensió, absolutament estrany al fanatisme—, arribi a tots els socis a través d’una sòlida i oportuna formació teològica i apostòlica. Després, cadascú obra amb completa llibertat personal i, formant autònomament la pròpia consciència, procura cercar la perfecció cristiana i cristianitzar el seu ambient, santificant el propi treball, intel·lectual o manual, en qualsevol circumstància de la vida i a la pròpia llar.

D’altra banda, la direcció de l’Obra és sempre col·legial. Detestem la tirania, especialment en aquest govern exclusivament espiritual de l’Opus Dei. Estimem la pluralitat: el contrari no podria conduir més que a la ineficàcia, a no fer ni deixar fer, a no millorar.

¿Quina és la posició de l’Obra sobre la declaració conciliar a favor de la llibertat religiosa, i d’una manera especial sobre la seva aplicació a Espanya, on el «Projecte Castiella» encara està en suspens? ¿I què direm d’aquest pretès «integrisme» que, en ocasions, s’ha retret a l’Opus Dei?

Integrisme? L’Opus Dei no està ni a la dreta ni a l’esquerra ni al centre. Jo, com a sacerdot, procuro d’estar amb Crist, qui a la Creu va obrir tots dos braços, i no pas un solament; jo prenc amb llibertat, de cada grup, allò que em convenç i que em fa tenir el cor i els braços acollidors, per a tota la humanitat; i cadascun dels socis és absolutament lliure d’escollir l’opció que vulgui, dins els termes de la fe cristiana.

Quant a la llibertat religiosa, l’Opus Dei, des que es va fundar, no ha fet mai discriminacions; treballa i conviu amb tothom, perquè veu en cada persona una ànima que cal respectar i estimar. No són paraules solament; la nostra Obra és la primera organització catòlica que, amb l’autorització de la Santa Seu, admet com a Cooperadors els no catòlics, cristians o no. He defensat sempre la llibertat de les consciències. No entenc la violència: no em sembla pas apta ni per a vèncer ni per a convèncer; l’error se supera amb l’oració, amb la gràcia de Déu, amb l’estudi; mai amb la força, sempre amb la caritat. Comprendrà que essent aquest l’esperit que des del primer moment hem viscut, només és alegria allò que em poden produir les ensenyances que sobre aquest tema ha promulgat el Concili. Sobre el projecte concret al qual es refereix, no és cosa meva resoldre’l, sinó de la Jerarquia de l’Església a Espanya i dels catòlics d’aquest país: és a ells que correspon d’aplicar, al cas concret, l’esperit del Concili.

Com està organitzat l’Opus Dei?

Si la vocació a l’Obra, com acabo de dir-li, troba l’home o la dona en la seva vida normal enmig del seu treball, comprendrà que l’Opus Dei no s’edifiqui sobre comitès, assemblees, trobaments, etc. Alguna vegada, davant l’admiració d’algú, he arribat a dir que l’Opus Dei, en aquest sentit, és una organització desorganitzada. La majoria dels socis —la quasi totalitat— viuen pel seu compte, allà on viurien si no fossin de l’Opus Dei: a casa seva, amb la família, al lloc on exerceixen el seu treball.

I allà on és, cada membre de l’Obra compleix el fi de l’Opus Dei: procurar ser sant, fent de la seva vida un apostolat diari, corrent, menut si es vol, però perseverant i divinament eficaç. Això és l'important: i per tal d’alimentar aquesta vida de santedat i d’apostolat, cadascú rep de l’Opus Dei l’ajut espiritual necessari, el consell, l’orientació. Tan sols, però, en allò que és estrictament espiritual. Fora de tot això —en el treball, les relacions socials, etc.— cadascú actua com desitja, sabent que aquest no és un camp neutre sinó matèria santificant, santificable i un mitjà d’apostolat.

Així, tots viuen llur pròpia vida, amb les consegüents relacions i obligacions, i acudeixen a l’Obra per rebre ajuda espiritual. Això demana una certa estructura, per bé que sempre molt reduïda: hom posa els mitjans oportuns perquè sigui l’estrictament indispensable. S’organitza una formació religiosa doctrinal —que dura tota la vida—, i que mena a una pietat activa, sincera i autèntica i a un abrandament que porta en si mateix l’oració continuada del contemplatiu i la tasca apostòlica personal i responsable, exempta de fanatismes de qualsevol mena.

Tots els socis saben, a més, on poden trobar un sacerdot de l’Obra amb qui tractar les qüestions de consciència. Alguns membres —molt pocs comparats amb el total—, per dirigir una labor apostòlica o per atendre l’assistència espiritual dels altres, viuen junts, formant una llar corrent de família cristiana i continuen treballant alhora en llur respectiva professió.

Existeix a cada país un govern regional, sempre de tipus col·legial, presidit per un Consiliari; i un govern central —format per professionals de nacionalitat molt diversa—, amb seu a Roma. L’Opus Dei està estructurat en dues Seccions, l’una per a homes i l’altra per a dones, que són absolutament independents, i arriben a constituir dues associacions distintes, unides solament en la persona del President General.

Suposo que queda clar això de l’organització desorganitzada: que hom atorga primacia a l’esperit sobre l’organització, que la vida dels socis no s’encercla en consignes, plans ni reunions. Cadascú va tot sol, unit als altres per un comú esperit i un comú desig de santedat i d’apostolat, i procura santificar la pròpia vida ordinària.

Monsenyor, desitjaríem que ens digués quins són, al seu judici, els fins essencials de la Universitat; i en quins termes situa l’ensenyament de la religió dins els estudis universitaris.

La Universitat —ho sabeu perquè ho esteu vivint o desitgeu de viure-ho— ha de contribuir, des d’una posició de primera importància, al progrés humà. Com que els problemes que la vida dels homes té plantejats són molts i complexos —espirituals, culturals, socials, econòmics, etcètera—, la formació que ha d’impartir la Universitat ha d’abraçar tots aquests aspectes.

No basta voler treballar pel bé comú; el camí, per tal que aquest desig sigui eficaç, és formar homes i dones capaços d’aconseguir una bona preparació i de donar als altres el fruit d’aquesta plenitud que han assolit.

La religió és la més gran rebel·lió de l’home que no vol viure com una bèstia, que no es conforma —que no s’aquieta— si no tracta i coneix el Creador: l’estudi de la religió és una necessitat fonamental. Un home que estigui mancat de formació religiosa no està format del tot. Per això la religió ha de ser present en la Universitat; i ha d’ensenyar-se a un nivell superior, científic, de bona teologia. Una universitat de la qual la religió és absent és una Universitat incompleta: perquè ignora una dimensió fonamental de la persona humana, que no exclou, sinó que exigeix, les altres dimensions.

D’altra banda, ningú no pot violar la llibertat de les consciències: l’ensenyança de la religió ha d’ésser lliure, encara que el cristià sap prou bé que, si vol ser coherent amb la seva fe, té obligació greu de formar-se bé en aquest camp, que ha de posseir, doncs, una cultura religiosa: doctrina per a poder-ne viure i per a poder ser testimoni de Crist amb l’exemple i amb la paraula.

El mes de maig, en una reunió que va tenir amb els estudiants de la Universitat de Navarra, vostè va prometre un llibre sobre temes d’estudiants i universitaris. ¿Podria dir-nos si trigarà gaire a aparèixer?

Permeteu a un vell de més de seixanta anys aquesta petita vanitat: jo confio que el llibre sortirà i que podrà servir a professors i a alumnes. Almenys jo hi posaré tot l’afecte que tinc a la Universitat, un afecte que mai no he perdut des que hi vaig posar els peus per primera vegada ja fa… tants d’anys!

Potser trigarà una mica, però arribarà. Jo vaig prometre, en una altra ocasió, als estudiants de Navarra, una imatge de la Mare de Déu per a col·locar-la enmig del campus, i que des d’allí beneís l’amor net, sa, de la vostra joventut. L’estàtua va tardar una mica a arribar, però a la fi va arribar. Santa Maria, Mare del Bell Amor, beneïda expressament pel Sant Pare, per a vosaltres.

Sobre el llibre, he de dir-vos: no espereu que agradi a tothom. Jo hi exposaré les meves opinions, les quals confio que seran respectades per aquells qui pensin el contrari, tal com jo respecto totes les opinions diferents de la meva; com respecto aquells qui tenen un cor gran i generós, encara que no comparteixin amb mi la fe de Crist. Us diré una cosa que m’ha passat moltes vegades, l’última aquí, a Pamplona. Se’m va acostar un estudiant que volia saludar-me.

—Monsenyor, jo no sóc cristià —em va dir—, sóc mahometà.

—Ets fill de Déu com jo —li vaig respondre.

I el vaig abraçar amb tota l’ànima.